Estatut?

L'únic estatut que val és el d'Andorra...

Independència, ja!

El dia 10 ens veiem a la capital del futur estat català.

Altre cop a la feina.

Sensacions contraposades: S'ha acabat el pont, un pont estrany, ja que em va tocar treballar per Sant Joan i treballaré per Sant Pere, però un parell de dies d'escapada amb l'autocaravana han creat aquesta sensació de minivacances.
També s'ha acabat el programa de ràdio fins al setembre, suposo. I ha començat de debò la calor, amb tempestes pirinenques d'estiu pel mig. Tot plegat, és ben clar que hi ha uns canvis evidents, encara que, realment, queda un mes ben bo per a les veritables vacances.
Aquesta imatge aèria del poble d'Alforja em recorda les paraules que un company de la feina em va dir fa uns cinc anys, i que he pogut anar comprovant quasi cada dia; Els pobles del Baix Camp son ben macos.
Jo ho amplio amb una expressió més professional; són ben fotogènics.
Alforja, una bella vil·la del Camp de Tarragona.

Algú ho havia de dir.

Ho sento, però no ho puc deixar de dir, i és que no he sentit encara ningú, absolutament ningú, que em digui el contrari.

El cartell de la festa major de Sant Pere d'enguany el trobo molt lleig, lletgíssim.

Em sento una mica com l'any passat i també com cada cop que veig la magnífica escultura que hi ha a la plaça del costat de casa.

Aquí s'ha pagat un nom, un cognom, vaja. Aquesta senyora, que em consta que és molt bona arquitecte, i molt famosa, ha fet, si és que ho ha fet ella, un cartell que podria haver fet qualsevol altre dissenyador de casa -vull dir català o fins i tot de Reus- per una ínfima part del que se li ha pagat a ella, i molt millor.

Ignoro absolutament què se li ha pagat, però crec que en temps de crisi, d'atur, d'estrènyer el cinturó pagaria la pena donar feina a la gent de casa i intentar estalviar una mica i no gastar en noms de gran prestigi internacional. Al cap i a la fi, pel que ha fet...

Ep! que consti que no sóc dissenyador ni vull ser-ho.

No us penseu que el podreu veure aquí, he preferit penjar una foto de Siurana amb el plafó que han posat al Coll de la Creu, una imatge molt més estètica.

Solstici d'estiu.

Avui és la nit de Sant Joan, la més curta de l'any. Com totes les festes al nostre país, la religió cristiana l'ha fet seva i l'ha incorporat, ara és la nit de Sant Joan. Però arreu del món i gairebé des de sempre, avui se celebra la fi de la primavera i l'inici de l'estiu.

Els mestres són feliços i els avis tremolen, cadascú ja sap per què, no?

El cas és que avui hi ha una revetlla d'allò millor, amb molt bon temps ja que no fa calor i sembla que no plourà.

Per cert, qui el tingui pot cremar a la foguera un exemplar de l'estatut, així estalviarem feina al constitucional.

Gaudiu-ne!

Què petit és el món!

Quines casualitats!

Tot just ahir penjo l'escanejat d'uns segells de correus que m'havien arribat feia dies i avui els companys de la SCDFDN m'envien un correu molt interessant amb aquesta notícia enllaçada:

http://www.quesabesde.com/noticias/correos-fotografia-mariposa-siro-moya,1_6470

Resulta que aquella il·lustració tan maca...era un acte de pirateria!

Per error, és clar, si més no això han dit.

En fi, que el que em va passar a mi amb Caixa catalunya no és una excepció.

Per si de cas, jo penjaré una foto meva d'Ones vermelles, no sigui cas que jo mateix caigui en un acte de pirateria...per error, és clar.

Ostres! Ara que me n'adono, aquesta és l'entrada núm. cinc-cents del bloc!

Sembla mentida, cinc-centes entrades, si amb tant d'escrit i tanta foto hauria pogut fer més d'un llibre.

Papallones als segells.

