Coll de Lilla.

Una nova esquerda al territori. Aquest és l'aspecte actual de la nova carretera de Tarragona a Montblanc, aturada just abans d'arribar al Coll de Lilla, el poblet que es veu al costat és Fontscaldes. De moment, sense comentaris.

La casualitat que ahir vaig dir que explicaria avui és una d'aquelles que sembla ficció, però és veritat.

Deia l'altre dia, i comentava a l'entrada corresponent, que havia acabat el llibre de la Muriel Barbery, l'Elegància de l'eriçó. Doncs bé, les dues protagonistes d'aquesta preciosa novel·la són una nena superdotada i una portera que oculta la seva autèntica cultura per tal i com la gent que viu a la seva escala la tenen per una vulgar quasi analfabeta, com correspon a la seva classe social.

Doncs bé, salvant les distàncies, crec que m'ha passat un fet que demostra que de vegades la realitat es correspon amb la ficció, de vegades fins i tot la supera: Em trobo una nota de la noia que fa la neteja a la nostra base on em diu que ha agafat un llibre d'en Konrad Lorenz, un llibre sobre etologia, dels que tinc a la meva prestatgeria. Diu que si li puc deixar per a llegir-lo, que de seguida me'l torna, i que li agrada molt llegir llibres de psicologia.

A veure, el llibre d'en Lorenz és d'etologia, però la psicologia no deixa de ser una forma d'etologia, aplicada a una sola espècie animal, no?

Ep! No em digueu que la història no té paral·lelismes amb la novel·la de la Barbery. Encara fa més gràcia que coincideixi precisament amb el dia que comento el seu llibre.

Em vaga?

Em vaga fer vaga?

Doncs no, jo no en faré, per dues raons molt importants:

La primera, perquè estic de serveis mínims, no en puc fer, doncs.

La segona és que tampoc en faria, i és que, perdoneu-me, però amb els anys estic més desenganyat dels sindicalistes que dels polítics.

Sí, els sindicalistes. Ja sé que no es pot generalitzar, i fins i tot jo mateix conec casos que són excepcions, però, en general, el sindicalista a l'empresa pública és aquell senyor que, amb tots els respectes, sembla un polític frustrat. Fa festa tot sovint acollint-se a la llicència per a exercir acció sindical i la utilitza per al seu esbarjo. Molts cop se'n vanta sense vergonya davant dels altres treballadors, que no tenen aquests privilegis.

Dos cops m'he esborrat de sindicats i ha estat precisament per aquesta actitud dels sindicalistes. Els alliberats, gent que ja ni ocupen el lloc de treball perquè sembla ser que la seva feina al sindicat els absorbeix tot el temps...

Aquesta convocatòria de vaga és, per a mi, una prova més de la inutilitat dels sindicats. La convoquen amb sordina, amb uns serveis mínims que satisfan l'empresa. Perdoneu, però trobo que és una vaga ridícula.

¿On eren, els sindicats, quan ens han tret el cinc per cent del sou i, en canvi, se'ns manté la mateixa càrrega de treball?
És clar, com que els alliberats també treballaran igual, les mateixes hores.

Què voleu que us digui?

Quasi que tinc la mateixa fe en els sindicats que en Déu, és a dir, cap.

Uf! Ara sí que m'he posat pessimista. Ho sento, però hi ha cops que costa mantenir-se optimista. Mira, contemplar i fotografiar aquest preciós exemplar de Moixera de pastor, amb els seus fruits que semblen quasi petites pomes, em tornarà una mica el bon humor.

Per cert, ahir em va passar una d'aquelles casualitats còsmiques que semblen fruit de la ficció, però són reals, però l'explico demà, avui el tema era la vaga.

Més Moccia.

Un cop acabat el llibre de la Muriel Barbery -el comentari és fet a l'entrada del dia tres, quan vaig presentar el llibre- en començo un altre. Faré les coses al revés, i ara llegiré la primera part de la trilogia del Federico Moccia, aquest de dalt.
Ara entendré d'on surt tot el tema del per què el protagonista se'n va als Estats Units, el deixa la xicota i tal...
Després d'haver llegit "L'elegància de l'eriçó" em sembla que aquest em deixarà una mica decebut, deia al comentari del segon que estava bé, però comparar-lo amb la Barbery és una mica injust.

