Nou concurs fotogràfic.

El bloc Tinc pardalets al cap, ha convocat el segon concurs fotogràfic. El teniu enllaçat al costat.

Haurem d'esforçar-nos molt, aquest cop, ja que el repte és fotografiar ni més ni menys que una garsa. O moltes garses, les bases diuen que hi ha de sortir, si més no, una.

Les garses són corrents, sí, però molt i molt espavilades, i no es deixen atançar fàcilment. De tota manera, caldrà intentar-ho, el pot de neules de l'any passat era tant bo...

Aquesta és d'enguany, a Reus. Però no la penso presentar, per anar bé ha de ser una feta expressament, no?

Conèixer ens ajuda a prevenir.

Avui, treballant, hem pogut compaginar educació i feina d'Agent Rural. I és que amb un agent, hem anat a l'escola de Mont-roig, Mare de Déu de la Roca, on els alumnes de cinquè han escoltat les nostres explicacions i el power-point que és dins el programa educatiu del Cos d'Agents Rurals.

Hi havia una trentena bona de noies i nois -nenes i nens- de primària, que en sabien força, com sempre passa quan vas a pobles, han endevinat més de la meitat dels ocells que se'ls ensenyava en fotografia, per exemple.

Com cada camí, ha estat molt positiu, i ells s'hi han mostrat molt interessats.

Al matí hem pogut sentir com RAC1, al programa d'en Jordi Basté, recomanava el nostre bloc de campanars. En aquest cas, el plural no és de modèstia, és ben bé de debò, ja que aquest bloc, a dia d'avui, és tan meu com dels amics Té la mà Maria, Enric Raluy, Barranc de l'Argentada, Antoni Travé, Miquel Cañellas i altres que col·laboren. I el millor de tot és que no ho he escoltat jo mateix, només he pogut sentir la darrera frase, on esmentava l'adreça, ja que la Coia m'ha avisat quasi al final pensant-se que jo ja ho estava escoltant.

Ostres! Quin honor! Un bloc que el vam fer per pura curiositat i sense gaire esperança que interessés ningú, resulta que acapara més atenció que tots els altres que fem junts.

En fi, ni que sigui per casualitat, una bona notícia sempre és una bona notícia.

Marató.

Sembla ser que al final, l'equip del Camp a la marató ornitològica va observar vuitanta-nou espècies. Òbviament, sense avionetes ni altre estri que un simple cotxe.

Em diuen que s'ho van passar bé, pel Priorat, Torredembarra i altres indrets. Ara, això sí, no hi va haver paella...en fi, no es pot tenir tot!

La foto d'avui és un niu d'Astor, Accipiter gentilis, en una pineda de pi roig al Camp. Més que res per a comparar amb el d'Àliga daurada de la Segarra. Es veu d'una mica lluny, però és que no volia molestar, no sabia si l'estaven preparant o no, encara que era poc probable, massa aviat.

Sant Jordi

Finalment, podem començar el llibre de Sant Jordi, és un Auster, és clar. Vet-lo ací.

També hi ha hagut roses, enguany, la foto és de la Cèlia, i la rosa de producció pròpia al Mas, fins i tot fa olor!

El llibre d'en Giordano ha estat bé, però potser no tant com semblava al principi. De tota manera, promet molt, i cal recordar que és la seva primera novel·la, estic segur que anirà millorant.

Valona als Aiguamolls del Pla.

Una visita ràpida als Aiguamolls del Pla, a banda de per a comprovar que cada dia és més degradat, el toll i l'aguait, serveix per a anotar una nova espècie que no hi havíem observat abans. una Valona, Tringa glareola. Sens dubte, un migrant primaveral.

Més moixons: diumenge hi havia la marató, em van trucar al migdia, sobre les 11, i ja havien anotat conquanta espècies, tot sortint del Priorat. Encara no sé com s'ha acabat, però ben aviat comprovaré si ha tornat a guanyar l'equip de Tramuntana...ja veurem.

Per la meva part, primer SOCC de primavera a Pratdip, falcó pelegrí, xoriguer, merla roquera i merla blava. Però també, fora del cens, daurades i còlit negre, Oenanthe leucura. Un moixó que feia temps que no veia.

