Avui ha començat a fer vent fort altre cop. Ja havíem rebut l'avís fa un parell de dies, i, com passa darrerament, s'acompleix punt per punt. Aquests del servei meteorològic cada dia ho encerten més.
Sols espero que no torni a haver efectes tan negatius com la darrera ventada.
Mentrestant, m'escriu l'Antoni Caselles demanant-me la col·laboració habitual per a l'Orella de Farena, la carta dels veïns de sempre, aquest cop, vol també que li comenti el fet que en Jordi Sargatal hagi plegat de l'ex-FTP, actualment Obra Social de Caixa Catalunya.
He de confessar que tot el que sé del tema és el que he llegit a la premsa i els comentaris que m'havien arribat per terceres persones. Ahir no vaig voler, perquè vaig pensar que ja tindria prou feina, i avui no he aconseguit, parlar per telèfon amb el Jordi a veure si me n'explica més detalls.
Crec que el fons de la qüestió és una gran decepció per part seva pel fet de veure que el seu ambiciós projecte, compartit al principi -si més no aparentment- pels directius de la Caixa de Catalunya, s'ha anat diluïnt i desfigurant, fins que, amb l'excusa de la crisi, li han donat un gir i una retallada pressupostària tan gran que ara ja no és ni una ombra del que era.
Jo ja fa uns quants anys que estic desvinculat de la FTP, encara que no, evidentment, del Jordi Sargatal, amb qui ens uneix una amistat de fa molts anys. Però he pogut comprovar aquesta evolució i sols espero que la marxa del Jordi i el seu relleu per en Miquel Rafa no suposi un perill per al futur de les finques i els projectes que hi havia endegats, malgrat que és evident que hi haurà un canvi. El Miquel també és a la FTP des del principi, com a mà dreta del Jordi, i segur que sabrà seguir el seu esperit.
Bé, com sempre, transcriurem sencera la Carta als veïns de Farena, com a primícia per als lectors d'aquest bloc, que, per cert, quedo parat perquè són més de vint cada dia. Gràcies a tots!
Benvolguts veïns.
Com que sóc un animaló petit i discret, serà imprescindible que em presenti, sóc un Tòtil, arreu del Món conegut com a Alytes obstetricans. Bé, això d’arreu del Món conegut ho he dit amb ironia, perquè és ben clar que la majoria de la gent no m’ha vist mai, no sap ni que existeixo, i probablement ni li importa. Encara que, de ben segur sense saber-ho, m’han sentit molts més cops que no es pensen.
Sí, jo i els meus som els que omplim les nits d’estiu als pobles i masos amb un so característic i repetitiu, una mena de:
Tiuuuu...tiuuuu...tiuuuu...tiuuuu...tiuuuu...
I així sense parar, si més no, mentre encara sou desperts.
Ja sé que hi ha un ocell que fa un so molt semblant a aquest, és el Xot, Otus scops, una mena de mussolet petit que sols viu amb nosaltres a l’estiu. Però aquest fa el so molt més espaiat, i és una nota més llarga i baixa, no tan aguda com el nostre cant.
Si algú ha intentat algun cop saber qui és el responsable d’aquest cant, del nostre cant, possiblement haurà acabar trobant sota una pedra d’un hort una mena de gripauet molt petitó i esvelt, més esvelt que una granota, fins i tot. De color marró pigallat.
I és que els tòtils som amfibis anurs –que no tenim cua, a diferència dels tritons- i que vivim generalment lluny de l’aigua.
Cal aclarir algunes coses, és clar, vivim lluny de l’aigua quan som adults, ja que, com qualsevol altre amfibi els tòtils, quan sortim de l’ou, som capgrossos, culleretes o com ho vulgueu dir.
Els nostres capgrossos són petitons i foscos, molt foscos, quasi negres, i generalment en un toll o racó de riu n’hi ha molts, moltíssims, ja que la gran majoria moren abans d’arribar a ser gripauets.
Els tòtils, encara que som petits i insignificants, tenim la nostra importància, ja que eliminem molts dels insectes que fan mal a les plantes dels vostres horts. A més, som uns indicadors ben clars de la salut d’aquests horts vostres. Ja que, si abuseu dels productes químics, com fertilitzants insecticides, nosaltres desapareixem. I, si nosaltres desapareixem, ja podeu començar a patir, perquè vosaltres, els humans, també sou éssers biològics –malgrat que a alguns els pesi- i també us afecten aquests contaminants que acostumeu a utilitzar.
Així és que ara, quan sentiu el nostre cant repetitiu en una nit d’estiu, ja sabeu qui n’és l’autor, us el farem completament de franc, no cal ni que pagueu el famós cànon de l’SGAE, de fet, la lletra no té gaire suc, no és precisament una cançó protesta.
Ostres! Ara que parlo de diners, m’ha vingut a la memòria que el traductor m’ha dit que us he de parlar d’alguna cosa referida a vosaltres, alguna opinió sobre el que sou i el que us passa.
Ara mateix el que em ve al cap, evidentment és una paraula que sento molt; crisi.
Aquests dies no se sent a parlar de res més, malgrat que a Farena veniu bàsicament pera treure-us les cabòries i els maldecaps, no deixeu de trencar-vos el, el cap, amb aquesta famosa crisi que us fa anar de bòlit.
Crisi per aquí, crisi per allà...voleu dir, que n’hi ha per tant?
A nosaltres, els animalons que no tenim diners –ni ens fan cap mena de falta- ens assembla que la crisi us la feu i us la inventeu vosaltres mateixos, sobretot els rics, el que en teniu molts, de diners.
De vegades sento alguna conversa que m’ho revela clarament: La crisi no és res més que una excusa per a que les grans empreses –i alguna de no tan gran- es pugui deslliurar d’uns quants treballadors que no sap com treure’s del damunt.