De fet, no s'han de fer mai comparances i s'ha de llegir tota mena de llibres, no? De tot se n'aprèn.

L'Arrabassada.

Ahir un tomb per la platja, ara ja s'hi pot anar, no hi ha gaire gent, i, al vespre, encara menys. A l'Arrabassada, a Tarragona, amb l'antic Hospital. Una Gavina capnegra solitària donant tombs i unes llums espectaculars.

Projecció de fotos.

Una nova projecció i conferència de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura, segur que serà molt interessant.

Correbous

Em sento estafat.

Sí, estafat. Molta i molta gent, entre els quals jo, vam recollir signatures per a que es prohibissin els toros a Catalunya.

Vaig estar content perquè es va aconseguir, i els partits es van omplir la boca defensant que es va fer per motius purament de protecció dels animals, que és realment pel que ho vam iniciar els que recollíem signatures.

Però ben aviat ha sortit a la llum la pols de sota l'estora. Ja ho diuen, que s'agafa abans un mentider que un coix.

Fins a cert punt, sembla justificable que s'autoritzin els correbous, els correbous sí, però el bou embolat o capllaçat no, de cap manera.

Els correbous són realment una tradició antiga, molt antiga i arrelada. A més, el dany que s'infligeix a l'animal és mínim, quasi inapreciable.

Però el bou embolat és una tortura amb majúscules, a més, una tradició de vint o trenta anys, de finals de segle XX. No hi ha cap mena d'excusa per a no prohibir-ho exactament igual que les corrides.

A mi que no em venguin que un bou amb dues boles de foc a un pam dels ulls no pateix. Pateix i pateix molt, i, encara que realment fos una tradició antiga -que, insisteixo, no ho és- no hi ha cap mena de raó per la qual no es pugui prohibir atenent al respecte als animals, i responent a l'esperit de la llei de protecció dels animals.

Quina vergonya!

Bé, com que aquest bloc vol ser optimista, penjarem aquesta foto d'un autèntic dos cavalls. Encara que sembli que té anys, aquesta foto és d'ahir, un 2cv perfectament conservat i en ús, net, impecable. És a la Selva del Camp.

M'ha fet recordar els temps del meu primer cotxe, era un Dyane6, molt similar al 2cv, un cotxe entranyable, amb el que vaig córrer -bé, més aviat vaig caminar, difícilment passava dels noranta- moltes aventures i vaig aprendre a ser conductor.

Ventanes

Ja fa temps que corre un estudi de la Universitat de Friburg (Der Ursprung des Spanischen, 2003) que diu que la llengua castellana ve de la catalana.
A mi em sembla força lògic, normal i coherent i té la importància que té, és a dir, cap, des del meu punt de vista.
M’explico.
Que em sembla lògic és perquè si les llengües romàniques venen del llatí, i el llatí el van portar els romans, l’imperi romà. És ben normal que la llengua castellana, que és més occidental, per tant, més llunyana de Roma, sigui més moderna i hagi evolucionat a partir d’una de més antiga i més propera a Roma, com ho és la catalana. Pensem que en època de l’imperi romà, la capital de la Península era Tarragona –Tàrraco- per tant, les terres que avui són Catalunya eren molt més importants que les que avui són Castella –o Espanya-, per tant, que la llengua catalana fos predominant sembla lògic.
I això de que no té cap importància ho dic perquè és el que em sembla. No hauria de fer baixar l’autoestima a ningú. La història és plena d’alts i baixos, els que avui són els amos del Món, demà poden no ser res. I, en tot cas, seria molt discutible si realment és més qui més mana o qui més poder polític té, no?
Un parell d’exemples:
És ben clar que l’idioma que parlen als Estats Units és fill del que es parla a les Illes Britàniques. I no veig que els Americans tinguin cap complex d’inferioritat respecte als Anglesos.
De la mateixa manera, la llengua que es parla al Quèbec, al Canadà, és filla de la que es parla a França, i tampoc he notat cap complex d’inferioritat dels canadencs vers als súbdits de la Bru...perdó, del Sarkozy.
Doncs que el castellà sigui “fill” del català no ha de suposar cap problema, és una simple anècdota històrica. En qualsevol cas, és obvi que avui el castellà predomina sobre el català, té molts més parlants i la influència va totalment en sentit contrari, només cal escoltar les televisions i les ràdios del nostre país per adonar-nos que català cada cop és més “catanyol”.
Des de fa temps, m’ha semblat un dels casos curiosos il·lustratius de la procendència de les paraules castellanes des del català la paraula ventana del castellà.
Sí, ventana, el que aquí en diem finestra.
A la foto, un molí paperer, els forats que té la paret a dalt, les darreres dues files, són ventanes, en català, ventanes. Això ve de que eren finestres amb la finalitat de ventar alguna cosa, que entri l’aire, el vent.
No sembla que la paraula ventana del castellà vingui d’ací?
Ja que si vingués directament del llatí potser seria més semblant a la nostra finestra, com en francès fenêtre, en alemany fenster o en italià finestra.
Sembla que el que passa és que tant en castellà com en anglès window, les paraules venen del llatí ventum, és a dir, efectivament, del vent, com la ventana dels molins catalans.

