Escalfament.

No té res a veure amb els temes sobre els que jo escric habitualment, i  a més a més, és en castellà, però l'autor és el fill d'un company, i estic segur que interessarà a més gent que altres llibres tècnics sobre ocells que he explicat anteriorment.

En fi, que em fa gràcia de recomanar que la gent hi vagi, estarà força bé.

Futbol altre cop.

Sí, més futbol. Ahir partit de la màxima rivalitat entre la selecció de futbol sala dels Agents Rurals del Baix Camp i un altre equip internacional, és a dir, un equip format per persones que no són del Cos d’Agents Rurals, ja que els possibles rivals de la casa han claudicat davant la pallissa que vam infligir a l’Alt Camp l’any passat.
Així doncs, ningú s’ha atrevit amb nosaltres a la casa i el company Roger ha aconseguit un rival format per amics de la seva colla, una trepa d’impresentables joves i forts, d’uns trenta anys tots ells, que no han tingut cap respecte cap a la nostra provecta edat i ens han apallissat. Bé, no del tot, encara ens hem defensat prou bé i sols hem acabat sis a cinc.
Bé, ara de debò, els amics del Roger eren molt bona gent i ens ho hem passat molt bé jugant amb ells, ha estat un partit de veritable costellada i bon rotllo, ideal per a fer gana per al sopar de Nadal que hem fet després. Cal agrair, doncs, al Roger i als seus amics, l’haver organitzat i jugat aquest partit anual que ja és una tradició.
Queda aclarit, doncs, la imbatibilitat del Baix Camp ha estat trencada, ara el percentatge és del cinquanta per cent, de dos patits, un guanyat i un perdut. A veure si l’any que ve algun equip d’agents rurals d’una altra comarca s’atreveix a enfrontar-se a nosaltres, ara que ja se sap segur que se’ns pot guanyar.
A la foto es pot veure el nostre equip, on destaca un porter quasi professional, i la joventut i força de l’equip rival, que van de blanc, com un altre equip que fa molta ràbia. Aquests no en fan, de ràbia, però.
A l’altre foto es pot veure el setanta-cinc per cent del públic, sols faltaven cinquanta-dos mil dues-centes noranta-sis persones per a ser la mateixa quantitat que hi va haver al partit de Catalunya contra Argentina. És a dir, eren quatre. No, no és una manera de parlar, eren exactament quatre. El que passa és que eren pocs però escollits, van animar molt, moltes gràcies!

Canvi de tema, ocells.
Primer recorregut del SOCC de la Dòvia, al Prat, a l’hivern. Enguany, malgrat el temps –he hagut de córrer al final, perquè em mullava- ha estat prou bé, Àliga daurada, aligots, esparver...i seixanta-vuit gralles de bec vermell. Força bé, tot plegat.

Encara quedaven restes de la gran nevada de l'altre dia, i els ocells anaven una mica de bòlit. Sort que l'onada de fred ja ha marxat, si no, a la matinada m'hagués quedat ert.

Passa el fred glacial.

Sembla que ja no fa tant de fred, ens queden imatges com la bassa del passeig Mata gelada, del dissabte al matí, però, un cop ha entrat l'hivern, la temperatura ha pujat uns deu graus. De tota manera, volia fer el SOCC d'hivern i plou, plou força, haurà d'esperar.

Darrerament la premsa en va plena de diversos temes que fan pensar:

Aeroport.
Volen canviar el nom de l'aeroport de Reus.
Per què?
No és a Reus?
Diuen que és perquè això sembla que treu renom a Tarragona, potser els de Tarragona pensen que amb un aeroport amb un nom que no és el seu semblen menys importants.
I l'aeroport del Prat?
Tota la vida se n'ha dit així, del Prat...potser perquè és al Prat, no?
I això fa semblar menys important Barcelona que el Prat?
No sé, potser em faig massa preguntes.
Ep! Que consti que jo m'ho miro des de la més absoluta objectivitat, jo sóc de Valls.

Vegueries.
Quin nom posaran a la nostra, de vegueria?
Jo vaticino, quasi segur que de Tarragona.
No li haurien de posar del Camp?
Si volen, del Camp de Tarragona, encara que de camp, al Principat, no n'hi ha cap més. Sí que n'hi ha al País Valencià, però aquí a dalt, no.
Aquí potser se'm nota més que sóc objectiu.

Loteria.
Resulta que el barça ha guanyat sis copes, tot el que hi havia en joc. Un èxit esclatant. Madrid, en canvi, s'ha hagut de conformar amb el primer i segon premi de la loteria de Nadal.
No sé, potser és perquè a mi no m'interessa gens el futbol, però per a mi millor si l'any que vé el Barça no guanya res de futbol i, en canvi, ens toquen les grosses a Catalunya.
Per cert, que un quart ha tocat sota casa i jo, com que no jugo, sols he vist com els de la tele emetien en directe. En fi.

Ah! I que consti que l'equip de futbol dels forestals Baix Camp no té res a envejar del Barça; Nosaltres també ho hem guanyat tot, el cent per cent de les competicions en què hem participiat. Vam fer un partit contra l'Alt Camp i vam guanyar...un d'un. A veure si el partit de demà no trenca la ratxa d'imbatuts.

