Zigènid.

Aquest zigènid, Zygaena lonicerae, ja l'havia fotografiat abans, però hem millorat la foto, a Argentera, el juny de 2011.

La cua de l'embassament.

Un indret ben interessant des del punt de vista ecològic. L'embassament de Riudecanyes, i sobretot la seva cua. Si tot l'any -i tots els anys- mantingués el nivell que s'hi veu a la foto, seria ideal.

L'Orella nova.

Ben aviat sortirà el núm. nou de l'Orella de Farena. Com sempre, amb una carta dels nostres veïns, aquest cop del Tudó.

Vet ací la bestreta per a qui no rep la revista, però també per qui la rebi, que ja n'haurà pogut tastar un tros.

Carta dels vostres veïns.

El Tudó.

Benvolgut veïnatge.

Passat demà, dimarts, comença l’estiu, però la calor ja ha començat aquest cap de setmana. Ja n’ha fet força.

Què?

Que a Farena encara no?

Ah ! És clar, a Reus estem més a prop del mar que a farena, hi fa més calor.

I ara us preguntareu com és que us escric des de Reus, i no des de Farena, on van néixer els meus avis.

L’explicació és molt fàcil; els tudons ja fa anys que fem com vosaltres, els humans, i ens n’ anem a viure a les ciutats.

A la ciutat s’hi viu molt bé, la temperatura és bona, no hi ha falcons ni astors que se’t mengin i, a més, prop de l’home sempre hi ha menjar abundant. De vegades no és gaire bo, però sempre és abundant.

A la ciutat podem treure endavant fàcilment dus llocades a l’any. Fins i tot tres alguns anys. Així és molt fàcil de multiplicar la població de forma exponencial. Si us hi fixeu, cada dia n’hi ha més, dels nostres, i menys coloms domèstics. Pobrets coloms domèstics, són tan petitons, al costat nostre! No són pas competència.

Ep!! Perdó, no m’he presentat com cal.

Jo sóc un Tudó, Columba palumbus, el més gran dels coloms europeus i una presa cobejada per molts predadors de la regió mediterrània.

Per a diferenciar-nos dels altres coloms i tórtores, a banda de la mida, que és molt més gran que tots ells, són molt útils les dues franges blanques que tenim a les ales, i que es veuen perfectament quan volem. La coloració general és gris, i som molt corpulents, podem pesar més que les perdius, per exemple.

El nostre vol potent i sorollós també és característic, ja que fem molt de fressa quan ens enlairem de dins del bosc, i no passem precisament desapercebuts.

El nostre cant sí que és ben inconfusible. De fet, els coloms tenim la nostra particular nomenclatura per al cant, és el parrupeig, nosaltres parrupegem. Un cop conegueu el dels tudons, no el confondreu mai més.

En el vol de zel sí que fem una cosa molt curiosa i única: Fem curtes voladetes de forma ascendents, al capdamunt d’aquestes, piquem les ales una amb l’altra de forma que se sent perfectament com un picar de mans vostre. Després, una petita caigudeta, tornar-se a enlairar, i altre cop picar d’ales.

Els tudons, com la majoria de coloms, sols fem dos ous cada cop que ponem, i és molt conegut i típic el nostre niu, extraordinàriament lleuger i senzill, de manera que de vegades sembla mentida que els ous s’hi aguantin, i els pollets, que ben aviat es fan grans, encara més. Evidentment, els nius els fem als arbres, cosa que al bosc pot costar de trobar. Però a la ciutat, amb alguns dels arbres de mida ridícula, es troben molt més fàcilment.

Bé, com que encara que no ho sembli per la ostra mida, volem molt bé, de tant en tant encara podem tornar a Farena de visita...o no. De fet no, els tudons som molt fidels al territori, i els que veieu a Farena són els que hi ha nascut. Els de ciutat, no se’n movem.

Per cert, em diuen que us he de fer un comentari més o menys crític referent a la vostra societat.

Doncs bé, com que sóc molt de ciutat, estic molt al cas del que passa darrerament. Aquest dies, hi ha tot això dels indignats.

Si voleu que us digui la veritat, hi estic completament d’acord, amb aquesta indignació. I és que us ho munteu molt malament: mentre alguns neden amb l’abundància, no saben que fer amb els diners fins al punt que se’ls gasten amb imbecil·litats totals, n’hi ha una majoria que pràcticament es moren de gana.