A Tarragona, al fortí de la reina, un altre còlit, però aquest ros, Oenanthe hispanica.

Aquest SOCC, a més, em permet d'afegir dues noves espècies de papallones.

Contes a Móra.

El dia abans de Sant Jordi, dijous, ens n'anem a Móra d'Ebre. A la biblioteca pública, la Coia llegeix un conte als petitons. Un acte molt maco i reeixit, tot un èxit, els nens acaben retallant i creant ells mateixos la seva pròpia gallina Ploma d'or.

Més actes relacionats amb llibres, lectura...Sant Jordi, en definitiva.

Cèlia Domingo, fotògrafa.

Avui he de dir, un cop més, que estic molt orgullós de la meva filla. Des que va anar al curs de fotografia de Mas Iglesias -en realitat, una sola sessió- ha començat a aficionar-se a la fotografia seriosament.

Li vaig deixar la D-70 i una tarda va estar fent fotos al Mas, ha aconseguit unes imatges de flors que prometen molt. I ara ja comença a voler emportar-se la màquina arreu.

Penso que té molta visió, i, el que és més important, li agrada molt.

Però no vull dir res més, crec que, en aquest cas, i com se sol dir, una imatge val més que mil paraules. I si en son un parell, millor.

Fotografies de la Cèlia Domingo, és clar. A més, les ha processat ella mateixa.

Castellvell al quadrat.

Aquests darrers dos dies hem estat a Castellvell per dos motius ben diferents, però tots ells relacionats amb llibres, en certa forma, amb la diada de demà, Sant Jordi.

Ahir, es presenta un interessant llibre d'en Jordi Sunyé sobre tradicions i costums de Castellvell. El lloc, a més, és, com es diu sovint, un marc incomparable; Cal Baranxó, una casa gran, maca, cèntrica i molt ben restaurada, convertida en sala d'exposicions, sala multiús i biblioteca. Un equipament magnífic per a un poble com Castellvell. I encara no està inaugurada! Es veu que ho fan dissabte. M'hi han convidat, però treballo, no podré ser a la inauguració de la Casa de Cultura Cal Baranxó, encara que, realment, ja l'hem estrenada.

La regidora de cultura, l'amiga Rosa Mercadé, s'apunta un gran èxit amb aquest acte i amb aquest equipament. Al final, copeta de cava per a celebrar alguna bona notícia que ens ha donat el dia.

Per acabar d'adobar-ho, enxampo de ple un amic i insigne blogaire, l'Ivan Rodon, a més de ser un gran casteller de la Colla Vella. li faig una foto sense que se n'adoni i després tenim una estoneta de conversa sobre els temes que solem parlar els de la Vella quan ens trobem: Sobre la Colla i altres herbes, és clar.

Hi ha més gent coneguda, per exemple, l'Enric Valls, un professor dels que deixen petjada, el vam tenir tant la Coia com jo a Magisteri, i és d'aquells que no s'obliden. El fem pujar els colors comentant els bon records que en tenim. És just, és un gran mestre i una persona molt culta i intel·ligent.

I encara més; gent que no coneixíem, per exemple, una senyora que em fa saber quina és la casa de la qual en sóc originari, és a dir, la casa del meu avi, Rafael Domingo. Ella diu que és la casa de Ca la Gallina, a la plaça, i que ja no queda ningú de la meva família al poble -ja ho sabia, això, quasi tots son a Valls- ja que els Domingo que ara hi ha no són d'aquella casa.

És curiós, casa meva és des de fa anys Ca la Gallineta, però, efectivament, un parent que es va dedicar a fer recerca enrere, va trobar que al segle XVI, un ascendent nostre a Valls, en Joan Domingo, és inscrit amb aquest nom i cognoms i s'hi afegeix: Dit Gallina.

En quina data es va esdevenir la Gallina en Gallineta? No ho sé, però, pel que diu aquesta senyora, és ben recent, si més no la branca del meu avi encara vivia a Ca la Gallina.

