Fer de mestre.

Avui he xalat –introdueixo el dialecte tarragoní- com un mico, com es diu vulgarment. He fet de mestre per unes poques hores.
He estat a l’escola del Pla de Santa Maria, a petició de la mestra de ciències –la Carme- per a explicar la petita història dels Aiguamolls del Pla i, ja que hi era, el què és l’ornitologia i què són i quins són els ocells que podem veure a la zona.
Les nenes i els nens, molt atents, han fet preguntes molt interessants i han respost les que jo els feia, la majoria de cops sense cap esperança de resposta, amb molt més encert del previsible.
I és que les nenes i els nens d’ambients rurals són molt més coneixedors de la Natura que els de ciutat, no en tinc cap mena de dubte. La causa és òbvia; hi viuen molt més a prop. La ciutat, la gran ciutat, ens aïlla del nostre medi i ens allunya de la seva influència, ja ens és igual que sigui tardor que primavera. Aleshores, és quan hi ha d’haver granges escola o sectors d’animals domèstics als zoològics.
No en calen, de granges escola, als pobles petits de Catalunya, tots han vist un pollastre, un conill o una ovella.

A banda, és clar, aquets joves d'avui són cada cop més llestos, és ben clar que l'esperança de millorar alguna cosa és en ells.
He intentat de fer conèixer, i, com a conseqüència, estimar molt més els seus aiguamolls a tota aquesta canalla. Espero haver-ho aconseguit.
Com a exemple, els he passat aquesta darrera imatge, de l’Anuari d’Ornitologia de Catalunya, per tal que s’adonin de la gran importància d’aquest petit ambient, els he fet veure que, de moment, és l’únic lloc a Catalunya on ha criat una espècie concreta d’ocell, el Morell de plomall.
Gràcies, nenes, nens i mestres del Pla de Santa Maria. He après molt, avui.

La paraula amenaçada d’avui és
Esquitllèbit.
Sí, curiosament, ja fa temps que no sento aquesta paraula. I això que fins i tot és als diccionaris. No és dialectal, és d’ús a tot el territori. Vol dir, textualment, de gairell, de cantó. Jo ho havia sentit sempre referit a què algú explicava, pe exemple, que havia vist una altra persona per carrer, però que no li havia dit res, perquè l’havia vist de lluny i d’esquitllèbit, és a dir, potser ni tan sols estava segur que era ella.
Sap greu, és una paraula bonica, quasi poètica, però es perd...o m’ho sembla a mi.

I la paraula invasora
Bueno.
És clar, evident i conegut de tothom que és un barbarisme, un calc literal del castellà. Hauríem de dir bé, val, d'acord o qualsevol altra expressió, però cada dia se sent més. He de reconèixer que jo mateix és una de les poques paraules invasores que hi caic sovint, però crec que és, en el meu cas, per influència del dialecte ebrenc. A terres de l’Ebre ho he sentit tota la vida, això, i hi és una paraula molt usada.
Val, bé, reconec que no ho he de dir i hi lluito, però costa, costa molt.