Injustícies o ironies?

Arran dels comentaris de l'Alfons Delgado, he reflexionat una estona sobre el tema dels treballs col·lectius, les signatures, etc. No massa, tampoc, no fos cas que em sortís fum del capell.
Ara de debò, en aquests temes, he tingut experiències de tota mena.
Sens dubte la més curiosa és la del llibre la portada del qual reprodueixo, la Finestra, editat a Cossetània i coordinat per Josep M. Contijoch.
En aquest llibre em va passar un fet molt rar, quasi paranormal: Resulta que un dia l'editorial Cossetània m'envia la invitació a l'acte de presentació d'aquest llibre, jo no en faig un cas excessiu, perquè em conviden a quasi totes les presentacions, ho trobo normal. Però al poc temps, me n'envien un exemplar -no hi havia anat, a la presentació- per la meva col·laboració.
Aleshores sí que m'estranyo, ja que, amb gran sorpresa, veig que hi ha un dels contes -és un recull de diversos autors- signat per mi, amb nom i els dos cognoms. Ostres! Primera notícia!
Esbrinant, al llarg del temps, he arribat a saber que el conte, en realitat, era escrit per Màrius Domingo Urbaneja, un quasi homònim meu que viu a Tarragona i té un bloc a Altacapa.
Resulta que aquest senyor, amb el qual he parlat i, finalment, conec. Devia escriure el conte, el va enviar al Sr. Contijoch i aquest a l'editorial, amb tota la resta d'autors.
Imagino -no ho he arribat a saber del cert- que algú de l'editorial, completant i revisant l'edició, en veure el meu nom i el meu primer cognom, amb un currículum breu que podria ser perfectament meu a sota, va arrodonir amb el meu segon cognom per tal i com jo sóc molt més conegut a Cossetània que el Màrius Domingo Urbaneja. I així va quedar.
Una anèctoda curiosa, ironia del destí i que tots dos ens hem pres a riure.
Com molt bé diu en Martell, i atenent als precedents, ara no sé si el pròleg és d'en Jordi Pujol i Soley o d'un Jordi Pujol dels molts que corren pel Món...ni idea.
A banda d'aquest fet quasi surreal, me n'han passat d'altres de tota mena. La majoria són casos en què diverses persones comencem projectes junts i jo, per la meva hiperactivitat o capacitat de treball, acabo fent la major part de la feina -o tota, de vegades- i, quasi sempre, qui acaba signant és tothom, ja que jo no em veig amb cor de treure els noms dels que no han treballat prou o gens.
Un exemple d'això és el treball de l'alimentació de l'òliba. El vaig redactar el 1980 i es va publicar el 1982. I, com que el vam començar com a grup, a la Comissió de Natura de l'IEV, així va aparèixer signat. Amb tanta innocència i manca d'experiència que ni tan sols apareix enlloc el nom dels qui van treballar, poc o molt.
Hi ha més casos d'aquests, però no els vull ni recordar.
També hi ha casos en què he treballat i al final, per coses curioses, ni tan sols he figurat enlloc, com a l'Atlas dels ocells nidificants a Espanya, fet per la SEO, on crec que el que va passar és, senzillament, que a l'hora d'especificar els col·laboradors de la província de Tarragona, simplement es van equivocar i van repetir els de la província de Lleida, de manera que dels que vam fer quadrants a Tarragona no consta ningú. En fi, jo he dormit i he menjat perfectament des d'aleshores i ni tan sols em vaig molestar a dir-los res, als coordinadors.

Nota escrita el juny de 2010: Han fet una reimpressió on ha estat corregit aquest error, per tant, ara tots els col·laboradors de Tarragona sí que hi constem.
Val a dir que en la majoria de casos, sobretot en els que he col·laborat en projectes catalans -Atles de 1985, Atles del 2006, anuaris, SOCC, SACRE, censos de petrolejats, censos d'hivernals, etc.- sempre he estat satisfet perquè s'esmenta la col·laboració de forma clara i explícita i fins i tot se'n reitera l'agraïment.
I, finalment, i per primer cop a la vida, ara me n'ha passat una de contrària. Un treball en el que he col·laborat realment poc, més que res per excés de feina i per tal i com no és ben bé la meva especialitat, resulta que he assolit un protagonisme que potser no em mereixo.
Com molt bé m'ha dit algú, en tota aquesta mena de projectes col·lectius, hi col·labora molta gent de forma totalment altruista, dedicant temps, coneixements i treball, sense esperar res a canvi. Només amb la intenció que el treball acabi sent bo i de referència.
Fins ara, ha estat així, potser el cim i la millor prova és l'Atles dels nidificants que ha sortir fa pocs anys. Un atles magnífic, de referència obligada a Europa i al Món, que demostra que a Catalunya hi ha molts i bons ornitòlegs, i que podem superar la manca de mitjans amb esforç i dedicació exemplar.
De moment, crec que no cal canviar d'actitud, els treballs col·lectius són necessaris i cal seguir fent-los. I pel fet que hi surtis o no esmentat no cal deixar de col·laborar-hi, ja que, si hi ha mancances i errors, al final, tots en sortim perdent.