Àrnica segueix el seu camí.

Sí, ja tenim a l'abast el núm. 2 de la revista naturalista dels Pirineus, Àrnica. Amb articles molt interessants sobre renaturalitzar, la mallerenga de bigotis, els seguiment de petits mamífers, la biodiversitat i la flora pirinenca, arrosegalls, crancs de riu, volcans, etc. També fantàstiques fotografies de mamífers, lluernes, tamarros...no us la podeu perdre!

Monsent de Pallars.

Doncs sí, s'ha repetit; un altre dia amb una fantàstica muntanya per a nosaltres sols, aquest cop a la vall Fosca, al Pallars Jussà. Amb el company Nacho hem pujat al Monsent de Pallars, sorprenentment amb molta neu a partir d'uns 2.200 m, crampons i amunt. Encara no sabem per què, però no ens hem trobat absolutament ningú, sols isards, pardals d'ala blanca, grassets de muntanya i altres moixonets. Novament, cap perdiu blanca, caldrà intentar-ho de nou. Però definitivament ha pagat molt la pena, una jornada per a gaudir en bona companyia i, encara que soni a tòpic, en un marc incomparable.

Jornada increïble.

Sí, una jornada increïble, i que segur que costarà que es torni a repetir, si és que ho fa; hem tingut la Cerdanya pràcticament per a nosaltres sols! El confinament comarcal impedeix a tot el que no sigui de la comarca de venir. I la previsió de mal temps sembla que ha fet quedar-se a casa als locals. Resultat? Hem pujat al refugi de Malniu i hem estat els únics, absolutament. I al GR de pujada al Puigpedrós sols ens hem trobat amb uns quants isards. Mai abans hi havíem estat, a Malniu, però segur que tampoc mai abans havia estat tan solitari. Per cert, potser cal aclarir-ho, teníem un certificat d'encàrrec de feina per a fer fotografies que ens permetia obviar l'esmentat confinament. Un privilegi, de veritat.

Riba-roja d'Ebre.

El riu Ebre amb un gran cabal, i, a la seva riba, Riba-roja d'Ebre. Paga la pena pujar al mirador de la Ribera.

Serra de l'Argentera.

Darrer dia de confinament comarcal pel Covid19, esperem! Doncs caminada sense sortir del Baix Camp, per la serra de l'Argentera, mirem amunt, mirem avall; sort en tenim, d'aquesta comarca.

Corcovado.

Per què cal fer milers de Km per anar al Brasil i veure el Cristo del Corcovado, si aquí mateix, a Rasquera, en tenim un? ;-)

Més flors.

No són orquídies, però també fan venir turisme a algunes comarques, com ara a la Ribera d'Ebre. Ja hi són també, les flors dels presseguers.

Ja hi són!

Ep! Ja les tenim aquí, les primeres orquídies, aquesta Ophrys forestieri o abellera fosca, és la primera que hem fotografiat enguany. Preciosa.

A la bústia de casa.

Vaja, ja no arriben rebuts, a la bústia. Realment arriben poques coses, i de tant en tant alguna de bona. Gran tasca, la del Consell Cultural de les Valls d'Àneu.

Nevada espectacular.

Sí, ja vam posar fotografies de la nevada, però és que ha donat per a molt. No hi neva cada dia, al Camp de Tarragona i a la vall de l'Ebre.

Primera nevada de l'any al Camp de Tarragona.

Imatges poc freqüents al Camp de Tarragona.

Confinament comarcal.

Sembla que fins el dia 11 estarem confinats a la comarca, no en podem sortir. Ara és, doncs, quan ens n'adonem més del privilegi de viure a una comarca com el Baix Camp; pots passejar-te pel port de Cambrils, tot observant baldrigues i mascarells quan els vaixells de pesca tornen a la tarda, o pots pujar fins a més de 1000 m a les muntanyes de Prades o a la serra de Llaberia i contemplar el vol de les àligues daurades i els falcons pelegrins. Tenim un país increïble. Aquí el cim de Puigcerver, a Alforja, amb unes vistes fantàstiques del Camp, el Piorat i molt més.

Que tingueu un bon any!

Mireu quina felicitació tan maca ha fet la Cèlia, la nostra filla.

Desplegable d'Arbolí.

De la mateixa manera que ja vam fer una petita col·laboració en el desplegable que el Departament de Cultura va fer sobre Mont-ral, aquest cop també hi ha un granet de sorra nostre al que s'ha editat ara sobre Arbolí. Unes fotos de fauna i el corresponent text del mateix tema n'és la nostra modesta aportació. Un plaer haver pogut ajudar, i més encara en el nostre poble adoptiu.

