Més bocamolls.

El Món n'és ple, de bocamolls. Ja fa anys que me n'he adonat, i fins i tot hi ha un refrany que ho retrata molt bé, això:

-L'home és esclau de les seves paraules i amo dels seus silencis.

Però aquests dies en tenim una exageració, del tema.

Sembla que tothom en sap un niu, d'investigació d'incendis, de la seva gestió, i, fins i tot, de l'incendi d'Horta en concret.

És tan gros, que es diuen coses que jo, que en tinc molta més informació i que -crec- conec el tema d'investigació de causes una mica millor que la majoria dels mortals, no m'atreviria a dir mai.

Suposo que passa una mica com al futbol. Qualsevol en sap molt més que l'entrenador o que els mateixos jugadors.

No sé si finalment s'acabarà sabent la veritat amb tots els sus ets i uts. El que sí que tinc clar és que estic sentint i llegint tantes bajanades que, al proper incendi, enlloc de demanar als agents que n'investiguin les causes, trucaré al primer tertulià de televisió o ràdio del qual en trobi el telèfon per tal que me les esbrini.

La Paraula amenaçada avui és:

Apriar.
A Valls ho diem així, però a d’altres lloc he escoltat apariar amb la mateixa intenció.
Això vol dir, com crec que encara tothom sap, reparar, endreçar. És a dir, tornar a donar la forma i la utilitat correcta a una cosa.
Cada dia ho sento menys, això, no sé si és influència d’altres idiomes, en favor d’arreglar o reparar, que també és correcte, però s’assembla més al castellà. O, simplement, és una més d’aquestes paraules que he perdut d’oïda pel fet de marxar de Valls. En qualsevol cas, crec que cal no deixar-la de banda, sona bé i em recorda el català de tota la vida.

I la invasora.
Vivenda.
És a dia d’avui tan acceptada que fins i tot el corrector automàtic no us la intentarà corregir, mentre que sí que ho farà amb l’anterior.
Aquí hi tornem a ser amb els polèmics llibres d’estil dels mitjans. Vivenda és plenament acceptada a totes les emissores, de TV o ràdio, de manera que, en qualsevol telenotícies, per exemple, la sentirem sovint. Avui mateix l’he sentida desenes de cops, ja que es parlava d’un incendi amb conseqüències mortals a un habitatge –aquest és el mot correcte- i també dels centenars de persones que s’han quedat sense sostre a Haití.
L’efecte nociu d’aquest constant bombardeig és tan fort que tots hi acabem caient, jo mateix he emprat aquest mot aquí mateix, al bloc, i ho he hagut de corregir en dues entrades.
De tota manera, si cerquem al diccionari Català-valencià-balear, d’Alcover-Moll, hi és acceptat i ho troba a diversos llocs, per la qual cosa potser no és tan greu, com a barbarisme, com d’altres que sentim sovint. Personalment, jo prefereixo habitatge, casa o, encara que també és discutit per alguns, llar.
A mi, particularment, sí que m’agrada el mot llar. Sobretot perquè em recorda el concepte de forma molt clara i històrica. Abans d’existir els censos de població tal i com els coneixem, que conten les persones d’una a una, hi havia els fogatges, que eren censos on es comptaven focs, és a dir, un foc a terra, una llar, era equivalent a una família, i era això el que es comptava.
La llar de foc és una eina magnífica per a escalfar, cuinar i fins i tot ha donat lloc a expressions com donar caliu. Les nits d’hivern, llargues i fredes, no ho són tan a la vora d’un foc a terra, els seus moviments i el seu color hipnotitza, és fins i tot més encisador que la televisió, de vegades –hi ha infinitat de programes molt més avorrits que contemplar una llar de foc- a més, exigeix un manteniment constant.
Ja es diu popularment, que la llenya escalfa tres cops: Quan la talles, quan la transportes i quan la cremes.

Vet aquí la foto d'un bon bocamoll, el Siboc. Aquest per una utilitat tròfica, és clar.