Ara fa un any, ens entristíem per la mort d'una gran persona, una bona persona. Sí, ja fa un any que va morir en Vicenç Ferrer, els dies passen com si res i sembla que va ser ahir.

Sento que hi ha un moviment per tal que li sigui concedit a la seva fundació el Nobel de la pau.

I ara!

El Nobel s'ha de donar a gent que s'ho mereix de debò, a presidents i vicepresidents de països que es distingeixen per repartir pau a tot el món. Si li donen a la Fundació Vicente Ferrer potser acabarà servint per a ajudar als pobres...ni parlar-ne.

Avui comença l'estiu, encara que no ho sembla, al Pirineu neva i a les Muntanyes de Tarragona hi fa força fresca. Millor, tindrem una nit de Sant Joan més tranquil·la.

Aquests dies encara hem rebut alguna carta per correu ordinari, cosa que cada cop és més rara. La sorpresa és que hi ha uns segells molt ben il·lustrats amb espècies de papallones correctament identificades i reconeixibles. Precisament aquestes dues les tinc fotografiades al meu bloc de papallones.

Moccia.

Acabat el llibre de Sànchez Piñol, en comencem un altre, aquest cop ens endinsarem en una trilogia d'èxit, encara que de forma desordenada, començarem pel segon, a veure què passa.

Del llibre de contes Les edats d'or he de dir que m'ha agradat molt més que La pell freda. Per a mi, aquest format de contes s'adiu molt millor amb l'obra de S. Piñol. La novel·la dels granotots, amb tanta violència i ciència ficció se'm va fer una mica pesat i llarg. Potser és que a mi aquest camp, de la ciència ficció d'acció, no m'agrada massa. Però, de tota manera, em sembla que era una història allargassada i sobrevalorada. Certament, no entenc l'èxit d'aquell llibre, una mica exagerat, al meu entendre.

En canvi, aquest de contes passa molt millor, està molt ben escrit, demostra ofici i cultura de l'autor, molt recomanable, en definitiva. M'ha fet retornar les ganes de llegir-ne més, concretament, intentaré fer-me amb Pallassos i monstres tan aviat com pugui.

Afegitó posterior: Aquest llibre del Moccia està bé, força bé, definitivament, llegirem la primera part i potser els altres que em caiguin a les mans. Potser sobra una mica de violència, però en general està ben escrit i enganxa força.

Concert de fi de curs.

Ahir al vespre es va fer a la Casa d'Andalusia de Reus el concert de fi de curs de l'escola de música Ars.

La Cèlia i l'Arnau, alumnes de guitarra d'aquesta escola, van ser uns dels que hi van actuar. va ser un acte prou reeixit, amb més o menys qualitat musical, però amb molta qualitat humana i educativa.

Frare.

Mentre cerco orquídies sovint em trobo Frares, són plantes paràsites, concretament holoparàsits, del gènere Orobranche. S'assemblen una mica a les orquídies, encara que, realment, no tenen res a veure.
Molts cops són de colors apagats, discrets, però aquest exemplar del Mas del Txexo, a Arbolí, té uns colors espectaculars.

Castellots.

Aquest mes està passant molts dies això de la foto. Fa un sol ben lluent, fins i tot calor, però es comencen a formar castellots i, a la tarda o al vespre, una bona pluja.

És la primavera, gaudim-la, que en queden pocs dies.

Mont-roig del Camp.

Més pobles del Baix Camp, amb tot el seu esplendor primaveral.

Per cert, avui, de casualitat -no m'agrada gens el futbol- he vist com perdia "la Roja", amb un gol en la seva mateixa porteria de Piqué...ehem! No faré comentaris...o sí?

Doncs algun sí.

Crec que a l'estat veí, com sempre, li ha faltat humilitat. Molta humilitat.

Em sento una mica alleujat, gairebé com els de Media Market. Aquells ja s'han estalviat un munt de diners, perquè a la publicitat deien que la teva compra era de franc si "la Roja" guanyava tots els partits. Doncs bé, al primer partit ja s'han estalviat tots els premis.

