Rapinyaires al Montsant.

 

Un tomb pel Parc Natural del Montsant ens pot oferir molt.
Per exemple, davant la magnífica vista de la Serra Major, amb el poble de La Morera, el cingle de la Falconera i un dels paisatges més impressionants de Catalunya, ens aturem a la font, la que hi ha just abans d’entrar al poble.

Hi ha uns plafons explicatius de diverses coses. Un explica que hi ha una limitació d’escalada. Hi ha zones on es pot escalar sempre, zones on sols es pot escalar en unes èpoques de l’any, i, finalment, altres sectors on no s’hi pot practicar mai l’escalada.

Molt bé, em sembla perfecte, ja era hora que es regulés de forma correcta, clara i efectiva la pràctica d’aquest esport que actualment és cada cop més estès i, malgrat que molts no ho sàpiguen encara, afecta –i molt- la nidificació de diverses espècies protegides d’ocells.
N’hi ha un altre on s’especifiquen quines són les espècies de rapinyaires que hom pot observar en una volta per la nostra serra. Als seus cingles i boscos podem trobar, com a nidificadors o com a simples migradors, diverses espècies, tant nocturnes com diürnes.
També em sembla perfecte, molt bé.

Entre els signants de tots dos plafons, em sorprèn trobar-hi encara l’ICRA.
Em sorprèn per dues coses.

La primera, i potser la més anecdòtica, és perquè el nom científic que assigna el plafó a l’Àliga perdiuera està absolutament mal escrit, cosa que em sembla molt greu per a haver-ho escrit un grup-institut o el que sigui que té com a veritable especialitat aquesta espècie.
Dic que està mal escrit i no he especificat, ara mateix hi vaig. Hi posa Hieraetus fasciatos, quan, en realitat, aquesta espècie es diu actualment Aquila fasciata. Bé, podeu pensar que el plafó ha estat fet abans del canvi taxonòmic recent que ha re ubicat la nostra estimada perdiuera com una veritable àliga, al gènere Aquila, i l’ha separat del gènere que l’emparentava amb la petita calçada, Hieraaetus.
Sí, segurament és veritat, però fins i tot així, segueix havent-hi dues faltes en solament dues paraules, ja que el nom antic era Hieraaetus fasciatus, no Hieraetus fasciatos.

Sóc una mica perepunyetes, ja ho sé, però insisteixo que trobo molt greu que les persones que es presenten com els majors especialistes de Catalunya en àliga perdiuera –oficialment cuabarrada- no en sàpiguen ni tan sols escriure bé el seu nom científic.
I ara la més important, la veritable causa de meva sorpresa.
L’ICRA, en realitat, ja fa molts anys que no existeix, legalment és molt més que dissolt i, a dreta llei, s’hauria d’haver fet una auditoria dels fons econòmics i patrimonials –si n’hi ha- donar-los a una entitat legalment constituïda i que tingui els mateixos –o similars- objectius i, finalment, redactar-ne un acta de dissolució que s’hauria de presentar al registre d’associacions del Departament de justícia de la Generalitat.
Ja vaig escriure sobre això, fins i tot en una carta a la premsa, i em vaig presentar al Departament de Justícia per tal de deixar clar que, malgrat ésser un dels fundadors de l’Associació, actualment no tenia –ni tinc ara, d’això fa anys- cap relació amb possibles moviments econòmics dels altres membres fundadors en relació o amb la utilització del nom del grup.

Em consta, i els plafons ho proven, que ICRA segueix actuant com si fos legalment constituïda, rebent subvencions d’administracions i privats, i fins i tot acaparant encàrrecs de feines tècniques que fan competència a consultories ambientals professionals, sense que s’hagi fet cap assemblea legalment vàlida des de fa més de dotze anys.
Per a fer una mica de memòria, o fins i tot per a aclarir les coses a qui no en conegui la història. Explicaré breument la petita història de l’ICRA. I dic petita, insisteixo, perquè ben aviat, com explicaré, s’acabà.
ICRA neix, com moltes altres iniciatives referides als ocells a aquestes comarques, d’un grup de gent, naturalistes afeccionats, que ens reuníem habitualment, per raó d’amistat i afinitat d’interessos. Hi havia sovint sopars on comentàvem les sortides naturalístiques, els resultats de les prospeccions o monitoritzacions de poblacions d’ocells, sobretot rapinyaires, i les campanyes ecologistes del GEPEC o del GEVEN, ja que tots érem, alhora, actius membres d’aquests dos grups.
Ja feia temps que anàvem observant que en Joan Real, un biòleg que s’estava professionalitzant en l’estudi dels rapinyaires, especialment de les àligues perdiueres, augmentava dia rere dia la intensitat i la dedicació a aquesta espècie.

