La balma de Masriudoms.

Doncs sí, encara n'hi ha més, de llocs on es pot caminar tot el matí sense trobar-se cap persona humana. La volta cap al mas de l'Abellar, per a veure de prop la impressionant balma, o bauma, de Masriudoms, ens convida a passejar per uns paisatges colpidors, de gran bellesa i on ens creuarem amb àguiles cuabarrades, falcons peregrins, merles blaves...i cap, absolutament cap persona. I això a pocs Km de casa.

Volta per la serra de Cardó.

A quin lloc de Catalunya podem caminar tot el matí de diumenge sense trobar-nos ningú? Ep! que sigui un lloc ben maco des del punt de vista natural i, si pot ser, amb interès històric. Doncs vet-ho ací, l'ermitori de la serra de Cardó, un indret magnífic, preciós i tranquil.

Sorpresa.

És el que té ser despistat; voltes per la comarca, al terme de Querol, entre la Collada i Esblada, ningú, un paratge fantàstic ple de fauna i flora interessant, paisatges preciosos...i, de cop, un parell de plafons explicatius. Ostres! hi ha fotos, mirem-ho bé. Quasi totes les fotos són meves! No recordava que havia donat imatges per a aquesta tasca, en qualsevol cas, molt content, res a dir, hi ha els crèdits, com cal. Sempre és una bona feina ajudar a interpretar el que trobem a la natura.

Montbrió.

Una sortida més, aquest cop riera amunt, després cap a l'oest, fins a Montbrió. Els camins del Baix Camp ofereixen moltes possibilitats.

Amb BTT a Mont-roig.

Segona sortida, una mica més lluny. Ara fins a Mont-roig, passant pel mas de Tegells. Ben aviat comencem a agafar forma.

Recuperant bons costums.

Amb l'edat, es fa pesat córrer; les articulacions se'n ressenteixen. Però cal continuar fent esport, mantenir-se en forma és imprescindible, i més en una feina com la nostra. Així és que recuperem bons i vells costums: la bicicleta, una forma de fer exercici, gaudir dels paisatges i no castigar tant l'esquelet. Avui sortida fins al mas de Teixells passant pel passeig marítim i els barrancs, una mica més de 20 Km. Per començar, no està del tot malament.

El tiet Rafel

Arran de la lectura del llibre que hem recomanat al darrer post, se'ns va acudir que potser podríem esbrinar el que va passar amb el meu tiet, el germà gran del meu pare, Rafael Domingo Domingo, que l'única cosa que sabíem era que havia estat reclutat a la lleva del biberó i que havia desaparegut, potser, a la batalla de l'Ebre. Doncs ha estat molt més fàcil del que pensàvem: amb pocs dies, ja hem confirmat que va morir en acte de guerra a la Torre de Fontaubella, que va ser atès a un tren hospital i que pot estar enterrat a tres pobles del Priorat. Fins i tot hem aconseguit una nota que va publicar a "Frente Rojo", on demanava que li enviéssin novel·les, un llapis tinta i un passamuntanyes. Ara sols falta localitzar el cementiri exacte on és i, amb la prova de l'ADN, confirmar que és ell. Tot plegat molt fort, amb 18 anys es va fondre una vida que podria haver estat plena. La guerra és una merda, amb totes les lletres.

Dos llibres molt interessants.

Acabem de rebre a casa aquests dues obres, treballs del Consell Cultural de les Valls d'Àneu. Avantatges de ser-ne soci. Moltes gràcies. Ens ha agradat molt de conèixer el relat de la història de set persones deportades des del Pallars, ho fa molt més proper, veure com aquests fets tan terribles ens poden afectar a tots. Si tothom llegís llibres com aquest, potser no passaria el que ha passat a itàlia aquests dies. En fi, reflexionem, pensem molt. Per cert, en totes dues obres hi trobem la mà de l'amic Joan Blanco, recentment desaparegut. La seva obra continua.

Mont-roig.

Si anem a l'estany Gelat, espai natural a Mont-roig, al Baix Camp, podem allargar la sortida i gaudir de platges com aquesta de la cala dels Penyals. I ara que ja quasi no hi ha turistes, molt més tranquils.

Blocs.