De la mateixa manera, jo, i tothom que cotitza a hisenda, estem més a prop d'estalviar-nos les primes que els han promès. Amb una mica de sort perden ni que sigui un altre partit, i tot això que ens estalviarem, que va molt bé en temps de crisi.

I això del Piqué ho dic perquè el noi és català, no?

I una miqueeeta independentista també, no?

En fi, no dic res, que de futbol no en tinc ni idea.

L'Argentera.

Amb les primeres llums del quasi estiu, i els colors verds de l'encara primavera -per poc- els pobles del Baix Camp ofereixen un aspecte totalment pictòric.

Xoriguers.

Aquests dies hi ha molt de moviment a can Xoriguer. Els pollets comencen a saltar dels nius que sembla que s'hagin posat d'acord.

Comentava amb un bon amic, que sembla que la població de Xoriguer comú, Falco tinnunculus, és en molt bon estat. Als pobles i ciutats n'hi ha pertot arreu.

Als polígons industrials, als edificis vells, masos abandonats o habitats...tots els territoris útils són ocupats.

Davant mateix de la nostra oficina en tenim una parella, una mica més avall, una més, a l'aeroport, dues més. I a cada polígon o barri de Reus hi ha la seva parelleta.

Pujada a Miramar.

Ves per on, tot fent la pujada a Miramar, també pots aprendre coses de natura. Avui, per exemple, he pogut veure una flor que no havia vist mai -tornem-hi, que jo sàpiga, és clar- mercès a un amic he observat un Gerani lluent, Geranium lucidum, que, segons m'ha explicat qui me l'ha fet veure, és força rara.

Moltes gràcies per la xerrada tan interessant.

Però anem a la pujada en sí mateixa. Enguany he pogut tornar a resistir, he arribat a tocar la creu i m'he guanyat l'arengada i la samarreta. Hem pujat tres companys de la feina, però els altres dos han desaparegut ràpidament, devien tenir pressa.

Jo he fet un temps pèssim, i és que he hagut de parar a resoldre unes necessitats fisiològiques que ningú més podia resoldre per mi. És igual, no vaig a fer cap rècord, solament vaig a tornar a gaudir del paisatge, la companyia de la gent de sempre i les vistes del final. A més, avui era especialment agradable, tant el temps atmosfèric com la vista. Ha estat una bona edició, l'any vinent la serà la trentena!

Hi ha hagut dos corredors que han anat venint en totes les edicions, totes, les vint-i-nou, sense fallar-ne cap. Òbviament, també han tingut el seu premi.

La foto del gerasni lluent l'he baixada d'un web de l'estat de Wasington, espero substituir-la per una de meva, però avui, com és lògic, no portava la càmera.

La de l'arribada és de l'AAEET.

Més flors.

Aquest cop ha estat una planta ben corrent, a la costa del Baix Camp, l'havia observada sovint, però que jo encara no en coneixia el nom.

Mitjançant el volum 6, plantes superiors, de la HNPPCC he trobat que es tracta del Cascall marí, Glaucidium flavum.

A més, he sabut que és una planta tòxica i amb una aplicació medicinal molt útil: serveix per a cremar les berrugues.

Molt interessant, aquesta parenta de les roselles i l'adormidera...i molt maca.

Dia sense ràdio.

Avui no he col·laborat amb el Jordi Escoda al seu programa De bon matí, i és perquè n'ha fet un especial.

Ha fet un especial des d'un institut de batxillerat, segons m'ha explicat, el motiu és que li han donat un premi.

Bé, si és per això, ja n'estic content. El Jordi és un bon professional, culte, agradable d'escoltar, segur que es mereix el premi, i jo des d'ací el felicito. Sols li he de retreure un error, en el seu programa; tenir-me a mi de col·laborador, je, je.

De tota manera, la petita xerradeta que tenia pensat fer avui me la guardo per al divendres que ve. Es tracta de comentar l'excursió a un indret prou interessant i molt desconegut de la nostra comarca: La desembocadura de la riera de Riudecanyes, a la frontera entre els termes de Cambrils i Mont-roig.