Al principi, evidentment, ens semblà perfecte i hi vàrem col·laborar. Jo mateix he estat amb ell a Sant Llorenç i li vaig ensenyar parelles al Camp, tinc a casa la seva tesi dedicada amb molt d’afecte.
Però ben aviat la seva metodologia va derivar cap a estils que no ens agradaven. Massa manipuladors.

Mentre sols es dedicava a capturar i recapturar als nius, marcar amb cintes alars, etc. Les seves parelles del Vallès i proximitats, sense tocar les de Tarragona, hi va haver una mena de pacte de no-ingerència tàcit. No escrit, però acordat fins i tot en reunions.
Però un dia se li va fer petit el territori i va decidir anar més enllà i marcar totes les àligues que coneixia, totes les que podia. Això incloïa les de Tarragona, parelles que ell coneixia per nosaltres.
Aquí es va trencar el pacte.

Els que ens dedicàvem a les àligues perdiueres a Tarragona no hi vam ser d’acord i, amb l’obtenció del corresponent permís administratiu per l’equip d’en Joan Real, vam haver de cercar alguna forma d’anar contra l’excessiva manipulació de les parelles d’àligues del sud.

Estic simplificant molt, hi va haver moltes actuacions, no exemptes de polèmica i enfrontaments desagradables.

El grup va néixer, doncs, per a intentar d’aturar aquestes actuacions. Hi havia com a mínim sis persones a les quals no ens agradava que contínuament es baixés als nius de les àligues per tal d’infligir-les tota mena de manipulacions, marcatges, extraccions de sang, etc.  Amb els riscos i molèsties que això suposa, i sense que s’hi vegi una clara repercussió en la seva protecció.

Com a exemple, i com a anècdota, puc explicar que una de les accions acordades pel grup va ser llogar els terrenys situats immediatament damunt dels nius on l’equip d’en Joan Real havia d’accedir per a poder baixar-hi amb material d’escalada amb la intenció d’agafar els pollets. I ho vam fer. Jo mateix vaig cercar el propietari del bosc immediatament damunt del niu de Mont-ral, visitar-lo a casa seva pagar de la meva butxaca –ICRA no tenia cap mena de fons, encara- el lloguer del terreny per tal de poder impedir l’accés a la vertical del niu a tothom.

No cal dir que això em va costar temps i diners, una mica seriosament, una mica de broma, el grup va acordar que, com que no hi havia fons, jo tindria gratuïta la quota de soci durant un munt d’anys, quan aquesta s’establís.

Érem tots afeccionats, i en Joan Real, professional.
Amb els anys –pocs, certament- tots ens vam anar professionalitzant en l’estudi i la gestió de l’àliga. Tots, excepte jo, és clar. De forma que, a dia d’avui, es pot dir que jo sóc l’únic irreductible Gal que està en contra de l’excessiva manipulació de les àligues.
Els altres treballen per auditories ambientals, grups ecologistes o, de forma més o menys legal, per l’administració a través de l’ICRA mateix.
Suposo que això és ben lògic, les coses es veuen de forma molt diferent quan t’hi van els diners que quan no t’hi van.
El cas és que tot plegat va passar de forma relativament ràpida, això va provocar que l’ICRA, com a tal, es reunís cada cop menys i, evidentment, ningú s’ocupés d’actualitzar la informació al registre d’associacions i, ara mateix, ni recordo quan es va fer la darrera assemblea vàlida. La qual cosa fa que, segons la Llei actual d’Associacions, ICRA, realment, no existeix.

Fins i tot aquest nom ja l’ha agafat una altra entitat, crec que l’Institut Català de Recerca de l’Aigua, la qual cosa demostra que estava lliure.

He fet altres apunts sobre el tema, i he penjat a aquest blog l’acta fundacional de l’ICRA i la carta al director que vaig publicar als diaris.

Al vent!