P.S.

Cal no perdre's l'aclariment d'Anníbal, amb el seu precís comentari. Moltes gràcies.

Pluges de tardor.

Aquests dies ha caigut molta, molta aigua. Diuen que, malgrat això, la tardor no es preveu massa plujosa. De tota manera, amb el que ha caigut tenim un bon coixí per a aguantar una temporada.

Els dies de pluja, pre-pluja i post-pluja, ens ofereixen imatges de gran força, aquesta n'és una mostra.

Per cert, i canviant de tema...

És que ens volen fer combregar amb rodes de molí?

Algú dubta que l'abocador nuclear vindrà a Ascó?

Ara, com que venen eleccions, ens volen fer creure que no, que anirà al País Valencià -la veritat és que és quasi igual, no- però, és clar, d'ací a un parell de mesos ja tornarà a ser evident que la millor ubicació és Ascó. Casualment, ja hauran passat les eleccions al Parlament.

I això és pequè no som independents, perquè si Catalunya fos independent, si la decisió enlloc de a Madrit s'hagués de prendre a Barcelona, és ben clar que el cementiri nuclear, abocador atòmic, dipòsit controlat, magatzem de residus totalment inofensius, inodors i insípids o com ho vulgueu dir, vindria a...Ascó, com és ben lògic.

¿O hi ha algú que creu que el posarien a l'Empordà?

Més baies.

Arran del comentari de l'amic Jerkout, m'adono que em vaig deixar la que pot ser l'estrella de les nostres baies, parlo de les meridionals, és clar, perquè si anem al Pirineu podria ser el gerd.

A les nostres comarques, doncs, el que és una veritable delícia és la cirera d'arboç, el fruit del Cirerer d'Arboç, Arboç o Arbocer, Arbutus unedo. Encara que com molt bé comenta ell aquí se'n diuen cireretes de pastor. A la foto de baix n'hi ha un grup típic dels que es troben aquests dies sota els arbres. Són molt bones, però no n'hem de menjar massa, perquè ens produirien diarrea i embriaguesa. Ja ho diuen, totes les masses fan mal.

I a la foto de dalt, la prova que un altre refrany també és cert: No es pot matar tot el que és gras.

Aquestes baies tan boniques, com unes tomaquetes vermelles, en una planta amb una flor blanca petita i bonica, no se'ns ha d'acudir de tastar-les: Són tòxiques. És el Matapoll, Daphne gnidium, una planta ben present als nostres boscos. De fet, el nom ja és prou gràfic.

Colltort.

Avui, després de molts i molts anys -si descomptem les orenetes del Mas- he tornat a anellar. Juntament amb el Raül, el Miquel Àngel i el Bernat, hem anat al matí a anellar als Aiguamolls del Pla.

Amb un dels millors experts del país, l'èxit és assegurat. I segons ell, en aquestes dates, el lloc també és dels millors.

Doncs bé, mentre jo hi he estat, l'èxit en quantitat no ha estat molt gran: Hem agafat una Boscarla de canyar, Acrocephalus scirpaceus, un Rossinyol bord, Cettia cetti i un altre ocell. Precisament en aquest primer ocell capturat ha estat la sort. Ni més ni menys que un Colltort, Jynx torquilla. Una veritable joia de la natura, que ens ha fet tot un espectacle de contorsionisme, aparentant tenir la columna vertebral totalment destrossada.

