Records.

En Jofre.

Si puc, cada dia escolto el programa de ràdio "La renaixença", amb en Peyu i companyia, molt interessant. Avui, a més a més, ha tingut un al·licient especial: l'entrevistat és un conegut, en Jofre, un fotògraf de natura amb qui vaig tenir el goig de compartir un dia de cerca de rèptils i altres animals atrapats a pous i cisternes a l'Alt Camp. Un noi amb molt de futur, sens dubte, perquè ja amb 18 anys té un present interessant. Mireu el sei instagram, Jofrewildlife, i ho entendreu.

Funeral.

Fotografies de la xarxa.

Tots vam voler donar suport a la família, amics i companys dels Agents Rurals morts en acte de servei. Un dia trist i dur, sens dubte, serà difícil seguir amb la rutina diària de la feina.

DOL.

Demà serà el funeral conjunt pels dos companys Agents Rurals morts en acte de servei.

Xavier, David, no us oblidarem!

Dinar de Reixos.

Perdoneu que no haguem fet gaires fotos, però és que hem estat enfeinats...menjant i xerrant!

El dinar del dia de Reis marca la fi de les festes de Nadal. 

Apa, queda inaugurat aquest any!

53.

Imatge de la xarxa

Sí, un més, què hi farem...

Cavalca de nou.

Sembla ser que ja ens anem treient pesos del damunt. Tornem a poder captar imatges com aquesta. Bona notícia per l'any nou.

Jueus?

Aquests dies hem descobert un nou membre de la família, un parent que viu a Múrcia i que manté la idea que els Domingo venim de nissaga jueva.

De fet, no en té cap prova ni documental ni de cap altra mena, ara, no deixa de ser casualitat que això lligui amb el que ja vam explicar en un altre apunt:

http://mariusdomingo.blogspot.com/search?q=sinagoga

Aquesta foto, que ara mateix no podem dir si té uns quaranta-cinc o quaranta-sis anys, correspon precisament a un aniversari nostre que, com sempre, celebràvem en aquell pati, el que segons els historiadors corresponia a l'antiga sinagoga de Valls.

Poc podíem pensar els meus cosins, germans i jo mateix que menjàvem on feia uns quants segles els jueus celebraven els seus rituals i les seves festes.

Bé, de moment seguirem creient més en les teories del Jordi Domingo, que els Gallinetes venim de Mingot, a França, i de família cristiana, si més no, aquesta hipòtesi sí que s'aguanta en documents.

http://mariusdomingo.blogspot.com/2013/02/gallinetes-25-anys.html

 

Reconeixement, un altre.

Si l'any passat l'Associació ACCT lliurava una placa per a distingir al soci Delfí Dols per la seva contribució,

http://mariusdomingo.blogspot.com/2012/01/reconeixement.html

Enguany ha estat la Cèlia Campanera la que ha rebut aquest reconeixement. 

Ben segur que és del tot merescut, ho sé de primera mà.

Felicitats!

Gallinetes, 25 anys.

Enguany s'escau el vint-i-cinquè aniversari que vam organitzar la primera trobada de la família Domingo, els de Ca la Gallineta.

Un parent va investigar en arxius i va omplir l'arbre genealògic de la casa, arribant al segle XVII.

Enguany, gràcies en part a aquest bloc, hem descobert una nova branca d'aquest arbre, uns quants gallinetes més que han vingut a la calçotada que fem cada any.

I el més curiós de tot és que en aquesta branca també hi ha un Domingo historiador, que ha fet recerca i ha arribat a determinar, molt possiblement, l'origen del cognom.

Segons ell, el nostre cognom pot venir d'un primer parent, que al segle XVI va emigrar a Valls des de Mingot, un petit poble dels Hautes Pyrénées, a França, amb menys de cent habitants a dia d'avui.
Sembla ser que l'evolució de Josep de Mingot va donar com a resultat Josep Domingo.

És curiós que al cap dels anys haguem descobert abans l'origen del cognom que l'origen del renom. Perquè el motiu pel qual en Josep Domingo, que visqué al segle XVII l'anomenaven així -Gallineta- encara no el sabem.

Caldrà seguir investigant.

Adéu, tieta Àngels.

Avui serà un dia que no podrem mantenir l'optimisme habitual d'aquest bloc.

He estat a Valls, a l'enterrament de la tieta Àngels, la Maria Àngela Amorós Domingo, és a dir, una Gallineta més, cosina del meu pare.

Tenia vuitanta-un anys, i totes i tots els Gallinetes la trobarem molt a faltar.

Un dia trist.

Accidents a la muntanya.