Un indret petit però sorprenent, proper però salvatge. La visita paga ben bé la pena, per fauna, per flora, per paisatge i fins i tot per gastronomia.

A més, s'hi por anar xino xano caminant o en bicicleta per un carril bici que comença ben bé al centre de la vil·la de Cambrils.

Ara canviem totalment de tema, però no del tot, ja que també va de ràdio.

Aquests dies se sent per la ràdio un anunci que fa molta ràbia, si més no a mi. Es tracta d'una publicitat de la Generalitat Valenciana, que comença, textualment, amb la frase:

-"Este anuncio se emite al mismo tiempo en todas las emisoras y en todos los idiomas del mundo"

repeteixo per si algú no s'hi ha fixat; és de la Generalitat Valenciana.

I el meu comentari és:

D'acord, totes les emissores i tots els idiomes...és a dir, el Català, o Valencià, no és cap idioma del Món.

O bé és un idioma d'extraterrestres o no és un idioma.

Si no, que m'expliquin per què, en una emissora íntegrament catalanoparlant se sent una publicitat de la Generalitat Valenciana en perfecte idioma castellà, un idioma que, sens dubte per a ells, sí que és un dels del món.

Ah! és veritat! A la Generalitat Valenciana mana el PP, el mateix partit que ha omplert els carrers de Catalunya amb uns cartells on es pot llegir, en un idioma del món:

-"Nosotros sí que creamos empleo"

Independència ja!

La dissort del Mussol,

Entre aquestes dues imatges hi pot haver sols cinc minuts de diferència.

Molt sovint, els mussols comuns els més freqüents, però també xots, òlibes i fins i tot ducs, moren atropellats a les carreteres. La recerca de preses a la cinta asfaltada, que és, a més, propiciada per moltes talaies de gran qualitat -línies, pals, senyals, etc.- els porta a ser aixafats pels cotxes, que cada dia van més ràpids.

Així doncs, malgrat la seva suposada gran intel·ligència, els mussolets, xibequetes o Athene noctua -en honor a la deesa Athenea, que representa la saviesa- cauen dia rere dia en la mateixa trampa.

Hi podem fer alguna cosa?

De vegades és difícil, i fins i tot alguns cops impossible, però en altres ocasions, els veiem de lluny i, si anem a velocitats legals, és possible reduir una mica o fins i tot frenar si cal, podem evitar força atropellaments, al cap i a la fi, tots aquests rapinyaires són molt beneficiosos, útils -mengen rosegadors- i, és clar, protegits per la llei.

Frustració.

Aquest bloc vol ser optimista, però darrerament això costa molt, molt, de debò.

En primer lloc, n'estic una mica ja fins al capdamunt de tot el tema del Tribunal Constitucional.

A què ve, tanta atenció?

Per què els hem de fer tant de cas?

El que cal fer és d'una punyetera vegada proclamar unilateralment la independència, aquest País nostre funcionaria molt millor sense haver d'arrossegar aquell pes mort.

Com pot anar bé, un país on la gent que cobra més és la més impresentable?

Han fitxat una tal B. E. , estrella de telecinc, per un milió i mig d'Euros...(!?)

¿Com podem estimular els nostres nens, nenes i joves a estudiar i treballar, si dir bajanades i paraulotes per la tele està molt més ben pagat que treure's una carrera?

És clar que l'altra opció per a guanyar molt diners, al país veí, és jugar al futbol, o fer tripijocs immobiliaris, o estafar hisenda, o...

En fi, que l'esforç, el treball, la disciplina no són la millor forma d'aconseguir reconeixement i benestar social i econòmic a les espanyes.

Només cal veure com volen solucionar la crisi; Esprement als pobres, als que menys hi hem col·laborat, a fer-la.

He arribat a sentir que tots hi hem ajudat, a fer la crisi, amb la bombolla immobiliària, amb els moviments de diner negre...