Aaaarrrjjj!!!

Perdoneu que ho digui, però estic fart de futbol, ben fart.
A mi no m’ha interessat mai el futbol, més ben dit, no m’han interessat mai els esports competitius i menys encara en equip. Però és que el futbol, hi ha proves més que suficients, en té poc, d’esport.
El futbol, al nostre país, és un negoci on es mouen unes quantitats de diners pornogràfiques, on no hi ha res clar i net...en fi, no vull perdre el temps parlant-ne.
Però és que aquests dies; tothom content i eufòric perquè el Barça ha guanyat una copa...del Rei d’España, del Borbó!
I ara ja no cal recordar que no tenim finançament, no tenim País, no tenim res. Ens donen pel darrere, però com que guanyem copa, lliga i no se què més, tots contents. Deplorable!
I això per no esmentar la colla de brètols que surten a celebrar els èxits.
¿És necessari, destrossar mobiliari urbà i tota mena de coses, per a celebrar una victòria?
Diuen que hi ha hagut més de quaranta detinguts i una bona colla de ferits...però no era una alegria?
Bé, com que ja he dit que a mi no m’interessa gens, ahir vam sortir a veure la inauguració del Trapezi, a la plaça del Mercadal, a Reus.
Va estar molt i molt bé, música en directe de Pascal Comelade i unes actuacions genials d’una colla de gent que feien que l’impossible –gairebé- semblés fàcil. Ens va interessar especialment una cosa que es veu que se’n diu bola alemanya, realment espectacular. I un personatge que s’enfilava a un pal amb una habilitat pròpia d’altres primats no humans. Va ser genial, de debò.
Avui ha fet un dia rar, des del punt de vista meteorològic, però hem pogut gaudir amb els vol de quatre falcons pelegrins que dominen l’aire com pocs animals, i una florida d’orquídies com no havia vist mai. Enguany és realment un any únic per a les orquídies, n’hi ha moltíssimes i de moltes espècies, les Muntanyes de Prades són un espectacle que no ens hauríem de perdre. A més a més, és de franc.
Aquí penjo una foto d’Orquis purpurea, que avui he vist per primer cop de forma abundant, juntament amb unes quantes espècies més.

Ah! Se m'oblidava, aquests dies també hi haurà a Reus, a la Fira, el III Saló de la Moto.

Per a un motero com jo, que hi vaig des dels catorze anys i ara mateix en tinc dues, és una cita obligada. A més, m'han regalat entrades. No hi he estat mai, ja comentaré si paga la pena o no. Per si de cas, ja aviso per si algú no ho sabia i li pot interessar.
Doncs això, la gent normal que vagi al futbol, que així els quatre penjats sonats i rars podrem veure falcons, orquídies i circ de forma tranquil·la i sense excessives aglomeracions.

Futbol i correcció d'ahir.

Mai és tard per a fer alguna cosa que no havies fet abans. En el meu cas, demostrant que, efectivament, sóc un bitxo molt rar, si es té en compte que sóc europeu -català-, home i adult. Vaig jugar abans d'ahir el meu primer partit de futbol, encara que de futbol sala, en aquest cas.

Efectivament, en un partit de la màxima rivalitat, entre les seleccions sènior absolutes del CAR de l'Alt Camp i el Baix Camp, vaig participar fent el paper que s'esperava de mi, de mig-destorb.

Alguns companys no s'ho creien, al principi, que jo no havia jugat mai a futbol, però al cap de pocs minuts ja s'ho creien tots.

En el meu descàrrec he de dir que l'única cosa que em faltava era tècnica, ja que voluntat ni fons no me'n calia més, es pot dir que pràcticament no em vaig cansar, malgrat que el que jo feia, bàsicament, és anar amunt i avall del camp sense parar.

Miraculosament, vaig fer l'assitència del darrer gol, i vaig estar a punt de marcar-ne un altre jo mateix, que va tocar el cantó de la porteria -si hagués estat una miqueta més gran...

Bromes a banda, val a dir que el partit hauria estat rodó, perfecte, fins i tot vam guanyar per 7 a 2, amb molt bon rotllo i tal...però es va acabar molt malament, ja que un company es va lesionar cap al final i vam haver d'anar a urgències.

Amb aquest deplorable resultat del meu primer partit s'esvaeix la possibilitat que ara, a la meva edat -en tinc una, d'edat- em comenci a agradar aquest esport, que sempre he trobat absolutament avorrit. Ara, a més, el considero perillós.

Aquí penjo una foto dels dos equips junts. No és meva, evidentment, és del Josep Lluís Garrido, una de les cinc persones que hi havia de públic.

Des d'ací li desitjo una ràpida recuperació al company.

Quant al post d'ahir, tot allò de l'SGAE, he de dir que he sentit a la ràdio una portaveu de l'entitat que desmentia que s'hagués cobrat la comissió del CD de la Marató, que, ben al contrari, també en van fer donació.

Potser sí, que hauré de rectificar, però segueixo considerant que el tema del cànon és un abús. I jo mateix sóc autor, modest autor de set llibres i unes quantes fotos, però autor, al cap i a la fi.