Fent endreç de fotos, a carpetes dels discos durs externs, hem anat trobant fotos de campanars i creus. Tantes, que hem decidit anar-les programant de forma que es vagin publicant una cada dia (dels campanars, de creus no n'hi ha tantes) fins finals de febrer de 2023! Sembla que teníem una mica abandonat els blocs en general, i els de campanars i creus en especial. Així és que feina feta, ara sols cal anar publicant les noves que anem fent i les que molt amablement ens van enviant col·laboradors tan valuosos i fidels com els amics Pep Bové (Jobo) i Sebastià Grinyó. Poc a poc es va configurant una col·lecció prou extensa.

Setembre.

Posta de sol amb cavallets. Ens sembla una matàfora perfecta del final de les vacances, som al setembre, els turistes ja marxen, sols quedem els que hi vivim tot l'any, a Cambrils. Ep! i una colla de jubilats, perdó, no me'ls voldria oblidar.

S'acaben les vacances.

Sí, ja queden pocs dies. Al setembre, retorn a la feina. Mirem les postes de sol a la platja i recuperem una pràctica que feia temps que no fèiem: sortir amb moto amb la colla. Fins a Horta de Sant Joan aquest cop.

Ja en tenim el núm. 3. Àrnica continua el seu camí.

Ja és al carrer el darrer núm de la revista naturalista dels Pirineus. Sí, en paper, sembla mentida, però encara s'editen coses en paper. Adjuntem el sumari i així ho teniu tot ben detallat. De tota manera, val a dir que tots els articles són ben interessants, i les imatges que els acompanyen, també. Apa, no us la perdeu.

Adéu, Joan.

Un dia trist, molt trist, d'aquells que t'arriba una notícia que et quedes sense paraules; ens ha deixat el Joan, el Joan Blanco, un gran fotògraf, activista cultural, treballador com pocs, veí d'Esterri d'Àneu i, sobretot, sobretot, una bellíssima persona. Aquí el tenim, és el de la dreta, amb la Carme, la seva dona, en una de les calçotades que fem cada any. Carme, Ferran, Lola, Ferran i totes les persones que l'estimàvem, i l'estimem. Una abraçada, deixa un buit difícil, i dur.

Nova sessió de la SCFN.

Tornem a les activitats presencials, i fins i tot a la tradicional calçotada! Una gran ocasió per a trobar-nos, viatjar, aprendre i fins i tot menjar i beure.

Parlem de moixons.

Avui podeu escoltar el primer podcast que hem fet l'Enric Pàmies i jo. Bé, en realitat ha estat l'Enric qui ha tingut la idea i qui porta la major part del pes del producte. Jo ajudo amb el que puc. Fa poques hores que està disponible i ja l'ha escoltat una bona colla de persones, persones que s'interessen pels nostres moixons. Si teniu una estona, us convido que ho escolteu, parlem de merles i tords i hem entrevistat al gran Àlex Mascarell, l'il·lustrador científic més hiperactiu que coneixem. Aquí en teniu l'enllaç. Espero que us agradi! https://go.ivoox.com/rf/79243872

Sant Gregori, a Falset.

De vegades fem molts quilòmetres per a trobar indrets interessants i peculiars. No ens n'adonem que n'hi ha a tocar de casa, i aquest n'és un bon exemple. L'ermita de Sant Gregori, molt a la vora de Falset, és un indret molt interessant des del punt de vista geològic, botànic i faunístic i de gran bellesa, fins i tot pel que fa a cultura i paisatge. Una gran recomanació, anar-hi a perdre (en realitat guanyar) tot un dia, i després, podem aprofitar per a menjar molt bé a la comarca del Priorat.

Abocaments al bosc.

El PNIN de Poblet representa un espai inclòs dins la 2a figura més proteccionista que tenim a la legislació catalana, després del Parc Nacional, del qual només en tenim un. En aquests espais, no s'hi pot fer pràcticament res que alteri l'ecosistema, ni tan sols, per exemple, collir bolets. Doncs ves per on, les restes d'una investigació científica que es va dur a terme el 2004, encara són a un preciós indret al cor de l'espai. Sembla ser que en 17 anys encara no s'ha trobat el moment per a retirar metres de tubs, ferros i altres deixalles, perquè això és el que són ara, deixalles. He fet unes preguntes i em diuen que la investigació encara és en marxa. Bé, ens ho haurem de creure.

Les Flandes de Piera.

Les Flandes de Piera, a la comarca de l'Anoia, són un indret molt curiós i diferent de tot el que ens podem trobar a la resta de Catalunya. Paga la pena de visitar-les, interessants des del punt de vista geològic i paisatgístic.

