Pa negre.

Finalment, hem vist Pa negre, la pel·lícula de la qual se n’ha parlat més a Catalunya els darrers mesos. Basada en la novel·la d’Emili Teixidor.

Sí, ja sé que a hores d’ara, ja l’ha vista tothom, i tothom s’ha fet una idea de si és o no és bona, de si realment mereix anar als Òscars o no.

Jo no sé si hi anirà o no, encara menys si guanyarà o no, però m’és absolutament igual, el parer i l’opinió de cadascú és el que realment val. I, si he de comparar aquesta pel·lícula amb qualsevol de l’Almodóvar o del Garci, realment crec que no hi ha punt de comparança. Com es diu normalment, no hi ha color.

Aparentment, sembla un típic film per a explicar la postguerra espanyola. Els abusos i les desgràcies que van seguir a la darrera guerra que hi ha hagut a l’Estat Espanyol –bé, si no comptem la reconquesta de Peregil- però tot això només és el context, només el marc.

Al meu entendre, aquesta pel·lícula el que reflecteix d'una forma més clara i colpidora és l’evolució del caràcter d’un nen, un nen que es fa adolescent en un entorn molt i molt dur. Que es fa adult potser abans d’hora empès per les circumstàncies.

Aquí, el paper del nen, fantàstic, impressionant, emocionant. És el més sorprenent i el que marca la diferència. Tos els actors són molt bons, ni tan sols no cal dir-ho si llegim els crèdits. Però per a mi, el nen és realment únic. De vegades sense paraules, o amb molt poquetes paraules, expressa tot el que ha d’expressar, ni més ni menys, en la mesura justa.

En les seves expressions i mirades s’hi llegeix la pèrdua progressiva de la innocència, la decepció constant de tots els valors que se li volen imposar. Ja sé que hi ha molt bons actors i actrius, al nostre País, però veure com actua el Francesc Colomer ha estat increïble.

Òbviament, la genial actuació del Francesc no seria prou, tota la resta està molt i molt bé. Totes les actrius i actors; la iaia és genial, també, per exemple, i l’alcalde o el pare, la tieta...etc.

Els exteriors, el so, els animals, la documentació. No hi he sabut trobar cap error, cosa que és una de les meves distraccions preferides quan veig pel·lícules d’època. Esperaré una segona visualització. I això és molt més difícil del que sembla, fins les superproduccions més cares i acurades en tenen. Per exemple, l’altre dia, veient la sèrie Els Borgia, sèrie nova que es pot veure pel cable, en una escena de pla fix amb un paisatge preciós que representava que era prop de Roma, al segle XVII, al fons es veu perfectament com passa un cotxe.

En definitiva, que no sé si hi haurà Òscar o no, però a mi m’és absolutament indiferent, Pa negre és una pel·lícula genial que ningú no s’hauria de perdre. I no perquè sigui catalana, no, simplement perquè és una obra mestra.