En fauna hi ha dos conceptes importants a l’hora de parlar de conservació, biodiversitat, etc.
L’un és el concepte d’espècie amenaçada, en perill, etc. Es tracta d’aquelles espècies cada cop menys freqüents fins al punt que poden desaparèixer.
Fa dies que vaig iniciar la secció de Paraules amenaçades al meu bloc, aplicant el concepte de la mateixa forma a les paraules de la nostra llengua.
L’altre concepte és el d’espècie invasora. Es tracta d’animals o plantes al·lòctones, que d’alguna forma o altre –amb ajut humà o no- han estat transportats d’altres hàbitats a un ambient concret. De vegades aquestes espècies, simplement, desapareixen per manca d’adaptació a les condicions ambientals que es troben al nou lloc. Però, altres cops, aquestes espècies s’adapten i colonitzen el nou ambient, ja sigui de forma totalment inofensiva, ocupant un lloc que ningú no ocupava –el Gat mesquer, per exemple- o, desgraciadament massa cops, produint un veritable desastre ecològic en eliminar espècies autòctones similars i augmentant la seva població de forma totalment insostenible. Aquest és el cas del Cranc de riu americà i el musclo zebra a les nostres terres, o el conill a Austràlia, per exemple.
Doncs en el llenguatge també passa, això.
També hi ha paraules al·lòctones que vénen d’altres idiomes i, de vegades, comporten l’eliminació d’un mot propi o, sense eliminar-ne un altre, es fan excessivament populars. Inaugurarem, doncs, la secció de paraules invasores.
La primera serà una que em fa especialment ràbia, i explicaré per què.
Resulta que a mi no m’agrada gens anar corregint la gent. És a dir, si hi ha algú que emet barbarismes de tota mena a la meva vora, jo faig com si res, cadascú és ben lliure de parlar com vulgui, penso. Ara, això sí, jo segueixo parlant tan correctament com sé. Això és degut a que he observat que a molta gent no li agrada que el corregeixin, els fa ràbia.
A mi sí que m’agrada, que em corregeixin, sempre, és clar, que tinguin raó. És l’única forma d’anar aprenent.
El que no m’agrada gens, i quan la cosa és molt freqüent ja fa ràbia, és que em corregeixin sense raó, i això passa sovint amb la paraula que explicaré.
L’un és el concepte d’espècie amenaçada, en perill, etc. Es tracta d’aquelles espècies cada cop menys freqüents fins al punt que poden desaparèixer.
Fa dies que vaig iniciar la secció de Paraules amenaçades al meu bloc, aplicant el concepte de la mateixa forma a les paraules de la nostra llengua.
L’altre concepte és el d’espècie invasora. Es tracta d’animals o plantes al·lòctones, que d’alguna forma o altre –amb ajut humà o no- han estat transportats d’altres hàbitats a un ambient concret. De vegades aquestes espècies, simplement, desapareixen per manca d’adaptació a les condicions ambientals que es troben al nou lloc. Però, altres cops, aquestes espècies s’adapten i colonitzen el nou ambient, ja sigui de forma totalment inofensiva, ocupant un lloc que ningú no ocupava –el Gat mesquer, per exemple- o, desgraciadament massa cops, produint un veritable desastre ecològic en eliminar espècies autòctones similars i augmentant la seva població de forma totalment insostenible. Aquest és el cas del Cranc de riu americà i el musclo zebra a les nostres terres, o el conill a Austràlia, per exemple.
Doncs en el llenguatge també passa, això.
També hi ha paraules al·lòctones que vénen d’altres idiomes i, de vegades, comporten l’eliminació d’un mot propi o, sense eliminar-ne un altre, es fan excessivament populars. Inaugurarem, doncs, la secció de paraules invasores.
La primera serà una que em fa especialment ràbia, i explicaré per què.
Resulta que a mi no m’agrada gens anar corregint la gent. És a dir, si hi ha algú que emet barbarismes de tota mena a la meva vora, jo faig com si res, cadascú és ben lliure de parlar com vulgui, penso. Ara, això sí, jo segueixo parlant tan correctament com sé. Això és degut a que he observat que a molta gent no li agrada que el corregeixin, els fa ràbia.
A mi sí que m’agrada, que em corregeixin, sempre, és clar, que tinguin raó. És l’única forma d’anar aprenent.
El que no m’agrada gens, i quan la cosa és molt freqüent ja fa ràbia, és que em corregeixin sense raó, i això passa sovint amb la paraula que explicaré.
Bona tarda.
Sí, sembla que no, però bona tarda no existeix, en català. És un calc absolut del castellà, és una expressió al·lòctona invasora i que s’ha fet tan abundant, que és escoltada a qualsevol mitjà de comunicació.
En català, el correcte és dir bon dia mentre és de dia i bona nit quan és de nit, així de senzill.
No ens equivoquem; la tarda existeix, evidentment, igual que el vespre, la matinada o el migdia. El que no existeix és l’expressió bona tarda, com no existeix bon migdia, bon vespre o bona matinada.
I dic això perquè sovint, quan entro a un lloc a la tarda, i dic bon dia, sempre surt algú que em corregeix, i diu:
-Serà bona tarda, no?
Doncs no! És de dia, encara, doncs és bon dia, l’expressió correcta.
Sí, sembla que no, però bona tarda no existeix, en català. És un calc absolut del castellà, és una expressió al·lòctona invasora i que s’ha fet tan abundant, que és escoltada a qualsevol mitjà de comunicació.
En català, el correcte és dir bon dia mentre és de dia i bona nit quan és de nit, així de senzill.
No ens equivoquem; la tarda existeix, evidentment, igual que el vespre, la matinada o el migdia. El que no existeix és l’expressió bona tarda, com no existeix bon migdia, bon vespre o bona matinada.
I dic això perquè sovint, quan entro a un lloc a la tarda, i dic bon dia, sempre surt algú que em corregeix, i diu:
-Serà bona tarda, no?
Doncs no! És de dia, encara, doncs és bon dia, l’expressió correcta.
Bé, i ara la paraula amenaçada.
Xec.
Passa exactament com la d'ahir, és una expressió dialectal molt de Valls, des que no hi visc, ja quasi no la sento.
Els de Valls estem contínuament dient Xec, és exactament el mateix que Xaic -a les Terres de l'Ebre- o Che, al País Valencià. És a dir, vol dir alguna cosa així com: Eh! o Tu!
A Reus no ho sento, no sé si és perquè és sols de Valls -i l'Alt Camp- o perquè es perd, aquesta expressió.
La foto, una sortida de sol, solament era per a desitjar-vos bona albada, je, je.
5 comentaris:
Un post ben críptic
Sobre això de "Xec". A la Ribera d'Ebre (a la zona de la cubeta) fan anar "xec", igual que a Valls. De Móra en avall diuen "xaic" o "xeic". Al Priorat, en canvi, no l’he sentit mai.
És curiós l’origen d’aquest mot, d’arrels musulmanes (per això s’explica la seva influència tant notòria a la Catalunya Nova i al País Valencià) i volia dir “mestre” o “persona respectada”.
Salut!
*Sànset*
Els de Reus de tota la vida també diem "xec". el que no sabia és el que diu el Sunset i és que vé de l'àrab i significa "persona respectada". Això explica que els dirigents àrabs plens de petrodolars fins els nassos siguin "xeics".
Molt instructiu, com sempre Màrius.
Salut.
La paraula xec l'he sentida de gent de Tarragona capital, en canvi a ningú de la Conca.
Publica un comentari a l'entrada