Ja hi tornem, vent i més vent. El Serè, o Mestral, del Camp de Tarragona, torna a atacar. I nosaltres tots amb el culet estret pel perill d'incendis.
En fi, ahir vam poder veure com una àliga daurada lluitava contra aquest vent com ja ens té acostumats aquesta espècie, com una valenta.
Dóna la impressió que cada dia hi ha més daurades i menys perdiueres, deu ser perquè a la daurada no la molesten tant, per aquestes latituds. O potser no, potser és perquè les daurades són més grans, més adaptables i, en resum, destinades a tenir més èxit reproductiu.
Bé, estem enmig de la bogeria de la campanya electoral del país veí...i a nosaltres que se'ns ha perdut a Espanya, personalment l'única cosa que volem saber és quan ens n'independitzarem d'un cop!
Com que no ens interessa gens qui serà el proper presi dels nostres veïns de l'E, ens dedicarem a afegir més articles, aquests també han estat publicats a l'Orella de Farena, però no pertanyen a la sèrie de les cartes dels veïns.

Vida al Brugent.

Al Brugent, aigües amunt de Farena, a la vora de Capafonts, hi ha la Font de la Llúdriga, dins el Barranc de l’Horta.

Ens poden venir al cap dues preguntes, en el millor dels casos:

Perquè es diu de la Llúdriga?

I en el pitjor:

Què és una llúdriga?

Afortunadament, podem contestar-les totes dues, la primera, la més fàcil, és òbvia, es diu així perquè hi havia llúdrigues. És a dir, cal suposar que, antigament, era fàcil de veure-les en aquest indret, malgrat que això era possible a tot el riu.
Aquest fet, el posar noms d’animals a indrets passa sovint a la nostra geografia, i, de vegades, es tracta d’animals ja desapareguts (Clot del llop, Cova de l’òs...) de vegades animals que encara, afortunadament, viuen en aquests indrets (Cingle Falconer, Punta de l’Àliga...)
Ep! Ara no em vingueu amb allò de la paret dels lloros o la roca monera...és clar que ambdós són altres temes; El primer, li han posat recentment els escaladors –sempre se n’ha dit la Punta Alta- i el segon, en realitat, és la Roca Molnera.

Tornem a la llúdriga, aquesta, desgraciadament, fa força anys que es va extingir –possiblement a mitjans segle passat: 1950-1970-
I és realment una llàstima, sí, perquè la Llúdriga no és sols l’animal més magnífic, emblemàtic i graciós de tots els vertebrats que poblen els nostres rius, és també un bioindicador molt interessant.
Això vol dir tant com una “denominació d’origen” Els rius que gaudeixen amb la presència de poblacions estables de llúdriga es poden vantar de ser rius nets, rius sans, rius, en definitiva, de primera qualitat: Rius vius de debó.

Ara acabem de respondre la segona pregunta:

La llúdriga és un mamífer carnívor allargat, que pot arribar a més d’un metre, cobert d’un pèl espès i hidrófug que ha estat la causa antiga del seu declivi. És, per tant, el mustèlid més gran –tret del teixó, que és un mustèlid “especial”- de les nostres terres. Però la llúdriga té molts altres punts particulars, sobretot, el fet de ser aqüàtic, viu del riu i dins el riu, neda com els peixos i, en canvi, a terra, és molt més maldestre que els altres carnívors que ens podem trobar.

Aquí em permetreu una nota personal.

Fa quasi trenta anys que em dedico a observar i estudiar la Natura, em fascina, m’embadaleixo dins seu...i un dels somnis que més se’m repeteixen –despert, és clar- quan estic mirant un tram del nostre estimat Brugent, és veure-hi la única cosa que lifalta per a ser ja perfecte:
En el toll tranquil, on la truita ocupa el remolí més fons, on acabo de veure pasar una merla d’aigua portant menjar per a peixar els pollets al niu, els pollancres i les sargues es mouen amb l’aire, l’aigua fa el soroll que ha donat nom al riu, i una família de llúdrigues juga amb els peixos que acaben de capturar, com fa anys i anys que havia anat passant ininterrompudament...

Ara, encara que sembli difícil de creure-ho, aquest somni pot ser realitat, si tot va bé, si es compleixen una sèrie de condicions, si fem la feina ben feta, si tenim sort, si totes i tots hi col·laborem...les llúdrigues poden tornar al Brugent.