I avui altre cop, més Castellvell; presentació de l'Hèctor, programa d'intercanvi de llibres per a petitons -un book crossing per a menors de tres anys- iniciat per SAGESSA, és a dir, ideat i desenvolupat per la Coia. Aquest cop a l'escola bressol, és clar. Allí observo com han aplicat tot un programa d'ajut als moixons, amb instal·lació al jardí de dues caixes niu i algunes menjadores. També hi ha explicacions i fotos dels ocells a l'interior. Molt interessant i molt maco, a veure si d'aquesta feta surt algun petit ornitòleg, a Castellvell.

Bé, demà Sant Jordi, caldrà recomanar llibres per la ràdio i comprar-ne algun, sens dubte.

Marató ornitològica.

Aquest diumenge hi ha la marató ornitològica de SEO Bird-Life.

Què és una marató ornitològica?

Doncs jo mateix no ho sé ben bé, no hi he participat mai i solament n'he sentit a parlar, però enguany, sense saber ben bé com, resulta que sóc en un equip per a participar-hi.

En poques paraules, una marató consisteix a anar en equip, de màxim cinc persones, pel País observant ocells les vint-i-quatre hores del dia.

Es pot anar pertot, viatjar tant com es vulgui i observar ocells tant amb la vista com amb l'oïda. Això sí, cal que tots els integrants del grup identifiquin les espècies.

Guanya, evidentment, qui més espècies anoti. Darrerament s'han obtingut rècords històrics a nivell europeu, cada any guanya el mateix equip, català, òbviament. És el Tramuntana Birding Team, amb gent de l'Empordà, com el bon amic Jordi Sargatal.

Aquest equip ha aconseguit anotar els darrers cinc anys 214, 203, 217, 204 i 2002 espècies. Val a dir que sempre, entre els dotze primers equips classificats, n'hi ha de set a nou de catalans.

Sí, ja sé que tot plegat sona una mica a frikada, però pot ser divertit...suposo. Dic suposo perquè, finalment, jo no podré ser-hi, enguany em toca treballar, i l'equip del Camp de Tarragona no comptarà amb la meva participació.

Qui en vulgui més informació pot consultar aquí:

http://www.seo.org/programa_seccion_ficha.cfm?idPrograma=14&idArticulo=1191

Paolo Girdano i mandonguilles.

Un cop acabat el llibre de l'Auster, i mentre no n'aconsegueixo cap altre d'ell. Em llegeixo aquest que corre per casa, "La solitud dels nombres primers", de Paolo Giordano.
Molt bé, aquest home. Només té vint-i-set anys i ha escrit una primera novel·la que trobo molt interessant, ben estructurada, amb un lèxic prou ric -traducció d'Anna Casassas- i amb una trama que enganxa.
I això que ell és de ciències a més no poder; és físic teòric. Un cervellet, vaja.
En definitiva, una lectura que paga la pena.
Això de les mandonguilles fa referència a que avui ha tocat visita a Ikea, la casa dels mobles que t'has de muntar tu mateix, el salmó i les mandonguilles.

Auster.

Dissabte gris i apagat, sembla que aquest hivern tan dur no se'n vol acabar d'anar.

Amb la Cèlia, anem a la primera sessió d'un curs de fotografia digital al Mas Iglesias, nocions bàsiques sobre com s'utilitza una rèflex digital, possibilitats, post-producció, etc.

A fora, tapat, fresca. Les cotorres argentines que crien a les palmeres del Mas baixen als petits arbres que han plantat en urbanitzar la zona i se'ls mengen els borrons nous d'enguany.

El títol de l'apunt no és cap adjectiu per a qualificar aquest dissabte. Es tracta que, seguint els consells dels blocs amics, concretament del d'en Jesús M. Tibau, on explica les noves tecnologies, he començat -i quasi acabat- un llibre d'en Paul Auster, Bogeries de Brooklyn.

Un llibre excel·lent, magnífic. Està tan ben escrit, que es llegeix sol. Una prosa àgil, elegant, plena d'un ric lèxic -la traducció és de l'Alber Nolla- i que es fa molt i molt llegidora. He de confessar que encara no havia llegit mai res d'en Paul Auster, però ara procuraré de recollir tota la seva producció i devorar-ne tanta com pugui.

Sí, ja sé que no descobreixo res que no sàpiga tothom, però crec que Auster és un dels escriptors contemporanis més genials. Un deu per a aquest Sant Jordi, vaja.

Independència.