Mira, m'ha recordat un afamat dictador xilè baixant de l'avió procedent d'Europa. Tan aviat com l'hem alliberat, ha demostrat una salut de ferro i una capacitat de vol immillorable. Se n'ha anat tan ràpidament, que quasi no l'hem pogut veure.

El matí ha estat força reeixit, perquè també hem vist Cotxa blava, Piula dels arbres, Còlit gris, Cuereta groga, Bitxac rogenc...

En fi, el que ja quasi no recordava, que en una jornada d'anellament se n'aprèn molt, de moixons petits.

Per cert, no puc deixar de fer un homenatge a una gran persona que ha mort avui, José Antonio Labordeta, un aragonès honest, intel·ligent...i divertit, ens ha deixat.

Sento una especial admiració per les persones que parlen clar, que les engalten tal i com les pensen sense por i amb fermesa. D'aquestes persones cada dia n'hi ha menys, i en poc temps n'hem perdut dues de molt destacades, en Rubianes i en Labordeta eren dues veus necessàries en aquest Món d'hipòcrites i cara-girats.

Els trobarem a faltar.

Baies.

Una prova més de la imminència de la tardor: L'abundància de baies.

Ja hi ha móres, els fruits de l'Esbarzer, Rubus ulmifolius, que tan agraden a la gent i a molts altres animals. És el de més avall.

Més desconegudes són les cireretes de pastor, que són els fruits de l'Arç blanc, Ctrataegus monogyna, la foto del mig. Són dolços i bons, però no tothom els coneix.

I, finalment, a dalt de tot, els gavarrons, fruits de les Gavarreres o Rosers de ca, Rosa canina, que també s'anomenen grataculs o tapaculs, per les punxes que les cobreixen. En realitat són cinoròdons, com els de l'Esbarzer, i al centre d'Europa són molt preuats, se'n fan diversos derivats que tenen un gran valor econòmic. No és el cas de les nostres terres, on ningú s'hi fixa.

Bé, tot això sense esmentar les pluges abundants d'ahir, quan van caure més de cent litres a molts llocs del Camp.

Queden pocs dies per a fer-ho oficial, però és evident que ja som a la tardor.

Un tigre, dos tigres, tres tigres.

Ja el tenim aquí!

Sí, ja sé que fa temps que hi és, però jo no n'havia vist mai cap, encara. Avui, parlant per telèfon a la feina, m'ha passat per davant dels ulls, amb la mà l'he agafat al vol i, mite'l! És el mosquit tigre, el més famós dels mosquits a casa nostra darrerament.

Aquest -més ben dit, aquesta- ja no em picarà, però segur que alguna parenta seva sí. A més, ja conec força gent que m'explica que li han picat, i que fa molt mal.

L'altre dia llegia una d'aquelles estadístiques curioses, en aquesta es parlava dels animals que més persones maten a la Terra. Amb diferència, són els mosquits, amb més de tres milions de persones mortes l'any.

Confirmat, de qui hem de tenir por no és d'un gran gos que borda o d'un Ós que hi hagi a la muntanya. De qui cal tenir por és d'una simple mosquita.

Bolet de soca

A l'Aleixar, als peus d'una gran alzina -l'alzina del Llamp-, hi ha aquest magnífic exemplar de bolet de soca, esperem que a ningú se li passi pel cap d'arrencar-lo. El bolet de soca és, com tots els bolets, molt útil per a l'ecosistema i la Natura en general, però ni és comestible ni té cap utilitat per a la seva collita.

El millor que podem fer és deixar-lo al bosc i, si ens agrada, fem una foto i en gaudim sense malmetre res.

Paisatges de tardor.

Sí, encara som a l'estiu, però ja falta poc per a la tardor. I això ja es comença a notar en el paisatge. Els matins i les tardes ja s'omplen d'aquella llum màgica que fa que qualsevol escenari esdevingui un fons de pantalla en potència. I si és un lloc tan maco com aquest de Les Marrades, a les Muntanyes de Prades, amb l'Albiol i el seu castell de fons, encara més.
Aprofitem doncs, i obtinguem les millors imatges de la nostra comarca.

