To be or not to be...anellador.

Aquests dies hi ha un debat força llarg i interessant al fòrum Auscat, es tracta de si l’anellament científic d’ocells és realment útil. O, més ben dit, si se’n fa l’ús que caldria, si tal vegada s’empra l’anellament com una finalitat més que com una eina, si les sessions lúdiques d’anellament són massa destorb per als ocells comparat amb la utilitat que tenen, si la mortaldat és massa alta...en definitiva, es debat sobre l’anellament en sí mateix, no sobre la metodologia o algun estudi concret.

http://es.groups.yahoo.com/group/auscat/

Aquest debat m’està interessant molt especialment, ja que m’ha fet adonar de les meves pròpies reflexions fetes ja fa anys, quan vaig començar amb aquest tema i, posteriorment ho vaig deixar força. Els motius que em van fer deixar-ho són, en el fons, els que s’estan debatent a Auscat aquests dies.
Fa molts anys –cap allà als inicis dels vuitanta- vaig començar a fer anellament, amb -considero- les millors companyies; Raül Aymí, Jordi Sargatal, Jordi Giró, Albert i Isabel Martínez, Xavi Tomàs , Francesc Jutglar...i un llarg etc.
Vaig aprendre i vaig gaudir molt; tenint ocells a la mà s’aprèn molt i ràpid sobre espècies, sexes, muda i moltes altres coses, i, si ets a la vora de gent com la que he esmentat, encara més.
Però, ben aviat me’n vaig adonar dels problemes: S’infligeix en els moixons un greu destorb, fins i tot hi ha una mortaldat que ja s’assumeix com a mal inevitable i que entra dins dels problemes que cal acceptar.
El fet és que, en algunes espècies, la mortaldat és molt més alta que en d’altres. I , a més, en algun cas, resulta que el percentatge de morts és el més alt en espècies que són molt escasses. És el cas de la Mallerenga de bigotis, per exemple, com la que hi ha a la foto. A més, per acabar d’adobar-ho, es tracta d’una espècie que té, mercès al seu hàbitat, molts pocs problemes més, que l’anellament. En definitiva, que pel que fa a la Mallerenga de bigotis m’atreviria a dir que els anelladors som una de les principals causes de rarefacció.
Quan arribes a conclusions d’aquest tipus és quan et comences a plantejar el tema, poses als plats de la teva balança particular els avantatges i els inconvenients de dur a terme una activitat concreta. Potser si ho mires des d’un punt de vista molt egoista, et surt realment a compte ser anellador. Ja que, insisteixo, se n’aprèn molt i es gaudeix molt manipulant espècies que, normalment, sols veus de lluny. A més, des del punt de vista dels resultats que n’obtens segueix sortint a compte perquè, malgrat que després no en facis l’ús que caldria per a escriure articles, el que sí que està clar és que hi ha una molt gran eficàcia en la detecció d’espècies que costen de trobar de vegades, com ara petits insectívors d’hàbitats tancats, etc.
Si, en canvi, la pregunta la féssim als ocells mateixos, no hi ha dubte que ho deixaríem ben aviat, ja que l’estrès que se’ls produeix és enorme, tant que, de vegades és aquest mateix estrès la causa de la mort. I, en qualsevol cas, segur que per a ells el resultat científic que nosaltres obtinguem no els interessa en absolut. Si ens posem a la seva pell, ens n’adonarem que el que els deu passar pel cap és el mateix que ens passaria a nosaltres si fóssim abduïts per extraterrestres, que ens preguessin mides, ens fessin proves, ens traguessin sang i, finalment, ens equipessin amb alguna mena de marca per a assegurar-se que no ens en podrem deslliurar del seu control mai més.

Quant a la utilitat proteccionista, és un factor difícil d'avaluar. Aquí és on podríem adonar-nos que les sessions lúdiques, malgrat la seva poca utilitat científica, sí que tenen una raó de ser, ja que són molt eficaces en el que darrerament s'anomena seducció ambiental.
I això per no parlar de quan les conclusions que s’obtenen són totalment errònies. Ja vaig comentar aquí el cas del niu d’Àliga daurada al bell mig d’una central eòlica precisament per haver confiat massa en el radioseguiment. I encara no ho he fet, però potser si interessa a algú ho faré algun dia, comentar el cas d’una parella d’Àligues perdiueres que, amb el tema del radioseguiment, ha motivat una errada també per a mi monumental després de capturar-les i recapturar-les diversos cops.
Quant a l’argument de vegades utilitzat per alguns dient que en la majoria dels casos les morts són d’espècies molt comunes. No vull ni tan sols desenvolupar-lo, perquè és d’allò més absurd. Si aquest argument fos vàlid, per exemple, matar persones no hauria de ser cap problema, som una de les espècies de mamífer més comunes del Món.
Fa anys, deia, ja em vaig fer aquesta reflexió, és per això que sols sóc encara anellador auxiliar. I, si anello alguna cosa sols són orenetes amb la finalitat d’evitar que a algú se li acudís de fer caure els seus nius a l’hivern, quan ja no hi són. Si explico que les estic seguint i que són objecte d'un interessant estudi científic, el propietari de la finca les respecta més fàcilment.
És clar que cadascú pot tenir la seva balança particular i posar a les safates els pros i els contres i seguir anellant...o no.