Ahir un poble de Catalunya va obtenir la seva independència. He dit un poble, no el poble, això vol dir que qui es va independitzar va ser un municipi, una vil·la.
La Canonja, al Camp de Tarragona, era per decret del dictador, un agregat de Tarragona des del 1963 i ahir, finalment, va assolir la categoria de municipi, amb el seu Excel·lentíssim Ajuntament. Òbviament, els Canongins expressaven la seva alegria amb estendards, la majoria amb l'emblema del poble, però també moltes senyeres, penjats als balcons i pancartes a l'entrada del poble.
Per la meva part, el meu petit i insignificant gra de sorra ha estat penjar la foto del campanar al bloc de campanars, fent esperar als que m'ha enviat l'amic Té (la mà Maria), crec que ho sabrà comprendre. Avui els penjo, company.
Aquí una petita mostra dels diversos objectes que hi havia penjats a La Canonja, alguns més agradables de veure que els altres, és clar, però hi ha gent de tota mena a tot arreu.
Espero ben aviat poder fer un apunt a aquest bloc celebrant la independència de Catalunya.
En aquest sentit, em vaig emportar una molt agradable sorpresa obrint la meva bústia de casa a Arbolí. Quan pensava que jo no podria votar a la consulta popular que es farà a molts pobles el dia 25, resulta que sí, que s'ha constituït Arbolí decideix i que podré fer-ho.
Atenent als resultats de les eleccions a Arbolí des que jo ho conec, puc estar gairebé segur que guanyarà el Sí, sí a la independència. Arbolí és un poble molt catalanista.
Una molt bona notícia, encara que, de moment, sols té valor simbòlic.

Albert Gispert, company i fotògraf.

Una de les feines que m'agraden més d'entre les que he de fer com a Agent Rural és fer de tutor de les pràctiques de companys que comencen.

En aquest vessant de les meves obligacions hi obtinc molta satisfacció, ja que sembla que combina perfectament dues de les meves vocacions, la d'Agent Rural i la de professor.

I per ara, afortunadament, tots els alumnes que he tutoriat han estat excel·lents. L'únic que em sap greu és que la majoria d'ells posteriorment se n'han anat a treballar a altres comarques.

Aquest és el cas de l'Albert Gispert, gran i professional Agent Rural i millor persona, la companyia del qual vaig gaudir tres mesos, però després se'n va anar cap a Lleida.

Fa pocs dies va anar a fer unes fotos de carronyada, al Pre-Pirineu. I ara me n'envia part del resultat.

Qui vulgui fer una cosa semblant, pot anar al Boumort, demanant permís al Departament de Medi Ambient. Però, és clar, cal tenir gràcia i bona visió fotogràfica per a obtenir-ne bons resultats.

Mireu quines fotos més maques va aconseguir. Em diu que no va baixar el trencalòs, però, com es pot veure, sí voltors comuns, negres i àliga daurada.

Molt bones fotos, Albert, i moltes gràcies per deixar-me-les penjar al meu bloc.

Per cert, finalment he pogut reactivar el bloc d'orquídies, he trobat alguna espècie que encara no tenia a les Muntanyes de Prades.

Premis SAGESSA.

Ja ho vaig comentar en el dia que tocava, però no vaig poder penjar la foto perquè no la tenia, ara sí que la tinc.
Igual que l'any passat, la Coia va tornar a guanyar un dels premis SAGESSA, en la seva XVI edició. Segon any que s'hi presenta, segon premi que guanya...això ja sembla el Barça.
En fi, aquest cop no hi havia Serrat, però hi havia Mag Lari, que ens ho va fer passar molt bé. I, és clar, quan t'han donat un premi, tot sembla millor, Tortosa, l'aperitiu, la companyia...
Si jo ja ho dic, a casa sóc un mindundi!

Injustícies o ironies?