10 Quirats.

Sí, això són deu quirats, o, el que és el mateix, deu garrofins, llavors de garrofa. I és que la llavor de la garrofa, a banda d'utilitzar-se per a fer farina de garrofí -que es fa servir, per exemple, per a elaborar les càpsules dels medicaments- és la unitat de mesura dels diamants.

Un diamant d'un quirat és aquell que té la mida -el pes- d'una llavor de garrofa. La paraula quirat ve del grec clàssic Keration, que és el nom de la garrofa, la llavor de la qual sempre s'havia utilitzat com a unitat de mesura de joies i gemmes per tal i com era de massa constant.

Anostracis

Amb les pluges d'aquests darrers dies, els tolls -cocones- de les zones seques del Baix Camp s'han omplert d'aigua, i, amb l'aigua, han tornat els Anostracis, concretament de l'espècie Branchipus schaefferi.

Els anostracis son com una mena de miracle de la Natura, l'espècie més coneguda, l'Artemia salina, viu en aigua salada, i fins i tot es comercialitza amb noms tan "poètics" com criatures instantànies o monstres marins. La realitat és que són uns animals fascinants, sembla mentida que després de dos o tres anys de sequera absoluta puguin renàixer a tolls diminuts una tan gran quantitat d'éssers vius que mengen, es reprodueixen i fins i tot juguen.

A les fotos, un únic toll a un rocallís de pedra on en vam veure uns quants centenars, barrejats amb puces d'aigua i larves de mosquit.

Entre d'altres curiositats de la seva biologia podem esmentar que el color vermell que s'aprecia perfectament a la foto és degut a la mateixa causa que la nostra sang és vermella, a la presència d'hemoglobina.

Treballant per la diada.

Ahir, dia de la diada, i avui també, m'ha tocat treballar.

És el que té, aquesta feina, que molts dies de festa et toca treballar. Però avui m'hauria fet especial il·lusió poder anar a la "mani". I és que creia -com de fet ha estat- que seria una segona part de la del juliol.

L'independentisme creix, malgrat el que la majoria de polítics d'aquests País s'entestin a negar, l'única solució veritable a Catalunya és la independència. I la gent ho té cada dia més clar.

El més trist de tot és que la gent, en general, cada dia ho té més clar i cada dia té menys por/vergonya o el que sigui, I, en canvi, la classe política cada dia té més la bena als ulls.

És deplorable escoltar les declaracions de segons qui, sobretot quan és algú a qui s'ha dotat d'un càrrec, uns privilegis i un sou que clarament no es mereix, parlant de la independència com una utopia.

Com poden ser tan miops?

En els darrers anys, fins i tot en aquest mateix segle, s'estan creat estats contínuament. Això és una de les conseqüències positives de la globalització. El poder polític és cada dia més repartit.

Qui mana, realment?

España? Europa? Estats Units? Xina?

No és cap trasbals, la creació d'un nou estat a Europa, ben al contrari, seria una prova més de maduresa i democràcia.

Els hem de canviar tots, absolutament tots. Sempre s'ha dit que tenim els governants que ens mereixem. Però jo crec que, a dia d'avui, això no és cert.

Un poble que és capaç de fer les manifestacions que s'han fet darrerament, amb tanta gent, tan ben organitzades, tan pacífiques i amb un missatge tan clar, no es mereix aquests polítics que ens manen.

La foto és dels Corrals de l'Argany, al Coll d'Albarca.

11 de setembre.

A veure si ben aviat deixem de commemorar una derrota i comencem a celebrar la independència.

Pitons i Agents.

Doncs sembla que sí, que som al 112, i que actuem en urgències assistint a les necessitats concretes de la població quan es refereixen a fauna, aquí en tenim unes mostres.

http://www.regio7.cat/fet-divers/2010/09/09/localitzen-pito-perruqueria-barcelona/102184.html

Ara ja em quedo mes tranquil, veig que qualsevol persona pot constatar que es pot comptar amb els Agents Rurals.

