Tres dies amb la família.

Ara fa quasi exactament quatre anys, a mitjan juny de 2005, vaig poder veure perfectament posats i en vol, una parella d’Esparver d’espatlles negres, Elanus caeruleus, en el que suposava una clara actitud de nidificació. En un indret, un hàbitat, perfectament adient per a l’espècie. Tant, que quan va sortir fotografiat el lloc on s’havia obtingut la primera dada de nidificació per a Catalunya, era un ambient pràcticament igual: Grans extensions de conreu de cereal amb reductes d’ametllers i altres arbres de secà enmig.
Aquests dies he tornat a aquest lloc, a veure si podia tornar a observar la parella. He pogut comprovar que, realment, l’indret és l’ideal. Si en algun lloc ha de criar l’Esparver d’espatlles negres a les nostres comarques ha de ser aquí.
Però no hi ha hagut sort. De fet, m’hi he esta poca estona, i sols he pogut observar, quant a rapinyaires, un parell de xoriguers.
De tota manera, segueixo convençut que en aquest lloc precís, o molt a prop, s’ha de trobar per primer cop la nidificació de l’Esparver d’espatlles negres a Tarragona.

En un altre ordre de coses, ja fa dies que vaig acabar Els Llops, de Francesc Puigpelat, i toca fer-ne una mica de comentari. Ha estat una lectura interessant, el llibre està molt ben escrit i, malgrat que no és curt, es llegeix ràpidament, ja que hi ha molta acció i hi passen coses. Potser el més interessant que n’he tret ha estat la visió des de dins de la guerra del 36 al 39, la que alguns anomenen civil. Crec que l’autor en fa un tractament molt correcte, es posa a la pell dels personatges i et fa entendre una mica el per què cadascú actua com actua. El tema, evidentment, no és nou, però el tractament que en fa el Francesc Puigpelat, amb una mirada aparentment del tot objectiva, m’ha agradat molt.
Ara he començat la trilogia Millenium, de l’Stieg Larsson, òbviament amb el llibre Els homes que no estimaven les dones, del qual en vam veure l’adaptació cinematogràfica no fa gaire. M’està agradant molt. Està realment molt i molt bé, es llegeix també ràpidament, potser massa i tot, hi ha molt bones descripcions, de llocs i de personatges. Hi ha molta acció. Bé, sols n’he llegit unes cent pàgines, ja en tornaré a parlar.
Per circumstàncies, també he començat El fred modifica la trajectòria dels peixos, de Pierre Szalowski. I em sembla que també és una gran troballa. Em dona la impressió, però, que serà més difícil aprendre a escriure correctament el cognom de l’autor que llegir el llibre, perquè és curt i es fa molt agradable de llegir.

Finalment, i ja que hem tocat el tema cinema. Ahir, aprofitant el cap de setmana, vam anar a veure una pel·lícula en català: Tres dies amb la família, de la directora novella Mar Coll –catalana, és clar- en podeu trobar més informació a l’enllaç:
http://www.tresdiasconlafamilia.com/
Hem sortit tots dos de la sala convençuts. Una pel·li fantàstica, un treball d’actors excepcional, tots excel·lents, dient moltes coses amb poques paraules. Demostrant que amb l’explicació de fets quotidians també es pot omplir una hora i mitja d’entreteniment.
A diferència de les pel·lis americanes no es xafa cap cotxe en tota l’estona que dura, sols es mor una persona, i és molt gran, mor de vella i, a més –ja sé, és vici meu- els ocells que se senten quan hi ha escenes exteriors són exactament els que s’han de sentir al lloc on s’està rodant. Igual que passa als films europeus, no com als de Hollywood, on sempre se senten canaris de gàbia.
En definitiva, una molt bona pel·lícula perfectament recomanable, demostra com es pot fer bon cinema sense gastar milions i milions. Bé, això ho suposo, perquè no sembla que hagi costat un excès de diners. I en català, insisteixo.