Arran dels comentaris de l'Alfons Delgado, he reflexionat una estona sobre el tema dels treballs col·lectius, les signatures, etc. No massa, tampoc, no fos cas que em sortís fum del capell.
Ara de debò, en aquests temes, he tingut experiències de tota mena.
Sens dubte la més curiosa és la del llibre la portada del qual reprodueixo, la Finestra, editat a Cossetània i coordinat per Josep M. Contijoch.
En aquest llibre em va passar un fet molt rar, quasi paranormal: Resulta que un dia l'editorial Cossetània m'envia la invitació a l'acte de presentació d'aquest llibre, jo no en faig un cas excessiu, perquè em conviden a quasi totes les presentacions, ho trobo normal. Però al poc temps, me n'envien un exemplar -no hi havia anat, a la presentació- per la meva col·laboració.
Aleshores sí que m'estranyo, ja que, amb gran sorpresa, veig que hi ha un dels contes -és un recull de diversos autors- signat per mi, amb nom i els dos cognoms. Ostres! Primera notícia!
Esbrinant, al llarg del temps, he arribat a saber que el conte, en realitat, era escrit per Màrius Domingo Urbaneja, un quasi homònim meu que viu a Tarragona i té un bloc a Altacapa.
Resulta que aquest senyor, amb el qual he parlat i, finalment, conec. Devia escriure el conte, el va enviar al Sr. Contijoch i aquest a l'editorial, amb tota la resta d'autors.
Imagino -no ho he arribat a saber del cert- que algú de l'editorial, completant i revisant l'edició, en veure el meu nom i el meu primer cognom, amb un currículum breu que podria ser perfectament meu a sota, va arrodonir amb el meu segon cognom per tal i com jo sóc molt més conegut a Cossetània que el Màrius Domingo Urbaneja. I així va quedar.
Una anèctoda curiosa, ironia del destí i que tots dos ens hem pres a riure.
Com molt bé diu en Martell, i atenent als precedents, ara no sé si el pròleg és d'en Jordi Pujol i Soley o d'un Jordi Pujol dels molts que corren pel Món...ni idea.
A banda d'aquest fet quasi surreal, me n'han passat d'altres de tota mena. La majoria són casos en què diverses persones comencem projectes junts i jo, per la meva hiperactivitat o capacitat de treball, acabo fent la major part de la feina -o tota, de vegades- i, quasi sempre, qui acaba signant és tothom, ja que jo no em veig amb cor de treure els noms dels que no han treballat prou o gens.
Un exemple d'això és el treball de l'alimentació de l'òliba. El vaig redactar el 1980 i es va publicar el 1982. I, com que el vam començar com a grup, a la Comissió de Natura de l'IEV, així va aparèixer signat. Amb tanta innocència i manca d'experiència que ni tan sols apareix enlloc el nom dels qui van treballar, poc o molt.
Hi ha més casos d'aquests, però no els vull ni recordar.
També hi ha casos en què he treballat i al final, per coses curioses, ni tan sols he figurat enlloc, com a l'Atlas dels ocells nidificants a Espanya, fet per la SEO, on crec que el que va passar és, senzillament, que a l'hora d'especificar els col·laboradors de la província de Tarragona, simplement es van equivocar i van repetir els de la província de Lleida, de manera que dels que vam fer quadrants a Tarragona no consta ningú. En fi, jo he dormit i he menjat perfectament des d'aleshores i ni tan sols em vaig molestar a dir-los res, als coordinadors.

Nota escrita el juny de 2010: Han fet una reimpressió on ha estat corregit aquest error, per tant, ara tots els col·laboradors de Tarragona sí que hi constem.
Val a dir que en la majoria de casos, sobretot en els que he col·laborat en projectes catalans -Atles de 1985, Atles del 2006, anuaris, SOCC, SACRE, censos de petrolejats, censos d'hivernals, etc.- sempre he estat satisfet perquè s'esmenta la col·laboració de forma clara i explícita i fins i tot se'n reitera l'agraïment.
I, finalment, i per primer cop a la vida, ara me n'ha passat una de contrària. Un treball en el que he col·laborat realment poc, més que res per excés de feina i per tal i com no és ben bé la meva especialitat, resulta que he assolit un protagonisme que potser no em mereixo.
Com molt bé m'ha dit algú, en tota aquesta mena de projectes col·lectius, hi col·labora molta gent de forma totalment altruista, dedicant temps, coneixements i treball, sense esperar res a canvi. Només amb la intenció que el treball acabi sent bo i de referència.
Fins ara, ha estat així, potser el cim i la millor prova és l'Atles dels nidificants que ha sortir fa pocs anys. Un atles magnífic, de referència obligada a Europa i al Món, que demostra que a Catalunya hi ha molts i bons ornitòlegs, i que podem superar la manca de mitjans amb esforç i dedicació exemplar.
De moment, crec que no cal canviar d'actitud, els treballs col·lectius són necessaris i cal seguir fent-los. I pel fet que hi surtis o no esmentat no cal deixar de col·laborar-hi, ja que, si hi ha mancances i errors, al final, tots en sortim perdent.