Darrerament la muntanya s’emporta molta gent. Després de l’Stephan Brosse al Mont Blanc, en Toni Nadal, home del temps de TV3, accidentat al coll de Contraix, a Aigües Tortes, al nostre Pirineu. I ara, l’Eiger s’empassa dos muntanyencs que ja l’hi havien conquerit el cim, un d’ells, el Josep M. Salvat, del Camp de Tarragona.

És ben sabut que la muntanya té els seus perills, i cal no oblidar-los, però els que hi estem enganxats no desistirem d’anar-hi sempre que podem, al cap i a la fi, mor molta més gent a les carreteres, absurdament aixafats entre la ferralla d’un vehicle de fabricació humana.

Si més no, l’Stephan, el Toni i el Josep M. han mort fent allò que els agradava, allò que els omplia i els feia feliços, enmig d'una natura bella i verge. Un record per a ells.

Adéu i gràcies, Emili.

Ens has deixat moltes estones de bon entreteniment, moltes gràcies per la feina ben feta.

Fotografia d'Edicions 62.

Reconeixement.

Amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de l'associació dels Amics del Cavall de les comarques de Tarragona, abans AC del Baix Camp, han lliurat plaques de reconeixement a diversos socis, ja sigui per ser fundadors o per haver destacat com a col·laboradors incansables. Entre ells hi ha el meu sogre, en Delfí Dols.

Felicitats, encara que jo ho faria extensiu també a la Cèlia Campanera, ja que en tots aquests anys he pogut comprovar que han estat tots dos, els que han treballat molt per l'associació.

Això em sona, vint-i-cinc anys d'una associació...no sé de què.

BON ANY NOU!

Bé, això ja s'acaba, a veure si el 2012 és millor.
Si més no, jo us ho desitjo a totes i tots.

La Sinagoga de Valls.

És ben clar que si et dediques a llegir tot el que et cau a les mans aprens moltes coses.

Com que la meva especialitat no és precisament la història, i d'això la revista Cultura en va plena, jo l'acostumo a portar al Mas, així, com que hi tinc poques coses més per a llegir, acabo llegint-me-la també.

Aquests dies m'ha sorprès més que de costum.

Resulta que la casa on vaig néixer, a la cantonada del carrer del Call amb el dels Jueus, a Valls, no solament és d'abans del segle XIV, sinó que, a més a més, era el lloc on hi havia la sinagoga jueva de Valls abans de l'expulsió.

Doncs bé, nosaltres vivíem a aquesta casa, a la que s'entrava pel carrer del Call, i la nostra quadra, on teníem els cavalls i fèiem les festes d'aniversari i altres trobades era el pati que es veu a la foto de la pàgina de sota, el que és dins la porta que es veu a la foto de dalt, és a dir, el núm. divuit del carrer dels Jueus.

És a dir, gairebé sóc jueu, si més no per ubicació geogràfica.

Nadala d'un Ajuntament.

Ja he començat a rebre felicitacions, nadales, per correu-e.

Aquesta és una que agraeixo molt. Bé, totes s'agraeixen molt, però sembla que malgra la crisi, tenir un detall no costa res, és totalment de franc. i no obstant això, no és freqüent rebre aquest tipus de correus de les administracions.

S'ha acabat la collita.

Així han quedat totes les oliveres, sense olives. Finalment, hem acabat la collita, un dia amb magnífiques vistes gràcies al serè, que ens ha fet una mica de nosa...

Ja que no hem pogut anar al MontPhoto Fest, si més no, hem acabat la feina.

El comiat d'un amic.

Finalment, i tal com era d'esperar, el comiat va ser un èxit total. Moltes i molts van ser els que vam voler acompanyar a l'Antoni el dia del seu aniversari.

Riures, emocions, records i, sobretot, sobretot, molta amistat. Ja no té companys de treball , ara té molts amics, i això no ho pot aconseguir tothom.

Avui, sopar important.

Avui tinc un sopar important, potser el darrer que podré tenir d'aquest tipus.
Es tracta d'una celebració perquè es jubila un company, Sí, potser serà el darrer, ja que els altres ens anirem morint amb les botes posades, com es diu a les pel·lis de l'oest.
Aquest senyor ha estat primer company, després cap i després altre cop company meu. Tot plegat vint-i-dos anys de vida laboral conjunta.
I jo només puc fer una cosa: agrair-li. He après molt d'ell i he gaudit de la seva companyia. Moltes gràcies i sempre em tens per al que calgui, Antoni.

La foto és una altra endevinalla que surt del curs d'ocells marins. El gavià argentat, Larus michahellis el van encertar massa fàcil, a veure aquests dos..