L’altra dia escoltava una senyora que explicava quant li havien costat unes sabates que portava; Amb els diners que valien aquelles sabates tan prescindibles –amb unes de normals s’hi va força bé- viurien dues famílies a la Índia deu anys.

Ho teniu mal repartit, això.

I el més trist és que algun dia, com es diu vulgarment, això farà un pet com una aglà, o com un gla, que és el mateix.

Poseu-hi remei ben aviat, tot aquest moviment dels indignats sembla que només és el començament.

Bé, espero que ho resolgueu d’alguna forma correcta, i que molts anys puguem seguir compartint hàbitat.

Un parrup de salutació.

El Tudó.

Presentació del Quadern.

Per a qui vulgui veure el video del dimecres del programa "el medi ambient" de Tv3:

http://www.tv3.cat/videos/3588170/La-Societat-Catalana-de-Fotografs-de-Natura

Error?

Utilitzo molt el volum 17 de l'Atles de Catalunya editat per Enciclopèdia Catalana el 2006. Per raons òbvies; Les comarques de l'Alt i el Baix Camp són, amb molta diferència, les que més temps m'ocupen i m'han ocupat. I aquesta obra té moltes dades útils per a la feina del naturalista, i de molts altres camps.

De fa temps que me'n vaig adonar que a la pàgina 15 hi ha una foto d'una muntanya que sempre havia pensat que tenia un error al peu de foto.

Efectivament, parla de les Muntanyes de Prades, però, si el fotògraf hagués canviat una mica el punt de vista i hagués inclòs el poble que hi ha a la vora, com he fet jo a la foto de sota, s'hauria adonat que, en realitat, és la Mola de Colldejou, la que surt a la foto.

Però pensant-t'ho bé. m'adono que no hi ha cap error, al peu de foto.

És un d'aquells peus de foto críptics, que els poses quan no n'estàs del tot segur. Hi diu textualment que les Muntanyes de Prades són al sector muntanyenc de la comarca. Està dins del text de l'Alt Camp. Però no hi diu que la foto sigui de les Muntanyes de Prades, ni tan sols hi diu de quina comarca formen part del seu sector muntanyenc.

Així és que no hi ha cap errada, al peu de foto. El que hi diu és totalment cert.

Ep! Aquesta entrada no és pas una crítica, com a autor de lli bres sé perfectament que és impossible fer un llibre perfecte, sense que al rebre'n un primer exemplar t'adonis de seguida d'una important errada.

L'obra, com totes les d'Enciclopèdia Catalana, és del tot recomanable.

Cabusset covant.

Sí, és una foto de molt mala qualitat, però s'hi entreveu un cabusset covant al seu niu a l'Alt Camp, amb una mica d'imaginació, això sí.

Fotografiar paisatges.

Aquesta setmana llegia un article sobre quina era la millor càmera que cal comprar per a fer paisatges. L'assaig n'estudia set, totes rèflex digitals i la majoria amb format complet, 24 x 36.

Nauralment, acaba decidint que les dues cim de gamma de Canon i Nikon són les millors, seguides de prop, sorprenentment, per la Pentax K5, petita, barata i de format APS.

Però, en realitat, per a fer fotos de paisatge acceptables no és imprescindible gastar-se sis mil euros en un cos de càmera. Bé, si vols poder-les ampliar molt sí, és clar. Però per a poder il·lustrar un post, aquí tenim dos exemples.

La de dalt, amb l'obsoleta rèflex digital Nikon D-70, a la vall del Gaià, a Montferri. Un deliciós paisatge de mosaic agroforestal a l'estiu.

A sota, encara més exagerat, les Muntanyes de Prades amb la càmera del mòbil, un htc de solament dos megas.

I no està tan malament, no?

Sant Joan.

Aquesta nit és la revetlla, la nit de Sant Joan, nit màgica en la qual la gent se suposa que gaudeix mentre uns quants van de bòlit.

Fogueres, coets, alcohol...tot d'elements que sí, fan festa i diverteixen, però que cal vigilar, ja que poden arribar a ser de conseqüències imprevisibles.

És una tradició milenària d'aquest país -és la festa dels Països Catalans- fer un gran foc que crema totes les coses que volem oblidar del passat i convida a començar de nou amb l'equinocci que marca l'inici de l'estiu. L'inici, en definitiva, d'un nou any biològic.