Presentació d'un llibre.

Finalment, ahir es va presentar el llibre.

Per a mi va ser com un retorn al passat, a l'Aula Magna de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, facultat que jo vaig estrenar. El segon cop que vaig fer primer de biologia, va ser justament el primer any d'aquesta facultat nova, a la Diagonal.

Érem els de sempre, gairebé, velles glòries del naturalisme que ens trobem sempre, ara sumades a les noves generacions, més abundants i, sens dubte, millors.

Aquest fet el va comentar el coordinador del projecte, en Jordi Baucells, tot dient que això ha de canviar. Hi estic d'acord, però ho crec difícil, i la presentació d'ahir n'era una prova.

La presentació la va fer Íñigo Zuberogoitia, a qui encara no coneixia personalment, he de dir que, indubtablement és de Bilbao, arran de la seva xerrada. Hi vaig aprendre algunes coses, com que les òlibes poden treure endavant dues llocades alhora; mentre el mascle (!?) cova un grup d'ous, la femella ja peixa un altre grup de pollets. Impressionant, no?

També que els xots poden fer migracions en massa, de tipus nòmada, atenent a les condicions meteorològiques o de disponibilitat d'aliment. De manera que una zona es pot quedar una temporada absolutament sense cap xot.

La meva aportació a aquest llibre es limita a ser coautor del text del Gamarús, però aquesta minsa col·laboració -pràcticament nul·la com molt bé apunta l'Alfons en el seu comentari- em va permetre d'emportar-me'n un de franc, llibre que, a més, vaig fer dedicar al Jordi. Sols això ja val el viatge a la capital.

Quasi ja l'he llegit tot, i hi he trobat alguna coseta que no m'ha agradat. Sempre passa, això, en qualsevol llibre en què hi has col·laborat o l'has fet tu tot sol, quan el tens a les mans t'estires els cabells trobant coses que t'has deixat.

En aquest cas, quan parla de l'Òliba, i, més concretament, quan esmenta que n'hi ha dues subespècies -la guttata i l'alba- hi diu, textualment, que s'han produït hibridacions entre les dues subespècies a Madrid i a Biscaia, i que molt possiblement aquest fenomen també passa a Catalunya.

Doncs bé, el primer treball naturalístic que vam fer, un estudi sobre l'alimentació de l'Òliba a l'Alt Camp, que ha estat utilitzat per a complementar el capítol d'alimentació a aquest llibre i s'esmenta a la bibliografia, és fet d'egagròpiles recollides en un mateix niu al llarg de dos anys. També hi diu, al cos del text, que un dels membres de la parella és de la subespècie alba i l'altre de la guttata, la qual cosa és, clarament, un cas d'hibridació a Catalunya.

Aquest és el paràgraf en concret, escanejat dels Quaderns de Vilaniu I, de maig de 1982. Com es pot veure, vam escriure malament el nom en llatí de la subespècie...en fi, teníem disset anys!

Seguint amb el mateix text, de l'òliba, quan parla de causes de mortalitat, es diu i s'explica molt bé que la primera causa és l'atropellament. Hi estem bàsicament d'acord, però no esmenta la que nosaltres creiem que és la segona, donada la proximitat a l'home de l'Òliba, que és la utilització de rodenticides anticoagulants d'efecte retardat. Efectivament, coincideix el declivi exagerat de les poblacions d'Òlibes amb la proliferació d'aquest tipus de verins.

En fi, el treball és bo, molt bo. Hi han -hem?- treballat més de quaranta autors i ho ha coordinat gent de tanta solvència com l'Hugo Framis i el mateix Jordi Baucells, amb la qual cosa esdevindrà, sens dubte, obra de referència obligada en l'estudi dels mussols a Europa.