Pel que fa a mi, el darrer dia de vacances, per a variar, he decidit anar a fer un tomb a un espai natural, però al Tarragonès, és clar. És la sèquia major de Vila-seca, un lloc molt interessant actualment envoltada d'un entorn diguem-ne, diferent.

Al bloc d'ocells hi posaré més informació.

Per cert, i parlant de blocs, al de Natura al Pallars, enllaçat al costat, el relat dels companys que van fer els carros en poc més de 16h.

Ara m'he adonat que hi ha el meu nom al rètol que es veu a la foto...o no sóc jo? En qualsevol cas, és tot un detall, moltes gràcies!

Atzavares.

L'Atzavara és una planta realment molt interessant, originària de Mèxic, el seu nom científic és Agave americana. Tothom sap què és i tothom l'ha vista, però hi ha moltes coses que es desconeixen d'aquesta fascinant planta crasa.

D'entrada, cal dir que és una planta monocàrpica, és a dir, floreix solament un cop en tota la seva vida, seguidament, mor. Viu uns vint o trenta anys. Per tant, veure una d'aquestes espectaculars flors és un veritable privilegi que ens ofereix la Natura.

D'aquesta planta se n'obté el mescal, que és una beguda alcohòlica del mateix tipus que el tequila, que és pràcticament igual però s'obté de la Agave tequilana.

Pel seu aspecte i forma, a més d'estar ubicades sovint en llocs de vegetació baixa, les flors de l'Atzavara solen ser usades per molts ocells com a posador.

A la nostra comarca, es presenta de forma freqüent als torrents i rieres, també a les vores de conreus de secà.

Alliberant un Esparver.

Avui, dins el programa Pi pinya pinyó, els Agents Rurals del Baix Camp hem alliberat en presència d'educadores i nenes/ns un Esparver, Accipiter nisus, que va ser dut al Centre de recuperació de Torreferrussa des de la comarca, concretament des de Vilafortuny. Amb motiu de l'actual situació de la cacera, s'ha alliberat en un lloc proper on aquesta no és permesa.
A la foto es pot apreciar l'esparver a l'angle superior esquerre, just damunt del cap de l'agent.
La recuperació ha estat un èxit i l'esparver ha pogut volar altre cop a casa al cap de poc temps. Fer això en presència d'escolars reforça la idea que cal trucar als Agents Rurals sempre que tinguem coneixement de l'existència d'un animal ferit d'una espècie protegida.
En aquest cas es tracta d'una femella d'Esparver comú, un rapinyaire protegit i prou escàs, del qual n'hi ha poc més de mil parelles a tot el País. L'havia recollit en Daniel sembla ser que amb motiu d'un cop possiblement amb un vehicle.

La fotografia és del Manel Nus.

Un bloc més.

Ha nascut un nou bloc. Sí, ja sé que en surten centenars cada dia, però aquest és dels que ja ha entrat a la meva llista d'enllaçats. I és que és del Ponç Feliu.
Amb el Ponç tenim moltes coses en comú; També és ornitòleg, li agrada molt la bicicleta i està ben posat en política -jo ara mateix no, però hi vaig estar.
Ell és de Girona i és molt prolífic en escriure i fer fotos, a dalt veieu la portada d'un dels seus llibres, i és un dels components fixos de l'equip que sempre guanya les maratons ornitològiques, el Tramuntana Birding Team, amb l'amic Jordi Sargatal i altres naturalistes.
Com a curiositats, direm que és nét de l'Avi Siset, sí, el de la cançó d'en Llach.
Així doncs, enllacem al costat el bloc Plens, Pedals i Plomes i el recomanem, de segur que hi aprendrem coses.
Per cert, ja tenim data d'eleccions. Ja tenim l'ocasió de demostrar que els catalans volem, definitivament, anar cap a la independència.
No sé encara quantes llistes clarament independentistes hi haurà, però hi hagi les que hi hagi, cal votar-les. No hem de caure en la trampa del mal anomenat "vot útil". La dualitat i la bipolaritat és sempre negativa. No hi ha només dos partits, afortunadament n'hi ha molts. I en la discussió i el debat és on neixen les millors idees.
Tothom té clar que la majoria absoluta no és bona. Doncs tampoc és la millor solució l'alternança sempre entre dos que, en el fons, són iguals.

Primer dia de curs, correm-hi.