Esperem que demà no calgui lamentar res.

Bona revetlla per a tothom i per a totdon!

D'alcaldes i regidors.

El company Pugi surt a la premsa aquests dies a tort i a dret.

No en faré cap comentari.

http://lafura.cat/noticies/puigibet-erc-comenca-mandat-apujant-33-abaixant-90-als-regidors-oposicio

Dípter.

L'altre dia, empaitant papallones, vaig fotografiar aquest dípter. No l'havia vist mai, a veure si esbrino què és.

Gymnadenia conopsea.

Encara hi ha força orquídies a les nostres muntanyes. Aquestes Gymnadenies ja comencen a estar passades, però encara ens poden oferir bellesa a doll.

I l'estiu solament acaba de començar, avui mateix.

La SCFN a la tele.

Si no hi ha canvis de darrera hora, el proper dimecres, 22 de juny a les 2,20 h del migdia, abans del Telenotícies de TV3, en el programa Medi Ambient, en Francesc Muntada i l’Albert Masó parlaran de la SCFN i del QUADERN DE PRECAUCIONS I BONA PRÀCTICA FOTOGRÀFICA A LA NATURA.

El mateix dia, a les 7,30 del vespre es farà la presentació del Quadern a la sala Prat de la Riba.

Serà la nostra 17ª sessió.

Finalment, s’ha acordat amb l'ICHN que els assistents podran aconseguir la publicació per 5 €.

I parlant de fotografies de natura, vet ací una del darrer cap de setmana al Delta. La cogullada no és precisament a un primer pla, però és d'aquelles fotos que reflecteixen l'ambient de forma més global. Es veu l'animal, però també l'hàbitat, el mar al fons.

Són interessants, aquest tipus de fotos, i, encara més; qui no es consola és perquè no vol, els superteleobjectius són cars i pesats...

Més Pi, pinya pinyó.

Aquest cotxe també és un Mini, és el nou model de Mini, amb quatre portes i tot. Fa gràcia com es pot seguir nomenat Mini, al seu costat hi havia un Peugeot 206, i és més petit.

Ja ni elks Mini són el que eren...

Però al gra: el programa Pi pinya pinyó pren més força, i comença a ser més conegut i divulgat:

http://www.aprenentatgeservei.cat/index.php?cm=06&idC=1247

Petita o lluny?

Ara mateix no sé si la nostra gosseta és petita o és lluny...o les dues coses?

Ep! Ara més seriosament, feia temps que esperava una notícia com aquesta:

http://www.lavozdegalicia.es/amarina/2011/06/17/0003_201106X17C9992.htm

Era de veure que un dia o altre començarien a passar coses d'aquestes. De fet, aquest Sr. vull dir el denunciat en aquest cas, ja el conec per una experiència personal de fa molts anys que va fer que deixés de ser soci del FAPAS immediatament.

A veure si aprenem a deixar tranquils els animals d'un cop.

Sexe a llocs inversemblants.

Ostres! És que la primavera és terrible, no es poden aguantar.

Fixeu-vos quina foto he baixat d'internet, ho fan a la teulada de casa, i amb els fills mirant per la finestra!

On anirem a parar?

Presentació del quadern de bones pràctiques.

Una bona excusa per a entrar a un edifici magnífic i gaudir de les explicacions d'uns veritables artistes.

Jaume Solé.

Avui no puc fer una entrada optimista, he tornat a tenir la notícia d'una mort.

El pare d'un amic, ni tan sols he pogut anar a l'enterrament, encara que li he fet saber que l'acompanyo amb el sentiment.

És l'única cosa que puc fer.

Bé, també li puc fer un homenatge, i és penjar aquest autoretrat que el pintor va realitzar el 1962. Un artista no mor mai, sempre viurà en la seva obra i en record de qui ha tingut el goig de conèixer-lo.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/12-apunts/29-necrologiques/424475-jaume-sole-magrina.html

Agró roig.

Mira que és mala sort, un cop que un agró roig, Ardea purpurea, es posa tant a prop que el puc fotografiar a plaer -una sola foto, això sí- resulta que és darrera d'una tanca que no puc treure de l'enquadrament, de manera que sembla que estigui en captivitat.
No és així, és completament lliure, i al bloc d'ocells es pot veure com vola i es posa més lluny.