Un programa LIFE, finançarà el Projecte de restauració mediambiental i sòciocultural de la conca del riu Francolí que du a terme Mediterrània, Centre d’Iniciatives Ecològiques. Si combinem això amb el pla de gestió de la Reserva del Bosc de Vilalta a Farena, de la Fundació Territori i Paisatge, que contempla l’estudi de viabilitat de la reintroducció de la llúdriga, tenim que: S’endegarà l’estudi de viabilitat i, si aquest surt positiu, i si el Departament de Medi Ambient de la Generalitat hi dóna suport...
la llúdriga podrà tornar a nedar pel nostre estimat Brugent!

De moment, és clar, això és encara un somni, però ara ja no és tan lluny, no sembla tan impossible. A més, tenim un exemple que ha funcionat perfectament bé: la reintroducció a l’Empordà.
Ens agradaria molt que aquest projecte no fos sols de quatre naturalistes aixalabrats, des d’aquí demano l’ajut de tothom, el suport de qualsevol forma possible, des d’una sencilla, però encoratjadora, nota o carta a qualsevol mitjà escrit. Fins a suport real, físic: Voluntariat, informació actual o antiga...tot serà agraït i la que se n’ha de beneficiar més és la nostra estimada, la llúdriga i la seva casa, el Brugent.

Cingles i més cingles.

Un dels elements que fa que farena sigui un indret de gran bellesa, a banda dels boscos i el riu, són els cingles. Sí, els cingles, de color vermell, taronja, groc, blanc...
Segons la seva antiguitat, la roca que els forma, l’hora del dia i la llum corresponent...
Els cingles dónen discontinuitat a les grans masses forestals i eviten que esdevinguin monótones, li infereixen caràcter, plàstica...
I no sols això, representen ecotons, contacte entre ecosistemes, refugis de fauna, augment de la biodiversitat...
Però ara en tenim de nous, sí, de nous. Si us hi fixeu bé, n’hi ha un parell que es veuen com si fos sota l’església de Mont-ral quan anem del Pinetell a Farena. Ja fa temps, que es veu, però ara creixen, i creixen, i creixen!
Ara mateix, ja són enormes, es poden veure a simple vista malgrat la distància; Imagineu-vos con són vistos des de dins!
¿Es tracta d’una nova acció de l’administració per a fomentar la bellesa del paisatge?
Podria ser, però no, definitivament, no. Aquests són molt més lletjos, es nota d’una hora lluny que són artificials, i més aviat fereixen la vista.
És tot al contrari, una brutal agressió que s’està duent a terme de forma accelerada i exagerada a les nostres muntanyes, a l’Espai d’Interès Natural de les Muntanyes de Prades.
Són les pedreres, les mal anomenades pedreres de “Pedra d’Alcover” que ara treballen a n ritme mai vist.
Ep! Que no sigui que, com que el soroll de fons que un dia les Muntanyes de Prades han de ser Parc Natural –il·lusos!- fa que les empreses aprofitin els darrers dies per a destrossar-ho tot sense pietat, ja se sap, la vella política de terra cremada.
No, és clar, no deu ser això, el que passa és que el veí preocupat és, alhora, un veí malpensat.

El veí preocupat.

Radioseguiment de l’àliga perdiuera.

D’una forma totalment premonitòria, a la carta del Cabirol del darrer núm. De l’Orella, aquest ens parlava de la seva opinió sobre el radioseguiment –popularment anomenat radiotracking- Potser és que els animals que m’envien les cartes saben molt més que jo mateix, o potser hi ha alguna cosa estranya, esotèrica i tal, però és ben cer que jo no en sabia res del que ara us explicaré.

És possible que algú se n’assabenti que l’ICRA i la Fundació Territori i Paisatge han decidit de capturar l’àliga perdiuera de Farena, equiparla amb un transmissor i fer-ne radioseguiment. Ara potser no entendreu res, creureu que he canviat d’opinió 180 graus respecte al que deia a l’escrit del Cabirol.

Dons bé, he d’aclarir que no, que res més lluny de la realitat. Malgrat que sóc soci fundador de l’ICRA i col·laboro amb la Fundació Territori i Paisatge des del seu naixement –alguns sabreu que el Bosc de Vilalta el van comprar per les meves gestions-, em vaig assabentar d’aquest projecte totalment de casualitat. Immediatament, vaig posar-me en contacte amb tothom i vaig donar la meva opinió que és, bàsicament, que estic totalment en contra.
No crec necessari infligir en aquesta àliga una molèstia i un perill totalment innecessari si considerem que és una de les tres parelles que més coneixem, des de fa més de vint anys, i en sabem perfectament les causes de mortandat i de baixa productivitat.

