Més avantatges.

Avui, escoltant la ràdio, he tingut una nova alegria, un altre motiu per sentir-me satisfet de ser català.
He escoltat les manifestacions de la Sra. Espe, que s'ha autodefinit com a víctima del terrorisme...Què fort! Increïble!
Ha carregat durament, encara que sense dir-ne noms, contra els que la van criticar per sortir cames ajudeu-me de l'hotel de l'Índia on va tenir els seus problemes.
Me'n faig creus, el Sr. Guardans, català, és clar, va dir -i ho va fer- que d'allí no se n'aniria fins que no marxés el darrer compatriota, sa i estalvi. Això és responsabilitat, sentit de l'honor, valor i totes aquestes paraules, molts cops buides, que se li suposen a molts però que no es demostren si no és en casos molt especials, com aquest.
La Sra. presidenta de la CA de Madrit no sols va fugir en sentir petar el primer vidre, sense ni mirar enrere a veure si quedava algú, sinó que s'atreveix a dir que va patir tant, que és víctima del terrorisme i que ella sí que es va solidaritzar i va fer front als terroristes...!?
Em puc imaginar la cara de por dels terroristes en veure-la amb els seus mitjons, potser sí que té raó. Deuen estar a punt de deixar la lluita, de l'impacte de la visió.
Com deia, sóc català, no tinc res a veure amb aquesta senyora, política d'un país veí que, no ho oblidem, l'ha triada en eleccions. Tothom tenim el que ens mereixem?
Bé, com que, a més de català sóc una mica -o molt- ruc, avui he d'anar al parlament a signar per a ser fedatari de la campanya per a abolir les curses de braus a Catalunya.
Veieu? Un altre avantatge de ser català, ja que, crec, a Catalunya hi ha molt més suport a la causa contra els braus que a España, on, segurament, les persones com jo, que volem que desapareixi la fiesta nacional seriem titllats d'antipatriotes...espanyols, és clar.
Encara que, en realitat, el fet que no m'agradin les curses de braus no té res a veure amb ser d'un país o d'un altre, és una simple qüestió de sensibilitat. Els animals no tenen fronteres i torturar-los gratuïtament no es justifica sota cap causa ni cap excusa.

Ni tradició, ni art, ni res. Si ens posem a reivindicar tradicions milenàries podriem lluitar per la recuperació de la forca, la crema de bruixes o, millor encara, els esquarteraments públics com el que li van fer a La Pera, Serrallonga i altres bandolers...allò sí que eren tradicions ben nostres!

Bé, com que queden pocs dies per Nadal -els llums ja estan oberts, és clar- i ja fa anys que se n'ha perdut la mena, de les felicitacions per correu -encara que jo n'he rebut una que m'ha enviat el bon amic Rafa, una pintura seva, com cada any, excel·lent- en penjo una aquí, amb els millors desitjos per a tothom, ben sincerament.