dijous, 5 de març del 2009

Vent i tòtils


Avui ha començat a fer vent fort altre cop. Ja havíem rebut l'avís fa un parell de dies, i, com passa darrerament, s'acompleix punt per punt. Aquests del servei meteorològic cada dia ho encerten més.
Sols espero que no torni a haver efectes tan negatius com la darrera ventada.
Mentrestant, m'escriu l'Antoni Caselles demanant-me la col·laboració habitual per a l'Orella de Farena, la carta dels veïns de sempre, aquest cop, vol també que li comenti el fet que en Jordi Sargatal hagi plegat de l'ex-FTP, actualment Obra Social de Caixa Catalunya.
He de confessar que tot el que sé del tema és el que he llegit a la premsa i els comentaris que m'havien arribat per terceres persones. Ahir no vaig voler, perquè vaig pensar que ja tindria prou feina, i avui no he aconseguit, parlar per telèfon amb el Jordi a veure si me n'explica més detalls.
Crec que el fons de la qüestió és una gran decepció per part seva pel fet de veure que el seu ambiciós projecte, compartit al principi -si més no aparentment- pels directius de la Caixa de Catalunya, s'ha anat diluïnt i desfigurant, fins que, amb l'excusa de la crisi, li han donat un gir i una retallada pressupostària tan gran que ara ja no és ni una ombra del que era.
Jo ja fa uns quants anys que estic desvinculat de la FTP, encara que no, evidentment, del Jordi Sargatal, amb qui ens uneix una amistat de fa molts anys. Però he pogut comprovar aquesta evolució i sols espero que la marxa del Jordi i el seu relleu per en Miquel Rafa no suposi un perill per al futur de les finques i els projectes que hi havia endegats, malgrat que és evident que hi haurà un canvi. El Miquel també és a la FTP des del principi, com a mà dreta del Jordi, i segur que sabrà seguir el seu esperit.
Bé, com sempre, transcriurem sencera la Carta als veïns de Farena, com a primícia per als lectors d'aquest bloc, que, per cert, quedo parat perquè són més de vint cada dia. Gràcies a tots!


Benvolguts veïns.

Com que sóc un animaló petit i discret, serà imprescindible que em presenti, sóc un Tòtil, arreu del Món conegut com a Alytes obstetricans. Bé, això d’arreu del Món conegut ho he dit amb ironia, perquè és ben clar que la majoria de la gent no m’ha vist mai, no sap ni que existeixo, i probablement ni li importa. Encara que, de ben segur sense saber-ho, m’han sentit molts més cops que no es pensen.
Sí, jo i els meus som els que omplim les nits d’estiu als pobles i masos amb un so característic i repetitiu, una mena de:
Tiuuuu...tiuuuu...tiuuuu...tiuuuu...tiuuuu...
I així sense parar, si més no, mentre encara sou desperts.
Ja sé que hi ha un ocell que fa un so molt semblant a aquest, és el Xot, Otus scops, una mena de mussolet petit que sols viu amb nosaltres a l’estiu. Però aquest fa el so molt més espaiat, i és una nota més llarga i baixa, no tan aguda com el nostre cant.
Si algú ha intentat algun cop saber qui és el responsable d’aquest cant, del nostre cant, possiblement haurà acabar trobant sota una pedra d’un hort una mena de gripauet molt petitó i esvelt, més esvelt que una granota, fins i tot. De color marró pigallat.
I és que els tòtils som amfibis anurs –que no tenim cua, a diferència dels tritons- i que vivim generalment lluny de l’aigua.
Cal aclarir algunes coses, és clar, vivim lluny de l’aigua quan som adults, ja que, com qualsevol altre amfibi els tòtils, quan sortim de l’ou, som capgrossos, culleretes o com ho vulgueu dir.
Els nostres capgrossos són petitons i foscos, molt foscos, quasi negres, i generalment en un toll o racó de riu n’hi ha molts, moltíssims, ja que la gran majoria moren abans d’arribar a ser gripauets.
Els tòtils, encara que som petits i insignificants, tenim la nostra importància, ja que eliminem molts dels insectes que fan mal a les plantes dels vostres horts. A més, som uns indicadors ben clars de la salut d’aquests horts vostres. Ja que, si abuseu dels productes químics, com fertilitzants insecticides, nosaltres desapareixem. I, si nosaltres desapareixem, ja podeu començar a patir, perquè vosaltres, els humans, també sou éssers biològics –malgrat que a alguns els pesi- i també us afecten aquests contaminants que acostumeu a utilitzar.
Així és que ara, quan sentiu el nostre cant repetitiu en una nit d’estiu, ja sabeu qui n’és l’autor, us el farem completament de franc, no cal ni que pagueu el famós cànon de l’SGAE, de fet, la lletra no té gaire suc, no és precisament una cançó protesta.
Ostres! Ara que parlo de diners, m’ha vingut a la memòria que el traductor m’ha dit que us he de parlar d’alguna cosa referida a vosaltres, alguna opinió sobre el que sou i el que us passa.
Ara mateix el que em ve al cap, evidentment és una paraula que sento molt; crisi.
Aquests dies no se sent a parlar de res més, malgrat que a Farena veniu bàsicament pera treure-us les cabòries i els maldecaps, no deixeu de trencar-vos el, el cap, amb aquesta famosa crisi que us fa anar de bòlit.
Crisi per aquí, crisi per allà...voleu dir, que n’hi ha per tant?
A nosaltres, els animalons que no tenim diners –ni ens fan cap mena de falta- ens assembla que la crisi us la feu i us la inventeu vosaltres mateixos, sobretot els rics, el que en teniu molts, de diners.
De vegades sento alguna conversa que m’ho revela clarament: La crisi no és res més que una excusa per a que les grans empreses –i alguna de no tan gran- es pugui deslliurar d’uns quants treballadors que no sap com treure’s del damunt.
O fins i tot una més de les estratègies dels bancs per a acumular més els diners i no haver-los de deixar als pobres treballadors. Sempre vindrà un ajut dels governs per a evitar les pèrdues...els grans no perden mai, sols els petits.
Ja es veia venir que tant de moviment exagerat de diners no podia ser normal, els preus dels habitatges pujaven i pujaven de forma exponencial. I els bancs augmentaven els seus guanys cada any més i més, mentre que al treballador sols li apujaven el sou un dos o un tres per cent...havia de petar.
Bé, el millor és com vivim la resta dels mortals no humans: No tenim diners, mengem el que trobem cada dia i construïm un cau just i necessari per a treure endavant les nostres cries. Res més, així de senzill. I fa milers i milers d’anys que ho fem!
Va, animeu-vos, que la crisi passarà!

