Biomassa.

Em sembla molt que hem fet un mal negoci, amb tot això de la biomassa.

La veritat, veure Pins rojos, Pinus sylvestris, de més de quaranta centímetres de diàmetre, que probablement tenen força més de cent anys esdevinguts pellet certificat per a cremar en una caldera no sembla el millor destí per uns éssers vius tan nobles.

Tudons!

L'explosió demogràfica dels Tudons, Columba palumbus, és molt més gran del que havíem calculat.

Els darrers cops a l'Ornitho.cat hem anotat que a Reus s'observen grups propers al centenar d'exemplars, perquè no ens havíem entretingut a comptar-los, era una estimació feta passant amb el cotxe sense parar.

Avui n'hem fet una foto a un dels grups, i a casa, un cop impresa en paper, els hem comptat.

N'hi havia tres-cents vuit!

I això que la foto no cobria pas tot el grup i, a més, n'hi havia un altre de més d'un centenar d'exemplars als filats elèctris vora la fàbrica dels cafès.

És a dir, que a la zona de la Roureda n'hi havia avui al matí aproximadament cinc-cents.

Aquest grupet de la foto n'és una petita part, del grup que hem comptat, un cop posats a un arbre gran.

Un bany refrescant.

Fa un dia perfecte per a banyar-se, no?

Excés de previsió?

Encara que sembli massa aviat, ja estem programant les primeres calçotades, per al 2014, és clar.

Cadernera.

Sí, les caderneres, Carduelis carduelis, hi són tot l'any, amb nosaltres, però és en aquesta època quan és més fàcil veure'n grupets menjant les llavors que hi ha a la vegetació ruderal.

Uns moixonets preciosos i alegres.

Feina feta.

Això és tota una altra cosa. L'aguait dels aiguamolls ara sí que ja està a punt.

Per cert, en aquest sí que es posen els moixons a prop.

El riu Siurana.

Un dels rius més ben conservats des del punt de vista ecològic del nostre entorn, el Siurana.
Aigües avall de l'embassament.

Set de neu.

Ja es veu gent passejant els esquís per la ciutat, fins i tot a peu, suposo que el que cerquen és això.

Encara que segurament no aquí, la foto és a Arbolí. La gent va més al nord.

Conferència a Alcover.

En Jesús Ortiz, el divendres, dia vint-i-nou a dos quarts de vuit ens oferirà aquesta conferència al Museu d'Alcover, a l'espai Anton Català.

Una cita ben enriquidora.

Fugint.

De vegades, les observacions d'ocells són molt breus, quan fugen de nosaltres que els hem aixecat d'entre la vegetació.

En aquests casos, va bé reconèixer-ne els trets distintius en condicions difícils, com en vol i per darrera.

En aquest cas, dos ànecs, el cullerot i el collverd. Hi ha semblances, però també prou indicis per a identificar-los de seguida.

Memòries.

Me n'han regalat els tres volums alhora,  de les memòries d'en Jordi Pujol, assegurant-me, a més, que són molt interessants.

Ho haurem de comprovar, no?

Preparant l'aguait.

L'aguait dels aiguamolls del Pla està totalment inservible altre cop per causa del creixement de la vegetació.

Des de les finestres només es veu canyís a dos metres, ni encara que hi hagués un Agró blanc enmig de la llacuna no es veuria gens.

Cal actuar decididament, gestió directa, amb la desbrossadora, una bona neteja.

P S? C?

Això és el que no té el PSC, un horitzó.

A dia d'avui, em sembla que l'única lletra que sí que poden posar a les seves sigles és la P, perquè un partit, el que es diu un partit, sí que ho és. Ara, no sé si massa bon partit per a qualsevol que cerqui parella de ball polític.
En canvi, els seus amos del país veí poden conservar dues lletres, perquè l'E també la tenen clara, ben clara.

Conferència al Castell.

Llàstima que jo no hi podré anar, segur que serà molt interessant, i el lloc, preciós.

Qui pugui que no s'ho perdi, no se'n penedirà.

Les primeres neus de...la tardor.

Encara no fa quatre dies ens fregíem de calor al migdia i tancàvem el massís de Llaberia en Pla alfa nivell 3.

I ahir, fred i neu a les muntanyes de Prades.

Això és la captura de pantalla del web Meteoprades -enllaçat al costat- d'ahir al matí. Avui la neu ha desaparegut, la pluja l'ha desfet.

Contrastos meteorològics!

Una serp a l'escola.

Aquesta serp verda, Malpolon monspessulanum, adulta, de més de metre i mig de llarg, havia trobat que el pati d'una escola de Reus era un bon lloc per a viure.

És clar que els alumnes i el professorat no hi acabaven d'estar d'acord, amb compartir veïnat amb aquest animaló.

Doncs la solució ha estat la lògica, agafar l'animal i traslladar-lo a un hàbitat tan adient o més com el que ella havia triat, però sense problemes amb la humanitat en general.

Una serp verda més o menys a la mola de Colldejou no espantarà més nenes ni nens.

Portell dels Colivassos.

Aquesta nit, al portell dels Colivassos, al capdamunt del barranc de la Dòvia.

S'ha aturat el vent i hi ha set graus de temperatura. La visibilitat és excel·lent. Amb el 20 mm i una exposició d'un segon i mig.

Es veu la lluna gairebé plena, les llums del Prat i de l'Hospitalet, també llamps d'una tempesta probablement a Mallorca, o, si més no, cap a les Illes.

Una nova guia de camp.

Es va publicar l'any passat, però jo no la he tingut fins ara.

Ens ajudarà a descobrir un món apassionant, trenta espècies presents al nostre País. Ara, hi veuiem moltes més dificultats de coneixement que per a altres gruips de vertebrats.