Primer dia de curs, no?

Bé, excepte a Montblanc i a altres llocs de Catalunya on han canviat el dia per motiu de la festa local.

Jo, de debò, és que no entenc res.

Només sento queixes.

Queixes dels pares, que què faran la "setmana blanca"

Queixes dels mestres, que no han tingut temps de preparar-se l'inici del curs.

A veure...on som?

A la meva modesta forma d'entendre, distribuir més escampades les vacances només pot ser bo. No em sembla lògic tres mesos seguits totalment desconnectat.

Crec que hi hauria un munt d'arguments clars a favor d'aquesta opinió. Però no és cosa meva de cercar-los, qui ho havia de fer ja ho ha fet, i ha decidit això.

Com que jo fa molts anys que les faig així, molt espaiades, tinc clar que això és el millor.

I arguments en contra?

Pares: Què farem amb els nens la setmana de febrer-març?

Ni idea, el mateix que faríeu amb una setmana més a l'estiu, no?

En qualsevol cas, els fills són dels pares, si no m'equivoco. Nosaltres, particularment, en tenim una, i és nostra, no de l'administració. Per tant, ja ens espavilarem.

Mestres: No han tingut temps de preparar-se.

Com?

Des del juny, no han tingut temps de preparar la tornada a les classes el 7 de setembre?

Jo he tingut molt menys d'un mes de vacances, a l'estiu, i quan he tornat ningú m'ha preguntat si estava preparat, òbviament, ho havia d'estar.

Crec que n'estem fent un gra massa, de l'estat del benestar. La gent s'hauria de tornar a acostumar que cadascú ha d'assumir les seves responsabilitats.

Quan decideixes ser pare, ja has de saber que els teus fills/filles seran responsabilitat teva tota la teva vida, en el millor dels casos. O tota la seva en el pitjor.

I quan fas la carrera de magisteri i et poses a treballar de mestre has d'assumir que preparar-se per a començar les classe, després de quasi tres mesos de vacances va amb la nòmina.

Bé, en qualsevol cas, el curs ha començat, i ens ho hem de prendre com una cosa ben positiva.

Avui m'ha vingut de gust penjar una foto de la nostra gosseta en acció, és un exercici fotogràfic interessant, d'aconseguir que es vegi alguna cosa.

Treva.

Sí, el meu bloc és habitualment i intencionadament optimista, i ho vol seguir sent. Però optimista no és el mateix que il·lús.
No confio gens en aquesta treva, però no hi confio per no confiar en ETA, no. No hi confio perquè no confio en l'estat Español. de fet, no m'han donat temps ni a penjar la meva primera impressió sobre el tema, ja han deixat veure de forma ben clara que tampoc aquest cop aprofitaran l'ocasió.
ja n'hi ha hagut d'altres, d'ocasions. I, si ens ho mirem bé, els catalans els n'hem donat a milers, ja que poques vegades hem fet servir la violència per a les nostres reivindicacions.
I de què ens ha servit?
Els bascos tenen Concert econòmic, no tenen nuclears, els han fet les autopistes com han volgut ells...em faran creure que ETA no hi ha tingut res a veure, en tot plegat?
Espero equivocar-me, però no crec que aquesta treva acabi com la de l'IRA, amb una pau de molts anys i un procés seriós i democràtic d'independència.
Però potser sí que m'equivocaré, potser els temps canvien i Europa marca una mica el ritme. Potser sí que ben aviat tindrem independència, els bascos i nosaltres...somniar és de franc, i, a més, és bonic.

A més, pel que fa a mi, personalment, m'agrada lluitar per somnis.

Avui he volgut penjar una foto cedida, és una Reineta fotografiada pel company Manel Sanromà a Alcover. M'ha semblat fascinant aquest color tan espectacularment verd clar. Gràcies, Manel.

Video recomanat.

M'he mirat el video del bloc Mirant Cel i terra al Pla de Corts, us el recomano. És enllaçat al costat.

M'ha fet reviure la visita a l'estany i el poble de Montcortès, que encara recomano més.

Panoràmia del llac, únic càrstic del Pirineu.

Sortim a la TV.