Taula rodona.

Vés per on, m'han convidat com a ponent a una taula rodona, la de la presentació de l'associació Alveolus.

No cal comentar-la.

La imatge parla per si mateixa: la cosa està molt malament...

Cap de setmana al Delta.

Aquest cap de setmana hi ha hagut un dia més de festa, tres dies, doncs, seguits per a aprofitar i fer una sortideta.

Amb l'autocaravana, una bona ocasió per a estar al Delta de l'Ebre, és una època òptima per a fer fotos, i així ho hem fet, anirem veient els resultats.

Avellanes.

Per Santa Magdalena, l’avellana és plena.

Encara no hi som, a Santa Magdalena, no, no en tinc ni idea de quin dia és, però evidentment, encara no. I és que les avellanetes es van omplint, i es van fent grans, però encara són simples granets.

Cal reivindicar aquest fruit tan nostre que ha donat tantes alegries econòmiques i en dóna encara de gastronòmiques, aquí, al Camp de Tarragona, i a fora.

Hi ha alguns productes de la terra que han gaudit d'una recuperació i un perfeccionament que ha donat molt bon resultat. Només cal veure el que ha passat amb el vi, que s'enlaira als cims de la perfecció i mou un gran benefici económic.

En canvi, amb les avellanes i les ametlles la majoria de la gent no sabria dir quines varietats hi ha, ni tan sols si n'hi ha de diferents.

No entenc per què no es venen bossetes amb avellana llarguera de l'Aleixar, o ametlla marcona d'Alforja, per exemple.

Cada varietat té el seu gust diferent, diferents aplicacions. I vendre productes de proximitat, al detall, és el que realment pot ser rendible.

Aquesta entrada ha estat sugerida pel Sergi de la Riera, moltes gràcies, company!

2n SOCC de primavera a La Selva.

Avui, finalment i contra alguns pronòstics, el temps ha acompanyat i hem pogut fer el segon recorregut del SOCC de nidificants a la Riera Gran de La Selva.
Dels resultats ja en parlaré al bloc d'ocells, aquí penjo aquesta fotografia que he fet mentre esperava començar el recorregut, una única rosella esclatada a tot el camp de cereal, amb el crepuscle de fons.

Saltamarges.

Aquesta papallona és una Saltamarges, Lasiommata megera, que ja hi és al bloc de papallones, per tant, m'ha semblat adient penjar la foto aquí.

És feta a Reus mateix.

Webcams.

Mireu quin web més impressionant, amb unes càmeres situades a nius de diverses espècies. Un enllaç que paga molt la pena tenir a la vora, sens dubte.

Ara mateix un aligot estava peixant els seus dos pollets.

http://www.bbc.co.uk/nature/uk/webcams/

Orquídies.

Aquests dies hi ha una florida impressionant d'Anacamptis pyramidalis a les Muntanyes de Prades. Com que al bloc d'orquídies ja hi és, penjo les fotos ací, crec que paga la pena.

El Lluert altre cop.

Al bloc del Lluert, o més ben dit, dels timbalers de Castellvell, ens agraeixen la col·laboració en la seva festa i pengen unes quantes fotos.

Amics, òbviament: De res, ha estat un veritable plaer participar en la vostra festa, que ja és una mica nostra. I ja sabeu que podeu comptar amb nosaltres per a les properes ocasions.

http://timbalers-castellvelldelcamp.blogspot.com/

Presentació a Valls.

Demà és la penúltima, suposo, presentació del llibre de rapinyaires, a Valls, a l'IEV, al lloc on vaig presentar el meu primer llibre fa només vint-i-nou anys.

No sé si vindrà gaire gent, però per a mi serà emocionant igualment.

Més fotos fantàstiques.

Finalment, el temps que vaig fer a la pujada a Miramar és per a estar-ne satisfet –jo, és clar, potser molts estarien frustrats- he millorat en deu minuts el resultat de l’any passat. El recorregut era uns cinc-cents metres més llarg i, en canvi, he fet vuit minuts menys. Això són més de deu en total. Perfecte. L’any vinent, a veure si millorem encara més.