La foto del Mussol banyut que acompanya aquesta entrada és una de les que vaig enviar per al llibre, però sens dubte no tenia la qualitat necessària per a ser publicada.

Més marcenques.

Les marcenques ja hi són totes, i fan feina. Aquesta seqüència, tot i que l'ocell és molt lluny, ens permet d'observar com porta a les grapes una serp, que, per color i mida, sembla una serp blanca.

Això era a Riudoms, just damunt del Molí de vent.

Pastorelles.

Les Cueretes, en aquest cas una Cuereta blanca, Motacilla alba, també se'n diuen pastorelles, aquest és el seu nom popular.

I és un nom prou justificat, aquí la tenim fent la feina que sol fer, seguint als cavalls i altres animals quan aixequen insectes amb les seves fortes petjades o al calor de la seva simple presència.

Avui podríem tornar a les paraules, se m'acut una d'amenaçada:

Vidriola.

I, alhora, la seva substituta natural, d'un català més normatiu i ments dialectal:

Guardiola.

Sí, cada cop se sent menys, això de vidriola, que és com diem els del Camp al lloc on guardem els diners. I, en canvi, cada dia se sent més guardiola, perquè és més central i, potser, perquè un senyor que es diu Guardiola fa que encara sigui més popular.

Dia de la Mona.

Avui ha estat el dia de la Mona. Un dia en què tothom surt al camp, sobretot al Camp de Tarragona, a menjar a l'aire lliure.

Hi ha gent de tota mena, des dels més respectuosos i organitzats, que mengen, riuen, gaudeixen de la Natura i s'ho passen bé, no deixant al seu pas ni rastre. Fins als que no es mereixen aquest gaudi, ja que el seu pas sembla que hi hagi passat un camió de la brossa amb la porta del darrere oberta.

Enguany, a més, ha fet un dia excel·lent, qui més qui menys ha pogut fer la seva i omplir la muntanya de cadires i taules plegables, i menjar la mona en família, gaudint d'un dels primers dies de primavera en tota la seva extensió.

A les imatges, un exemple de qui va a la muntanya molt més organitzat que el comú dels mortals, és l'autocaravana més gran i sofisticada que he vist mai fora d'una fira. I un indret on, de tota la vida, s'ha anat a practicar aquest esbarjo. és la font de la Mina de l'Obis, a Prades, a mil metres d'alçada al Baix Camp.

L'Escriptor.

Tarda de cinema: l'Escriptor. Perdó, "El escritor" o, en idioma original, "The ghost writer". Ja que, evidentment, no es podia veure en català.

Un cop més Roman Polanski ens ha fet un regal, una bona pel·li, amb Ewan McGregor, bon actor i motero -i les dones diuen que molt guapo- que fa una interpretació molt professional.

Un bon argument, bons actors i actrius i una trama que enganxa fins al final. Molt bé, vaja. Paga la pena el preu de l'entrada, cada cop més alt.

Tan bé, que no he tingut temps de trobar cap errada, d'aquelles que a mi tan m'agrada de trobar.

http://www.youtube.com/user/vallsdecideix

Per cert, la meva cosina m'envia l'enllaç del video promocional de la consulta a Valls. Els que podeu, voteu, si us plau! Jo no puc...snif!

A l'abril, daurades.

Si al març toquen Àligues marcenques, a l'abril, toquen Àligues daurades.

Hem gaudit amb el vol de la parella de daurades que crien en arbre, realment espectacular, únic i original.

Totes dues ens han sobrevolat parsimoniosament, ensenyant-nos com es domina un territori. Ha estat una estona màgica.

El niu és encara més gran, ja sembla un veritable edifici dalt de l'arbre, crec que fins i tot una persona s'hi podria estar dins tranquil·lament.

Papallones.

Ara sí que ja és primavera. Finalment, he pogut reactivar el bloc de papallones amb una espècies que no tenia.

A Prades, on el riu perd el seu nom, o el guanya -Montsant- segons com es miri. Vaig començar a veure alguna blanqueta, una retallada -que se'm va escapar- i, finalment, vaig poder fotografiar una Papallona dels oms, Nymphalis polychloros.

Més tard, per La Selva del Camp, puc copsar imatges que em recorden les paraules de Puig i Ferreter, gran poeta del Camp.