Ep! Tots no.

Jo -i milers com jo- no m'he comprat cap Porsche, ni cap xalet a la Cerdanya, ni he anat de vacances a les Bermudes, ni tinc diners a paradisos fiscals. Sols he viscut discretament del meu sou públic, net i pelat, totalment transparent a hisenda. El diner negre no sé ni el què és i fins i tot mentre vaig ser regidor pagava religiosament per entrar a la piscina coberta municipal.

En canvi, avui he sentit a la ràdio que un sol personatge francès avui és encausat per haver provocat amb els seus moviments financers a un gran banc més de cinc mil milions d'euros de pèrdues.

El govern del "nostre" estat no s'hi posa, amb tots aquests especuladors que han malbaratat milions. Els que són milionaris o multimilionaris amaguen els seus diners amb residències a Països francs i continuen tan tranquils, només els pobres assalariats, que no podem amagar res, acabem pagant els plats trencats.

No em sembla una actitud valenta, sinó tot el contrari.

Sincerament, començo a entendre per què la Cori ha aconseguit el que ha aconseguit, i tal i com van les coses, no m'estranyaria que a les properes eleccions, si tot segueix i gual, tragués majoria absoluta.

Ho sento, vull ser optimista cada dia, de debò. I crec que ho soc, però també crec que cal un canvi important.

Blauet.

Avui he tingut una petita satisfacció, i és que un tema que normalment em costa molt, avui he aconseguit tot solet de resoldre'l de forma prou ràpida. Em vaig fixar l'altre dia en una floració abundant d'unes flors que creia no haver vist mai, encara que segur que el que passa és que no m'hi havia fixat. Un cop a casa, amb l'ajut del Polunin i la foto, és clar, l'he identificada com a Blauet, Centaurea cyanus.
Sí, el blauet no només és un ocell, també és una flor que creix de forma corrent a indrets com Prades, per exemple.

Dactylorhiza maculata.

Aquesta orquídia no és pas rara, més aviat és de les més freqüents a les Muntanyes de Prades. El que sí que és rar és trobar-la totalment blanca, el seu nom ja ens indica que és tacada, concretament de color lila fosc sobre un fons lila més clar. Però aquest i un altre exemplar que era al seu costat, a La Mussara, són totalment blancs.

Sant Joan.

Ja arriba Sant Joan, la nit del foc, la nit més llarga de l'any, el solstici d'estiu. I la Natura ja ens ho avisa, arreu del Camp ja podem trobar exemplars de Pinya de Sant Joan o Carxofeta, Leuzera conifera, com aquestes dues. És una planta que creix a les pinedes, especialment a les més esclarissades i a les de pi roig.

Preparem-nos per a la festa del foc!

Serp de ferradura.

Una visita a la Font de l'Arc, a Vilanova d'Escornalbou, pot portar sorpreses. Per exemple, que una Serp de ferradura, Hemorrhois hippocrepis, t'intenti d'hipnotitzar des d'un punt enlairat mirant-te fixament.

Aquesta espècie de serp és corrent al sud de la comarca del Baix camp, però no l'he vista mai a les Muntanyes de Prades.

Més àligues.

A més a més de Marcenques que formen trios, al Baix Camp també tenim, encara, algunes Àligues perdiueres, Aquila fasciata, aquí un magnífic exemplar sobrevolant-me.

Aquests dies estic quedant perplex amb tot el tema del que ha passat amb Israel, em sembla molt fort, i també molt perillós. No sé com acabarà tot plegat, però no crec que es puguin esperar bones notícies.

En el mateix context d'opinió, vaig veure -jo també- el reportatge d'ahir a la teletres, Adéu Espanya. És ben clar que a mi no em feia falta cap reportatge, per a estar més convençut de la necessitat de la independència, però em va agradar que aquesta idea es posés a l'abast de tothom, de forma fàcil i entenedora. A veure si va cuallant.

Xoriguers.

