dimecres, 19 d’octubre de 2011

Sopa de lletres.

Aquesta setmana s’ha generat un cert guirigall amb el programa El convidat, de l’Albert Om.
I és que l’amic Albert, a qui aprofito per a dir que el programa el trobo molt bo, ha decidit aquest cop visitar el cantant de Sopa de cabra, Gerard Quintana.
A veure, anem per parts perquè el tema és delicat i no m’agradaria ofendre ningú.
De primer, diré que tothom, a casa seva, pot fer el que li doni la gana, sempre respectant les lleis, és clar. Per tant, pot parlar als fills i a la dona en la llengua que vulgui o pugui. Això és ben clar.
Ara, també he de dir que la llengua, la nostra llengua catalana forma part d’un patrimoni cultural, nacional i sentimental de forma molt destacable.
No és el mateix defensar el català a Catalunya –o a qualsevol lloc dels Països Catalans- que defensar el gaèlic a Irlanda o l’Occità a la regió d’Oc.
La llengua mare del nostre país ha estat i segueix sent un refugi moral i espiritual de la nostra terra. Fins i tot en els pitjors moments de les diverses dictadures, més o menys ferotges que hem patit, hem pogut i hem seguit parlant en català a casa, amb els nostres familiars.
A algú potser no li semblarà gran cosa. Però a algunes generacions, com ara la meva, que hem après el castellà per força, per obligació, per imposició –que quedi clar- sí que ens sembla gran i important.
Un cop aclarit tot això, i insistint en que no vull criticar ni ofendre ningú, sols manifestar un parell de perplexitats.
Primera.
Que una persona que viu del poder sentimental de la seva llengua, de vendre una coherència amb el discurs independentista i la defensa del català pugui ser castellanoparlant amb els seus fills i la seva dona, que també és catalana de naixement. Més encara quan viuen a una terra totalment catalana. Tota la setmana, tant quan viu a Barcelona –que de moment és encara Catalunya- com quan viu a Eivissa, que malgrat el flower-power i l’ universalisme, és plenament Països Catalans.
Segona.
Que la seva esposa, amb tota la tranquil·litat del Món i sense ni despentinar-se –és una forma de parlar- digui que és més catalana que el Gerard, i això ho digui en castellà i demostrant sense embuts que els seus fills són –aparentment- monolingües castellans.
Encara es podrien dir més coses, com per exemple que a la ràdio, en Basté encara defensi el tema parlant del famós bilingüisme tolerant.
Sisplau, el bilingüisme no existeix. Bé, potser existeix, però és minoritari. Que jo sàpiga, de mare només n’hi ha una, i normalment, les mares sols tenen una llengua pròpia, no parlo d’idiomes afegits, parlo de llegua pròpia, amb la que hom pensa i somnia, amb la qual ha après les primeres paraules. Per tant, la gent, de forma molt majoritària, té una sola llegua pròpia, materna, i d’altres apreses posteriorment.
A més a més, en el cas de l’estat Espanyol, el bilingüisme és clarament imposat i unidireccional. La gent de Madrid no té cap intenció de ser bilingüe, el que volen és que ho siguem nosaltres. Doncs bé, no ho han aconseguit, si més no amb mi, jo sóc monolingüe, la meva llengua és el català, i els meus idiomes, uns quants més, són sols això, idiomes apresos amb més o menys destresa.
En definitiva, que no fem cap favor al nostre país si claudiquem de la nostra llengua a l’únic lloc on encara ningú no ens pot impedir d’usar-la, on, per sort, s’ha mantingut de forma quasi heroica fins ara. A casa.

Publica un comentari a l'entrada

Potser també us interessa.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

La Mussara.

La Mussara.
El 2007 va nevar poquíssim, potser l'ùnic dia va ser aquest, aquí la Mussara des del cel.

El Prat.

El Prat.
El poble de Pratdip a la nit, amb la muntanya de Cabrafiga darrere.

Baguerge.

