Sopa de lletres.

Aquesta setmana s’ha generat un cert guirigall amb el programa El convidat, de l’Albert Om.

I és que l’amic Albert, a qui aprofito per a dir que el programa el trobo molt bo, ha decidit aquest cop visitar el cantant de Sopa de cabra, Gerard Quintana.

A veure, anem per parts perquè el tema és delicat i no m’agradaria ofendre ningú.

De primer, diré que tothom, a casa seva, pot fer el que li doni la gana, sempre respectant les lleis, és clar. Per tant, pot parlar als fills i a la dona en la llengua que vulgui o pugui. Això és ben clar.

Ara, també he de dir que la llengua, la nostra llengua catalana forma part d’un patrimoni cultural, nacional i sentimental de forma molt destacable.

No és el mateix defensar el català a Catalunya –o a qualsevol lloc dels Països Catalans- que defensar el gaèlic a Irlanda o l’Occità a la regió d’Oc.

La llengua mare del nostre país ha estat i segueix sent un refugi moral i espiritual de la nostra terra. Fins i tot en els pitjors moments de les diverses dictadures, més o menys ferotges que hem patit, hem pogut i hem seguit parlant en català a casa, amb els nostres familiars.

A algú potser no li semblarà gran cosa. Però a algunes generacions, com ara la meva, que hem après el castellà per força, per obligació, per imposició –que quedi clar- sí que ens sembla gran i important.

Un cop aclarit tot això, i insistint en que no vull criticar ni ofendre ningú, sols manifestar un parell de perplexitats.

Primera.

Que una persona que viu del poder sentimental de la seva llengua, de vendre una coherència amb el discurs independentista i la defensa del català pugui ser castellanoparlant amb els seus fills i la seva dona, que també és catalana de naixement. Més encara quan viuen a una terra totalment catalana. Tota la setmana, tant quan viu a Barcelona –que de moment és encara Catalunya- com quan viu a Eivissa, que malgrat el flower-power i l’ universalisme, és plenament Països Catalans.

Segona.

Que la seva esposa, amb tota la tranquil·litat del Món i sense ni despentinar-se –és una forma de parlar- digui que és més catalana que el Gerard, i això ho digui en castellà i demostrant sense embuts que els seus fills són –aparentment- monolingües castellans.

Encara es podrien dir més coses, com per exemple que a la ràdio, en Basté encara defensi el tema parlant del famós bilingüisme tolerant.

Sisplau, el bilingüisme no existeix. Bé, potser existeix, però és minoritari. Que jo sàpiga, de mare només n’hi ha una, i normalment, les mares sols tenen una llengua pròpia, no parlo d’idiomes afegits, parlo de llegua pròpia, amb la que hom pensa i somnia, amb la qual ha après les primeres paraules. Per tant, la gent, de forma molt majoritària, té una sola llegua pròpia, materna, i d’altres apreses posteriorment.

A més a més, en el cas de l’estat Espanyol, el bilingüisme és clarament imposat i unidireccional. La gent de Madrid no té cap intenció de ser bilingüe, el que volen és que ho siguem nosaltres. Doncs bé, no ho han aconseguit, si més no amb mi, jo sóc monolingüe, la meva llengua és el català, i els meus idiomes, uns quants més, són sols això, idiomes apresos amb més o menys destresa.

En definitiva, que no fem cap favor al nostre país si claudiquem de la nostra llengua a l’únic lloc on encara ningú no ens pot impedir d’usar-la, on, per sort, s’ha mantingut de forma quasi heroica fins ara. A casa.