Els Agents Rurals del Baix camp hem sortit a "la tele"

http://www.canalreustv.cat/noticies/detall.php?id=2063

Vull dir a la TV de Reus, és clar. Va sortir a les notícies de Canal Reus TV la setmana passada. Finalment, ho he pogut veure i sentir bé del tot. M'ha agradat força, la periodista ha sabut resumir, en molt poc temps, el més important de la nostra tasca. A més, val a dir que s'ho va fer tota sola, gravant, xerrant i prenent notes.

A la foto, el mar a Cambrils, que ja s'ha quedat tranquil després de passar l'agost.

Som al 112?

A la tele veig un anunci de TV3 del 112. Què bonic i què èpic!

Els mossos, disposats a donar la seva vida per a nosaltres. Bombers a punt per a qualsevol contingència. I, finalment, els equips d'emergències mèdiques, sempre preparats per a salvaguardar la nostra salut.

Finalment?

Ostres!

I així, ¿per què nosaltres, els Agents Rurals, anem de bòlit tot l'estiu amunt i avall per columnes de fum falses i veritables?

¿Per què tot l'any hem d'anar a recollir des de senglars fin a pollets de colom per tot el país a qualsevol hora?

Si nosaltres no hi som, al 112...per què ens truquen tot sovint?

Ara que hi penso, jo vaig ser convidat, amb tots els caps de Tarragona, a la inauguració del centre 112 a Reus fa pocs dies.

Hi som o no hi som?

No sé de qui és l'errada, suposo que de TV3, però no n'estic segur.

En qualsevol cas no crec que sigui tenir la pell molt fina, queixar-se, es tracta d'un cos d'un total de...quatre, és a dir, el vint-i-cinc per cent, la quarta part.

Més de cinc-centes persones que treballem fins i tot les nits per a donar un servei.

Espero que al proper anunci sí que apareguem.

Per cert, he acabat el llibre de l'Italo Calvino i ara començo aquest de la Muriel Barbery, no n'havia sentit a parlar mai, serà una total sorpresa, espero que agradable.

Actualització.

Un cop acabat el llibre, cometari breu.

M'ha semblat fantàstic, molt bo. Està molt ben escrit, amb un lleguatge ric i precís, de vegades fins i tot cal cercar al diccionari alguna paraula -a mi, és clar, suposo que a altra gent no.

M'ha agradat molt aquesta co-protagonització de dues històries ben diferents però amb molts punts en comú.

Les dues dones -una nena i una dona- sobre les quals tracta tenen moltes coses en comú, com ara una gran cultura i intel·ligència, una gran sensibilitat i capacitat de fixar-se en detalls. I moltes altres de diferents, com ara possibilitats de futur, d'evolucionar en una societat molt dura.

M'ha agradat molt, a banda de l'aspecte purament formal, aquesta capacitat de fixar-se en els detalls, detalls que poden semblar insignificants però que en realitat de vegades són de la màxima imp0rtància.

De fet, encara que només sigui per a llegir d'una fancesa com critica obertament la cuina del seu país i, en canvi, lloa la japonesa, ja n'hi ha prou per a endinsar-se en aquesta novel·la fascinant.

Papallones a domicili.

Com la majoria de gent, tenim a casa alguna planteta, entre elles aquesta de la foto, que és la Planta dels diners, Plectranthus ciliatus. L'altre dia va aparèixer una eruga apamadora de color verd, perfectament críptica amb la planta, menjant-se-li les fulles.

La vam agafar, la vam posar en un pot semitransparent i la vam anar alimentant de més fulles, fins que va fer la crisàlide. Al cap d'uns dies, apareix una papallona -l'imago. Vet ací que és una espècie nova per al meu bloc. És una Plusia festucae, n'ignoro el nom català, potser ni en té. Però si el traduïm directament de l'anglès (Gold spot), li podem dir Punt d'or, nom que trobarem molt adient si l'observem de prop.

De vegades no et cal ni sortir de casa per a conèixer noves espècies animals.

Solidaritat catalana

Avui, a les vuit del vespre, es presenta Solidaritat catalana a Reus, al teatre Bartrina, amb Uriel Bertran i Alfons López Tena.
Jo no m'ho perdo, l'esperança, diuen, és el darrer que es perd, no?
La foto és el poble de Colldejou vist des del Coll del Guix.