O fins i tot una més de les estratègies dels bancs per a acumular més els diners i no haver-los de deixar als pobres treballadors. Sempre vindrà un ajut dels governs per a evitar les pèrdues...els grans no perden mai, sols els petits.
Ja es veia venir que tant de moviment exagerat de diners no podia ser normal, els preus dels habitatges pujaven i pujaven de forma exponencial. I els bancs augmentaven els seus guanys cada any més i més, mentre que al treballador sols li apujaven el sou un dos o un tres per cent...havia de petar.
Bé, el millor és com vivim la resta dels mortals no humans: No tenim diners, mengem el que trobem cada dia i construïm un cau just i necessari per a treure endavant les nostres cries. Res més, així de senzill. I fa milers i milers d’anys que ho fem!
Va, animeu-vos, que la crisi passarà!
Una carícia humida.
El Tòtil.
Com que sóc un animaló petit i discret, serà imprescindible que em presenti, sóc un Tòtil, arreu del Món conegut com a Alytes obstetricans. Bé, això d’arreu del Món conegut ho he dit amb ironia, perquè és ben clar que la majoria de la gent no m’ha vist mai, no sap ni que existeixo, i probablement ni li importa. Encara que, de ben segur sense saber-ho, m’han sentit molts més cops que no es pensen.
Sí, jo i els meus som els que omplim les nits d’estiu als pobles i masos amb un so característic i repetitiu, una mena de:
Tiuuuu...tiuuuu...tiuuuu...tiuuuu...tiuuuu...
I així sense parar, si més no, mentre encara sou desperts.
Ja sé que hi ha un ocell que fa un so molt semblant a aquest, és el Xot, Otus scops, una mena de mussolet petit que sols viu amb nosaltres a l’estiu. Però aquest fa el so molt més espaiat, i és una nota més llarga i baixa, no tan aguda com el nostre cant.
Si algú ha intentat algun cop saber qui és el responsable d’aquest cant, del nostre cant, possiblement haurà acabar trobant sota una pedra d’un hort una mena de gripauet molt petitó i esvelt, més esvelt que una granota, fins i tot. De color marró pigallat.
I és que els tòtils som amfibis anurs –que no tenim cua, a diferència dels tritons- i que vivim generalment lluny de l’aigua.
Cal aclarir algunes coses, és clar, vivim lluny de l’aigua quan som adults, ja que, com qualsevol altre amfibi els tòtils, quan sortim de l’ou, som capgrossos, culleretes o com ho vulgueu dir.
Els nostres capgrossos són petitons i foscos, molt foscos, quasi negres, i generalment en un toll o racó de riu n’hi ha molts, moltíssims, ja que la gran majoria moren abans d’arribar a ser gripauets.
Els tòtils, encara que som petits i insignificants, tenim la nostra importància, ja que eliminem molts dels insectes que fan mal a les plantes dels vostres horts. A més, som uns indicadors ben clars de la salut d’aquests horts vostres. Ja que, si abuseu dels productes químics, com fertilitzants insecticides, nosaltres desapareixem. I, si nosaltres desapareixem, ja podeu començar a patir, perquè vosaltres, els humans, també sou éssers biològics –malgrat que a alguns els pesi- i també us afecten aquests contaminants que acostumeu a utilitzar.
Així és que ara, quan sentiu el nostre cant repetitiu en una nit d’estiu, ja sabeu qui n’és l’autor, us el farem completament de franc, no cal ni que pagueu el famós cànon de l’SGAE, de fet, la lletra no té gaire suc, no és precisament una cançó protesta.
Ostres! Ara que parlo de diners, m’ha vingut a la memòria que el traductor m’ha dit que us he de parlar d’alguna cosa referida a vosaltres, alguna opinió sobre el que sou i el que us passa.
Ara mateix el que em ve al cap, evidentment és una paraula que sento molt; crisi.
Aquests dies no se sent a parlar de res més, malgrat que a Farena veniu bàsicament pera treure-us les cabòries i els maldecaps, no deixeu de trencar-vos el, el cap, amb aquesta famosa crisi que us fa anar de bòlit.
Crisi per aquí, crisi per allà...voleu dir, que n’hi ha per tant?
A nosaltres, els animalons que no tenim diners –ni ens fan cap mena de falta- ens assembla que la crisi us la feu i us la inventeu vosaltres mateixos, sobretot els rics, el que en teniu molts, de diners.
De vegades sento alguna conversa que m’ho revela clarament: La crisi no és res més que una excusa per a que les grans empreses –i alguna de no tan gran- es pugui deslliurar d’uns quants treballadors que no sap com treure’s del damunt.
O fins i tot una més de les estratègies dels bancs per a acumular més els diners i no haver-los de deixar als pobres treballadors. Sempre vindrà un ajut dels governs per a evitar les pèrdues...els grans no perden mai, sols els petits.
Ja es veia venir que tant de moviment exagerat de diners no podia ser normal, els preus dels habitatges pujaven i pujaven de forma exponencial. I els bancs augmentaven els seus guanys cada any més i més, mentre que al treballador sols li apujaven el sou un dos o un tres per cent...havia de petar.
Bé, el millor és com vivim la resta dels mortals no humans: No tenim diners, mengem el que trobem cada dia i construïm un cau just i necessari per a treure endavant les nostres cries. Res més, així de senzill. I fa milers i milers d’anys que ho fem!
Va, animeu-vos, que la crisi passarà!
Una carícia humida.
El Tòtil.
2 comentaris:
Ens agradarà que ens vagis informant sobre el tema, tot plegat una verdadera llàstima...
Publica un comentari a l'entrada