Una carícia humida.

El Tòtil.

2 comentaris:

MARTELL DE REUS ha dit...

Ens agradarà que ens vagis informant sobre el tema, tot plegat una verdadera llàstima...

Agnès Setrill. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.

Potser també us interessa.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

La Mussara.

La Mussara.
El 2007 va nevar poquíssim, potser l'ùnic dia va ser aquest, aquí la Mussara des del cel.

El Prat.

El Prat.
El poble de Pratdip a la nit, amb la muntanya de Cabrafiga darrere.

Baguerge.

Baguerge.
A la Val d'Aran tots els pobles són bonics, en aquest, per exemple, amb una curta excursió amb raquetes de neu, gaudim d'una vista de postal, amb l'Aneto al fons.

Santa Margalida.

Santa Margalida.
Aquest és l'objectiu de l'excursió amb raquetes, una petita ermita rodejada de neu.

Pilar al Cavall Bernat.

Pilar al Cavall Bernat.
Al Cavall Bernat de Montserrat, membres de la Colla Vella vam clavar un pilar espectacular. La foto és del Francesc Cucurull, és clar.

Aguait als Aiguamolls del Pla.

Aguait als Aiguamolls del Pla.
Els ja ex-merdamolls són la nostra petjada més visible sobre el paisatge, sens dubte.

Bosc del Vilalta, a Farena.

Bosc del Vilalta, a Farena.
A Farena, les nostres gestions van fer que la FTP adquirís el Bosc del Vilalta.

Plafó a la Sallida.

Plafó a la Sallida.
El Manel Concernau va fer els plafons explicatius de la Sallida, a Montblanc.

Huayna-Potosí.

Huayna-Potosí.
Amb uns companys de Girona, el Quim Tell entre ells, vam fer cim al Huayna-Potosí, de 6.088m. als Andes de Bolívia, el 1992.

Cim del Mont-blanc.

Cim del Mont-blanc.
Amb el Romuald Fonts, vam fer el Mont-blanc el 1992, com es pot veure, el dia era magnífic.

Segon intent al Matterhorn.

Segon intent al Matterhorn.
En un segon intent, el 2007, ja vam poder fer cim. El temps, com es pot observar, va ser molt millor.

Dos de nou amb folre.

Dos de nou amb folre.
Ser de Ca la Gallineta i pertànyer a la Colla Vella dels Xiquets de Valls ja és en sí mateix un motiu d'orgull, però haver format part d'aquest castell és assolir el cim. Foto: Colla Vella.

Gangues

Gangues
Si la foto del falcó cama-roig es veu malament al llibre, aquesta de dues gangues a Alfés es veu encara pitjor, avui li puc fer una mica de justícia. Foto feta en completa llibertat, amb el Dyane6 com a aguait.

Niu de Perdiuera

Niu de Perdiuera
Aquest niu, al Camp de Tarragona, és el més famós de perdiuera de Catalunya, les fotos que en va fer l'Oriol Alamany s'han publicat a moltíssims llibres. Nosaltres també en vam fer algunes des del mateix aguait, encara que la qualitat no és la mateixa, és clar.

l"AMPA al Delta de l"Ebre.

l"AMPA al Delta de l"Ebre.
A l'escola Puigcerver, de Reus, durant un temps vam formar part de l'AMPA, entre les activitats que vam fer hi va haver aquesta excursió al delta de l'Ebre.

Curset d"ornitologia a Montblanc.

Curset d"ornitologia a Montblanc.
Hem fet diversos cursets d'ornitologia, però sens dubte el que ha comptat amb alumnes de més nivell -més que jo- ha estat el que vaig fer a Montblanc, amb el CHNCB.

Colónies al Montsant.

Colónies al Montsant.
Vam fer amb l'escola Enxaneta unes colónies al Montsant que van ser tot un èxit.

Curs submarinisme.

Curs submarinisme.
Amb els companys d'Aqualatasub, vam fer el corresponent curs per a l'obtenció de l'OWD. Foto: Aqualatasub.

Grup del cens de cabra als Ports.

Grup del cens de cabra als Ports.
El cens de cabra salvatge als Ports del País Valencià, el 1988, va ser un dels meus primers treballs com a naturalista, aquest és el grup de gent que el va fer, tots de la terra excepte el J. Solé, el J. Mateos i jo mateix.

Sopar del Bou de Reus.

Sopar del Bou de Reus.
Els portadors del Bou de Reus en un sopar on, per sort, no calia agafar el cotxe per tornar a casa.

Carros de foc.

Carros de foc.
Amb bones companyies, vam fer els Carros de foc en obert el 2003, el 2010 hi tornem en Sky Runner.