Nadala

El Brugent a "Cultura i paisatge"

Finalment, i malgrat els entrebancs del virus, ha sortit a la venda el núm. d'enguany de la revista "Cultura i paisatge"! Una revista fantàsticament editada i que fa goig de tenir a les mans i llegir, o símplement gaudir amb les "estampes". I un plaer i un honor haver-hi contribuït amb un article sobre un dels paratges naturals que més ens estimem; el riu Brugent. Tantes i tantes hores pasades a la vora o fins i tot dins mateix del riu es veuen en certa manera reflectides en aquestes poques pàgines. Esperem que us agradi i us ajudi a estimar-lo també. Per cert, atenció, com sempre en qualsevol publicació, apareixen errades. En aquest cas als peus de fotos: La merla és una merla blava, Monticola solitarius. I la mostela és això, una mostela, i no un turó.

Nabius!

Ho acabem de rebre a casa; ja tenim feina a llegir i mirar imatges. Ep! i el calendari dels insectes.

La lluna.

 Ufff! Ja hi tornem a ser, tancats! Si més no, però, ara podem sortir de casa, encara que no del poble. Tota una sort viure a un poble com Cambrils.

Bé, a la nit ni això, per tant, a mirar la lluna des de casa.

Àguila daurada.

 Feia temps que anàvem cercant tenir fotos decents del rapinyaire més gran d'Europa. Finalment creiem que ho hem aconseguit, l'Àguila daurada, Aquila chrysaetos, ha posat per nosaltres a plaer. Ha pagat la pena esperar.

Cambrils.

 De vegades no cal fer massa Km per a gaudir del paisatge. Viure al Camp de Tarragona ens ho posa fàcil.

Tortuga babaua.

I continuem amb les tortugues. Darrerament estem tenint la sort de gaudir del naixement a les nostres platges de tortugues babaues, Caretta caretta.

Tota una experiència poder observar com eclosionen els ous, surten les petites tortuguetes i van ràpidament cap a la mar. 

Tortugues d'estany.

 Al nostre país, com a tortuga d'aigua dolça, és relativament freqüent la tortuga de rierol, Mauremys leprosa. Però  n'hi ha una altra espècie molt més escassa, i que fa goig quan la pots observar, fixeu-vos quina preciositat.

És la tortuga d'estany, Emys orbicularis.

Parc Güell.

 Des de COU que no hi havíem estat, i és que sembla ser que darrerament el parc Güell s'havia massificat, hi havia massa gent.

Doncs bé, el virus famós ha acabat amb tot això, aquests dies es pot visitar el parc amb comoditat, quasi no hi ha ningú, pots gaudir dels espais, les construccions,  la tranquil·litat amb l'única limitació del sentit comú.

Ho hem aprofitat.

Àrnica, finalment!

Sí, finalment! Una revista de natura en català. I, a més, ben editada i amb articles molt interessants i imatges de qualitat.

En aquests temps que corren, que sembla que sols hi ha d'haver publicacions en línia, per a mòbils i tablets, que neixi una publicació en paper, sobre natura, i en català! Sembla un miracle.

Fem, doncs, que el miracle duri.

Prades.

Som al juliol, ja. Ve de gust cercar els punts més alts, a quasi 1.000 m s'està molt millor, sobretot a l'ombra.

Llibertat per als presos!

Com s'han de veure els corriols camanegres a les platges del Camp de Tarragona si volen poder criar. La femella, literalment engabiada, el mascle, corrent per un petit espai encerclat per Agents Rurals i Policia Local.

Vaja, esperem que tot plegat serveixi per a poder-ho celebrar.

Senglar Vs. orquídia.

Aquest és el veritable problema de les orquídies autòctones; als senglars no els interessen les flors, ni les fulles ni la tija, els que els interessa és l'"orquis", és a dir, els bulbs.

Fan un forat amb la seva eina eficaç, el morro, i es mengen els dos bulbs, el d'enguany i el de la temporada vinent. És a dir, aquesta orquídia ja no tornarà a sortir més, ha desaparegut del tot.

És per això que hem proposat de fer-ne gestió, fer petits tancats per tal d'impedir als senglars que destrueixin els peus.

Anacamptis pyramidalis a Mont-ral, a les muntanyes de Prades.

Més orquídies.

Malgrat el confinament, al final la temporada d'orquídies no ha estat tan malament. Aquí en teniu uns quants exemples del bon resultat. Ara mateix, hi ha una florida impressionant a Arbolí i la Mussara d'Anacamptis pyramidalis, la primera foto n'és l'exemplar més gran que hem trobat, però n'hi ha centenars.

La derrera foto ens il·lustra la pitjor desgràcia per a aquestes precioses flors: un senglar ha utilitzat la seva eficaç eina, el morro, per a descolgar els bulbs i menjar-se'ls, aquesta ja no tornarà a florir mai més.