La nostra postura va ser demanar l’aturada del projecte fins a corregir una sèrie de punts, un cop revisats aquests punts, si la parella continuava amb dificultats per a criar bé, aleshores col·laboraria amb la captura i radioseguiment. Això es podria fer perfectament en una sola temporada de cria.

La resposta de l’ICRA i de la Fundació ha estat totalment negativa, creuen que és imprescindible i que cal capturar-la enguany mateix. Així és que jo he trencat la meva relació de col·laboració amb la Fundació i he demanat la revisió de la política de l’ICRA que, originàriament, vam crear fa quasi deu anys precisament per a lluitar contra pràctiques d’aquesta mena.

En fi, m’agrada de deixar les coses clares, que ningú no es pensi allò que no és.

I plou!

Molt bé! Ja fa tres dies seguits que plou. No plou gaire, com diria aquell:
Plou, però plou poc, però, pel poc que plou, ja plou prou.
És a dir, de moment, no fa gran cosa, però el sol fet que no faci vent, la temperatura no pugi massa, i plogui una mica, ja és alguna cosa. A veure si dura i ens posem una mica més optimistes de cara a aquest estiu tan dur que es preveu.
Avui i ahir dies també tancat de reunions a la feina, això no ha impedit de veure algun rapinyaire, un parell de xoriguers entre Reus i Montblanc, per exemple.
De tota manera, l'era de la informació fa que t'assabentis de moltes coses, fins i tot massa, de vegades.
Per a omplir una mica, i per a seguir polemitzant, ja que sembla que així potser animaré a algú a a que contesti i faci algun comentari, aniré afegint alguna carta més, de primer, aquesta que la motivà la deriva que ha protagonitzat darrerament un grup que vàrem fundar, amb alguns amics. Adjuntem l'acta fundacional, que és, evidentment, pública i serveix per a comprovar algunes coses del que diem després.

ICRA, un misteri innecessari.
Entre sorprès i espantat, llegeixo un article a “El Punt” del dia 11.06.04, on es parla dels projectes i activitats de l’ICRA. Es poden llegir coses com que hi ha acords importants a punt de signar-se amb el Departament de Medi Ambient de la Generalitat, amb la Fundació Territori i Paisatge, amb la Federació de Caça i, fins i tot, amb empreses privades, com Àlvaro palacios i Fecsa-Endesa.
Molt preocupat, cerco a núm. Anteriors del diari i hi trobo encara més sorpreses, com ara que tenim un President, que algú ens ha representat en vistes orals a jutjats, i que s’han fet censos i estudis d’impacte sobre diverses espècies.
Així doncs, crec que he d’aclarir algunes coses:
L’ICRA és una associació sense ànim de lucre que es funda, legalment, amb acta del dia 18 de gener de 1997, al Vendrell, amb sis socis fundadors, l’associació s’anomena, exactament: Associació Institut Català per a la Conservació dels Rapinyaires “ICRA”
En el Registre General d’Entitats Jurídiques i de Dret, del Departament De Justícia de la Generalitat de Catalunya s’aprova l’acta de constitució i els estatuts el 10 d’octubre de 1997. A dia d’avui, no hi ha Junta Directiva, ni càrrecs, no s’ha celebrat cap assemblea, com a mínim, en els darrers cinc anys, i no existeix llibre d’actes, ni d’inventari de béns, ni de comptabilitat, incomplint així la Llei marc: 7/1997, de 18 de juny, d’associacions en el seu article 24.
La propera Assemblea General de Socis, òrgan suprem de l’Associació ha de tenir lloc, segons els estatuts, durant el primer trimestre de l’any 2005, si no ho sol·licita abans un mínim del 25% dels socis, és a dir, dos. Per a que sigui vàlida, cal convocar-la per escrit individualment amb un mínim de 15 dies d’antel·lació i hi ha d’assistir més del 50% dels socis, és a dir, quatre.
Sóc un dels sis socis fundadors, he consultat a un altre dels socis, el qual m’ha fet saber que ell mateix, com jo, s’ha assabentat de tot això per la premsa...Si us plau:
Que cap soci prengui acords ni suscrigui contractes de serveis ni convenis amb tercers sense que ho sabem TOTS els socis o que es constitueixi una Junta Directiva legítima i vàlida.
Màrius Domingo.
Reus, 2 de novembre de 2004.