El que encara no hi ha són fotos, suposo que ben aviat n’hi haurà.

http://www.aaeet.com/

http://www.aaeet.com/arxiu/pdf/pujada/2011/classificacions.pdf

La Carme i l’Emili segueixen penjant imatges excel·lents, magnífiques, de gran bellesa i dificultat. No sé què passa amb el servidor que no puc penjar comentaris als altres blocs, així és que em permeto de penjar-lo ací, i així més gent se sentirà empesa a visitar el bloc. Paga la pena.

Magnífic nou bloc.

L'Emili Casals i la Carme Jurado acaben d'iniciar un nou bloc. És ple d'imatges impressionants i de gran bellesa, és ben clar que a partir d'ara serà un dels blocs d'imprescindible visita per qualsevol persona humana -sobretot si és catalana- que estimi la natura.

Moltes gràcies per la vostra generositat en compartir aquesta bellesa capturada amb hores i hores de feina.

Ja el teniu enllaçat al costat, només cal que el ratolí li faci un pesic.

La Pujada, el Lluert i altres herbes.

Avui ha estat un dia força intens.

Aixecar-se força aviat; toca anar cap a Valls i tornar a pujar corrent a Miramar, com -gairebé- cada any. Enguany un temps ideal, sense vent, sense sol i sense pluja. El recorregut ha estat una mica més llarg, uns cinc-cents metres més, però tot i així crec que he millorat el temps de l'any passat. De tota manera, no ho sé encara segur, ja que he hagut de marxar de seguida per anar cap a Castellvell.

A Castellvell, amb motiu del dia internacional del Medi Ambient, ens han convidat a participar-hi. Hem fet una mica d'explicació i hem ensenyat dues espècies de tortugues, una de Florida i dues tortugues de rierol. Seguidament, qui ha volgut ha acompanyat als agents a alliberar la de rierol a un indret on n’hi ha població La de Florida, òbviament, seguirà en captivitat.

Ha estat un acte participatiu i reeixit, amb molta canalla, que és el més important.

Tot seguit, agafar altre cop el cotxe i cap a la plaça del teatre, a Reus, hi havia la paella anual de l'associació de veïns i ex-veïns. Hem menjat una deliciosa paella acompanyats d'un munt de gent, entre els quals els dos alcaldes, el que se'n va i el que arriba, a la foto es veuen tots dos en plena feina.

L'Àngel, el cuiner, com cada any, ens ha deixat ben tips. La paella era realment com feta a casa, boníssima. Sempre m'ha sorprès com hi ha algú capaç de cuinar per a tanta gent i que els surti bé, és clar que són veritables professionals.

Bé, potser prou, no? Que representa que el diumenge és el dia de descans.

Festa del lluert.

Aquest cap de setmana és ja la festa del Lluert, l'altre dia ja vam penjar el cartell. Ahir vam visitar-ne l'exposició.

Segur que serà una gran festa.

També el diumenge toca la pujada a Miramar. Un any més, esperem que una pujada més. A veure què tal es porta el temps...

Grans professionals.

Un altre llibre, això és un vici!

Bé, aquest no l’he comprat, me l’han regalat. Està molt i molt bé, és d’aquesta col·lecció d’El Brau d’espais naturals, amb il·lustracions del Toni Llobet.

Sobta que un espai, amb tots els respectes, que no té ni punt de comparança amb les Muntanyes de Prades, ja hagi merescut atencions com aquest llibre, mentre que les nostres petites muntanyes, amb boscos endèmics i tot, encara esperin, i esperin...

Ep! Que consti que no tinc res contra el Parc del Foix, el conec prou i,òbviament, qualsevol racó del Món es mereix la mateixa consideració i respecte.

Bé, canviant de tema, sort que encara queden veritables professionals que ens fan quedar bé. Vegeu, si no.

http://www.delcamp.cat/index.php?command=show_news&news_id=17152

I també el vídeo que s’està fent famós, aquest és un altre ofici, però que també és el meu.

http://www.youtube.com/watch?v=OAeT_OfqEYY

Impressionant!

Refugi.

El meu avi.

Ostres! L'altre dia veig per la tele una entrevista amb el periodista nordamericà Gay Talese.

Vaig quedar parat; és el meu avi resuscitat!

Fixeu-vos en la semblança. A l'esquerra el meu avi als any seixanta, a la dreta, una foto baixada d'internet del Sr. Gay.

Si no fos perquè hauria de tenir quaranta-tres anys, diria que és el meu avi reencarnat.

En tota la meva vida no havia vist mai ningú que s'hi assemblés tant.