Congrès ERC i reflexions sobre la llengua.

Ahir a la nit, Congrés comarcal del Baix Camp d'ERC.

Aquests actes de partit es fan realment pesats, va durar més de dues hores, i, total, sols hi havia una candidatura, que, evidentment, havia de ser escollida. Em sembla molt divertit com, malgrat tot, es fan parlaments i mini-discursos per a convèncer gent que ja estem convençuts. Sí que hi ha diversos sectors, dins d'un partit, però, per exemple, en el cas d'ahir, aquests sectors no estan representats tots, sols un, per tant...cal ser breus.

Va ser triat president el Xavier Làzaro, de Riudoms, em va fer bona impressió, malgrat que no el coneixia d'abans, crec que ho pot fer bé, si més no, aquesta sembla la seva intenció, i això val molt.

Em va agradar especialment poder ajudar a fer que l'Anton Maria Salvat, un excel·lent alcalde del Baix Camp, concretament de l'Aleixar, amb qui he tingut el plaer de treballar puntualment en coses del seu poble, sigui ara membre del Consell Nacional. L'Anton és una gran persona, honesta, treballadora i austera, com ell mateix es defineix al seu bloc. Estic segur que hi posarà la mateixa passió i eficàcia a la representació del Camp al Consell Nacional que la que posa al capdavant de l'Ajuntament del seu poble.

Seguint amb el meu optimisme habitual, unes trobades d'aquests dies m'han fet adonar d'un gran avantatge de pertànyer a una llengua oprimida: Te'n lliures més fàcilment de comercials/les, venedors/res i pesats/ades d'altres espècies.

Una de les converses habituals que tinc pel telèfon fix a casa:

-El Sr. Domingo?

-Sí, digueu.

-Mire, le llamo de vocafone...

-Perdó, què?

-Que soy de vocafone...

-És que en castellà no l'entenc.

-........................-silenci llarg-............Cómo?

-Que en castellà no l'entenc.-

-No habla español?

-No, sóc català i parlo català, si em voleu vendre alguna cosa ja podeu anar aprenent-ne, sisplau.

-Pero...

-Bon dia, adéu.

Molt rarament acabes xerrant més de mig minut, ja que les persones que truquen solen ser sudamericanes i realment no saben -ni entenen- català, per la qual cosa el que més sents a l'altra banda és silenci.

Quan són espanyoles i mig entenen alguna cosa, pots arribar a discutir una estona, però molt breu, ja que el meu argument és que són ells qui m'han trucat i a qui interessa vendre'm alguna cosa, per tant, òbviament, són ells els que han de fer l'esforç de parlar la meva llengua, no jo qui ha de fer el pas. Fins i tot al Marroc, per exemple, la canalla que et volen enredar pel carrer acaben oferint-te els seus serveis en català mentre et reciten l'alineació sencera del Barça -alineació que jo mateix no em sé.

Val a dir que en un cas, i sols en un cas, m'he trobat que al cap de diverses trucades promocionals en castellà, me n'he trobat una que també parlava en català, però no crec que sigui gràcies a la meva tossuderia, sinó a la casualitat i a que es tracta d'una empresa, en principi, catalana.

Un altre col·lectiu que també et treus del damunt de seguida amb aquest argument són els testimonis de Jehovà...us heu preguntat mai perquè són tan integristes hispans?

La foto d'avui, com no podria ser d'una altra manera, és de l'Aleixar, a banda que he afegit l'enllaç al bloc de l'Anton a la meva particular llista dels més visitats.