Baguerge.
A la Val d'Aran tots els pobles són bonics, en aquest, per exemple, amb una curta excursió amb raquetes de neu, gaudim d'una vista de postal, amb l'Aneto al fons.

Santa Margalida.

Santa Margalida.
Aquest és l'objectiu de l'excursió amb raquetes, una petita ermita rodejada de neu.

Pilar al Cavall Bernat.

Pilar al Cavall Bernat.
Al Cavall Bernat de Montserrat, membres de la Colla Vella vam clavar un pilar espectacular. La foto és del Francesc Cucurull, és clar.

Aguait als Aiguamolls del Pla.

Aguait als Aiguamolls del Pla.
Els ja ex-merdamolls són la nostra petjada més visible sobre el paisatge, sens dubte.

Bosc del Vilalta, a Farena.

Bosc del Vilalta, a Farena.
A Farena, les nostres gestions van fer que la FTP adquirís el Bosc del Vilalta.

Plafó a la Sallida.

Plafó a la Sallida.
El Manel Concernau va fer els plafons explicatius de la Sallida, a Montblanc.

Huayna-Potosí.

Huayna-Potosí.
Amb uns companys de Girona, el Quim Tell entre ells, vam fer cim al Huayna-Potosí, de 6.088m. als Andes de Bolívia, el 1992.

Cim del Mont-blanc.

Cim del Mont-blanc.
Amb el Romuald Fonts, vam fer el Mont-blanc el 1992, com es pot veure, el dia era magnífic.

Segon intent al Matterhorn.

Segon intent al Matterhorn.
En un segon intent, el 2007, ja vam poder fer cim. El temps, com es pot observar, va ser molt millor.

Dos de nou amb folre.

Dos de nou amb folre.
Ser de Ca la Gallineta i pertànyer a la Colla Vella dels Xiquets de Valls ja és en sí mateix un motiu d'orgull, però haver format part d'aquest castell és assolir el cim. Foto: Colla Vella.

Gangues

Gangues
Si la foto del falcó cama-roig es veu malament al llibre, aquesta de dues gangues a Alfés es veu encara pitjor, avui li puc fer una mica de justícia. Foto feta en completa llibertat, amb el Dyane6 com a aguait.

Niu de Perdiuera

Niu de Perdiuera
Aquest niu, al Camp de Tarragona, és el més famós de perdiuera de Catalunya, les fotos que en va fer l'Oriol Alamany s'han publicat a moltíssims llibres. Nosaltres també en vam fer algunes des del mateix aguait, encara que la qualitat no és la mateixa, és clar.

l"AMPA al Delta de l"Ebre.

l"AMPA al Delta de l"Ebre.
A l'escola Puigcerver, de Reus, durant un temps vam formar part de l'AMPA, entre les activitats que vam fer hi va haver aquesta excursió al delta de l'Ebre.

Curset d"ornitologia a Montblanc.

Curset d"ornitologia a Montblanc.
Hem fet diversos cursets d'ornitologia, però sens dubte el que ha comptat amb alumnes de més nivell -més que jo- ha estat el que vaig fer a Montblanc, amb el CHNCB.

Colónies al Montsant.

Colónies al Montsant.
Vam fer amb l'escola Enxaneta unes colónies al Montsant que van ser tot un èxit.

Curs submarinisme.

Curs submarinisme.
Amb els companys d'Aqualatasub, vam fer el corresponent curs per a l'obtenció de l'OWD. Foto: Aqualatasub.

Grup del cens de cabra als Ports.

Grup del cens de cabra als Ports.
El cens de cabra salvatge als Ports del País Valencià, el 1988, va ser un dels meus primers treballs com a naturalista, aquest és el grup de gent que el va fer, tots de la terra excepte el J. Solé, el J. Mateos i jo mateix.

Sopar del Bou de Reus.

Sopar del Bou de Reus.
Els portadors del Bou de Reus en un sopar on, per sort, no calia agafar el cotxe per tornar a casa.

Carros de foc.

Carros de foc.
Amb bones companyies, vam fer els Carros de foc en obert el 2003, el 2010 hi tornem en Sky Runner.