Rojals.

Rojals, pedania de Montblanc, a la Conca de Barberà i al bell mig de les muntanyes de Prades. Un dels pobles més bonics del Camp de Tarragona i sens duubte el més alt, a 979 m. snm, Prades és a 950. Un lloc privilegiat per a fugir de l'escalfament global. Cal recordar que el gradient adiabàtic ens diu que la temperatura baixa aproximadament un grau cada 150 m. És a dir, que respecte a Salou, per exemple, Rojals és permanentment 6 graus per sota. La foto és la vista de la Vall, amb la Conca de Barberà al fons, des de l'església romànica de Sant Salvador.

Vaccinat!

Això del coronavirus no s'acaba mai, és terrible. Sort en tenim que ja s'han fabricat una colla de vaccines i a molta gent ja ens l'han administrat. Sembla ser que més de la meitat dels catalans estem protegits. Podem estar més tranquils, suposo. N'hi ha que no hi creuen, en tot plegat, que diuen que és un muntatge. No creiem que tinguin raó, i, de tota manera, per si de cas...

Àrnica segueix el seu camí.

Sí, ja tenim a l'abast el núm. 2 de la revista naturalista dels Pirineus, Àrnica. Amb articles molt interessants sobre renaturalitzar, la mallerenga de bigotis, els seguiment de petits mamífers, la biodiversitat i la flora pirinenca, arrosegalls, crancs de riu, volcans, etc. També fantàstiques fotografies de mamífers, lluernes, tamarros...no us la podeu perdre!

Monsent de Pallars.

Doncs sí, s'ha repetit; un altre dia amb una fantàstica muntanya per a nosaltres sols, aquest cop a la vall Fosca, al Pallars Jussà. Amb el company Nacho hem pujat al Monsent de Pallars, sorprenentment amb molta neu a partir d'uns 2.200 m, crampons i amunt. Encara no sabem per què, però no ens hem trobat absolutament ningú, sols isards, pardals d'ala blanca, grassets de muntanya i altres moixonets. Novament, cap perdiu blanca, caldrà intentar-ho de nou. Però definitivament ha pagat molt la pena, una jornada per a gaudir en bona companyia i, encara que soni a tòpic, en un marc incomparable.

Jornada increïble.

Sí, una jornada increïble, i que segur que costarà que es torni a repetir, si és que ho fa; hem tingut la Cerdanya pràcticament per a nosaltres sols! El confinament comarcal impedeix tothom que no sigui de la comarca de venir. I la previsió de mal temps sembla que ha fet quedar-se a casa als locals. Resultat? Hem pujat al refugi de Malniu i hem estat els únics, absolutament. I al GR de pujada al Puigpedrós sols ens hem trobat amb uns quants isards. Mai abans hi havíem estat, a Malniu, però segur que tampoc mai abans havia estat tan solitari. Per cert, potser cal aclarir-ho, teníem un certificat d'encàrrec de feina per a fer fotografies que ens permetia obviar l'esmentat confinament. Un privilegi, de veritat.

Riba-roja d'Ebre.

El riu Ebre amb un gran cabal, i, a la seva riba, Riba-roja d'Ebre. Paga la pena pujar al mirador de la Ribera.

Serra de l'Argentera.

Darrer dia de confinament comarcal pel Covid19, esperem! Doncs caminada sense sortir del Baix Camp, per la serra de l'Argentera, mirem amunt, mirem avall; sort en tenim, d'aquesta comarca.

Corcovado.

Per què cal fer milers de Km per anar al Brasil i veure el Cristo del Corcovado, si aquí mateix, a Rasquera, en tenim un? ;-)

Més flors.

No són orquídies, però també fan venir turisme a algunes comarques, com ara a la Ribera d'Ebre. Ja hi són també, les flors dels presseguers.

Ja hi són!

Ep! Ja les tenim aquí, les primeres orquídies, aquesta Ophrys forestieri o abellera fosca, és la primera que hem fotografiat enguany. Preciosa.

A la bústia de casa.

Vaja, ja no arriben rebuts, a la bústia. Realment arriben poques coses, i de tant en tant alguna de bona. Gran tasca, la del Consell Cultural de les Valls d'Àneu.

Nevada espectacular.

Sí, ja vam posar fotografies de la nevada, però és que ha donat per a molt. No hi neva cada dia, al Camp de Tarragona i a la vall de l'Ebre.