Aquests dies s'està produint el desniuament de molts pollets de Xoriguer, la freqüència de casos que ens arriben és enorme, en tres dies, quatre avisos.

A banda de fer-nos adonar que cada dia són més abundants, i que crien als llocs més insospitats -un parell de pollets venien d'una grua d'obres- ens demostra també, un cop més, que la gent considera els pollets caiguts del niu animals que cal recollir i dur a centres de recuperació. En molts casos això no és cert, els pares són molt a prop per a protegir-los. Però en d'altres sí que ho és, ja que si el niu és en una zona urbana, molt probablement els pollets acabarien víctimes d'un gat, un gos o fins i tot algun altre predador.

Hi ha alguns casos en què aconseguim retornar-los al niu, però en la majoria d'ocasions aquests pollets van als centres de recuperació de fauna salvatge, on es fan mans i mànigues per a salvar-los. De tota manera, el trauma és sempre molt dur, i no tots el superen.

Una altra nota positiva que se'n treu de tot plegat és que de cada dia hi ha més consciència, ja que pràcticament tothom quan es troba en un cas d'aquests sap que cal trucar al Cos d'Agents Rurals, i, quasi sempre, ho fan.

Nosaltres, i els rapinyaires mateixos, els ho agraïm molt.

A la foto, un preciós exemplar de Flor d'abella, Oprhys apifera, fotografia a a les Pinedes, a Arbolí, a la foto es poden veure perfectament els polinis, de color groc, que és el que toca l'esquena de l'insecte i possibilita la polinització. Tota la forma i el color de la flor és destinada a que aquests dos petits punts grocs toquin la part superior de l'insecte.

Poligamia en Àliga marcenca?

Avui he viscut un parell d'escenes molt interessants, a banda de -crec- descobrir una espècie nova d'Orquídia a les Muntanyes de Prades.

El primer i més important ha estat contemplar els looping o vols de festeig de l'Àliga marcenca, enmig de xiscles espectaculars, arrencada de branques d'arbre, vols d'exhibició amb coll estirat i cua enlairada...però el més curiós és que, per primer cop a la meva vida, ho he vist fer amb tres (3!) àligues.

Encara no domino prou el tema per a saber si eren dos mascles i una femella, que crec que és el que era, més que res per l'actitud, ja que la mida no era massa diferent. És clar que potser era la parella amb el jove d'enguany.

Si això es confirma, i seguiré aquesta parella per tal de comprovar-ho, potser seria el primes cas de poligàmia a l'espècie, si més no que jo sàpiga.

Ja fa uns quants anys (el 1994), vaig descobrir i publicar el primer cas mundial de poliàndria en l'Àliga perdiuera, si això d'avui ho confirmo, esdevindré un expert en descobrir curiositats sexuals de les àligues. En fi, què hi farem!

I després, una mica més amunt, però al mateix indret, quasi, mentre una femella de bitxac peixava el seu niu, ni més ni menys que tres mascles es barallaven i portaven també insectes a la femella. Però hi havia tal embolic, que més aviat semblava que el que passava és que hi havia dos nius tan a prop, que cada cop que un dels mascles venia amb un insecte i marcava territori, immediatament un altre mascle marcava també el seu territori, que era fronterer. La veritat és que no ho he acabat d'aclarir, però m'ha semblat que, comptat i debatut, hi havia dues femelles i tres mascles.

M'he descuidat una femella? O bé també hi ha poliàndria als bitxacs?

No sé, potser ja veig massa coses rares.

El que sí que és clar és que tot plegat m'ha proporcionat algunes bones fotos de bitxac, moixonet molt fotogènic i que paga molt la pena.

Per cert, no us perdeu el vídeo que ha penjat avui l'amic de Bitacora naturae (enllaç al costat) veureu d'una altra manera la insistència de fer veure al temps de TV3 el parc eòlic del Coll de Falset, i també comprovareu com les Arpelles volen excepcionalment bé.

Projecció de fotografies.

Del cicle de projeccions de la SCFN, sens dubte promet ser molt interessant.