Bona feina, la del Carles Flaquer i el Xavier Puig, i molt necessària, ja que era un grup força desconegut.

Mani de dragons.

No se si és normal o no, però he trobat una colla de dragons, Tarentola mauritanica, junts en una caseta de tros a Vilaplana. Si més no, jo no n'havia vist mai tants junts. N'hi havia més o menys una vintena.

A la fotografia s'en veuen només tretze, però és perquè molts ja s'han amagat a l'espai entre el sostre i la paret, al fons.

Suposo que és una estratègia per a passar l'hivern a un lloc ben resguardat.

Abelles catalanes.

Darrerament, es parla molt de l'aparició de la vespa asiàtica, que posa en perill la població autòctona d'abelles catalanes, les de la mel.

Per tal que no ens confonguem, aquesta és una abella catalana autòctona o Abella de la mel, Apis mellifica.

Premi al Francesc Balaguer.

Aquesta preciosa i ben treballada fotografia ha merescut el primer premi Aigua, Natura i Costa Brava al concurs de fotografia Naturalistes de Girona.

Per a mi que ho mereix, seguríssim.

Moltes felicitats!

Comparativa de teleobjectius.

Recentment, estem utilitzant força un objectiu molt pràctic. Amb ell, pots anar fent fotos de tota mena sense haver d'estar canviant contínuament els objectius, amb la conseqüent incomoditat, lentitud i perill d'embrutar el sensor de pols que això comporta.

Però, és clar, la perfecció no existeix. Aquest sistema solament el podrem posar en pràctica quan no anem expressament a fer fotos, quan solament puguem portar una rèflex amb un sol objectiu, perquè la qualitat de la imatge, és clar, es ressenteix.

Estem parlant del súperzoom Tamron 18-270 mm. Que cobreix des d'un bon angular fins a un teleobjectiu que equivaldria a un 405 mm amb format complert.

Però el que diem, la mateixa fotografia, al mateix lloc, el mateix ocell, feta amb el tele fix de 400 mm Sigma -equivaldria a 600 mm en format complert- a dalt, i amb el zoom posat a 270 Tamron, a sota. Totes dues fetes a pols.

La diferència és evident, no?

L'Hostal del Fum.

Gràcies a l'amic Abel Julien, a qui encara no el conec personalment -però és qüestió de temps- i al seu blog descobreixo que molt a prop d'on els Agents Rurals tenim la base hi ha un lloc bo per a observar ocells. 

És més, segons el seu criteri, el seu lloc preferit. Molt probablement, és clar, perquè hi viu a prop, també.

Doncs una brevíssima visita era imperativa, i l'hem feta.

Realment és una mena d'oasi, enmig d'un Vallès de tota la vida, del qual no en queda res. Avui  quasi totalment cobert d'indústries i habitatges.

Ves per on, les hores que ens hem passat a la vora de l'Hostal del Fum i sense saber que tenia aquest interès. Un dia que tinguem més temps hi hem de fer una visita més llarga.  

La propera sessió.

Ja tenim una propera sessió de la SCFN. Com sempre, a l'ICHN, al carrer del Carme.

Per cert, per si a algú li pot interessar, hi ha material Nikon interessant a la venda:

Per una banda, una D-80 amb el 18-55 de sèrie, trespeus manfrotto, bossa i altres accessoris. Tot en perfecte estat i a molt bon preu. 

De l'altra, el Nikon 80-400 VR, que quasi no s'ha usat, també en perfecte estat.

Si voleu alguna de les dues coses, o totes dues, un correu-e i ens entenem, segur.

Torlit.

Sorprèn veure el vol els torlits. Uns ocells que quan són a terra quasi desapareixen, en vol se'ns presenten bons voladors, amb força envergadura, aparentment molt més grans del que semblen quan són a terra.

Aquest pertany al grup que hiverna  aquests dies al Baix Camp.

Rosa.

Això tampoc és res artificial, no. És un prat de Salicòrnia al Baix Camp. Una comunitat vegetal completament natural, Salicornietum emerici.

Espectacular color rosa.

Roig.

No, no és cap lloc exòtic, ni fora de la terra, ni hi ha passat cap tsunami. És el fons de l'embassament de Riiudecanyes després d'haver estat ple del tot i ara comença a buidar-se força.

El roig domina sobre tots els colors.

No són petites, són lluny!

De vegades fem fotografies que realment, i en sentit estrictament objectiu, no valen res. Són fotografies que qualsevol altra persona, quan les veu, no els dóna cap valor. Un bocí de muntanyes, un trocet de bosc...

Però algunes d'aquestes imatges, per a qui les ha fet, subjectivament, tenen un gran valor de record d'un instant d'observació naturalística especialment interessant.

Aquesta n'és clarement una.

Tothom que vegi aquesta foto dirà que és molt vulgar, no té valor. Un paisatge mal enquadrat, amb una llum molt neutra i que, probablement, sigui de les muntanyes de Prades, per la roca i la vegetació que s'hi veu.

Però per a mi, que la vaig fer, sempre em recordarà que furgant amb els binocles vaig arribar a  trobar la parella d'àguiles perdiueres, Aquila  fasciata, posada al petit turó de sota els cingles, destacant els seus ventres blancs entre el verd fosc de la vegetació.

Són aquests dos punts blancs que es veuen gairebé exactament al centre de la imatge pel que fa a la dimensió lateral i a la primera cinquena part del rectangle pel que fa a la vertical, just damunt del turonet, retallades contra els pins.

Costen de veure a la foto, sí, però sobre el terreny va ser una observació llarga i clara. 

Memorimage.

Una proposta prou interessant, i la pel·lícula de la inauguració és ni més ni menys que sobre l'illa de Buda.

Sargantanes, encara.

Ja som al novembre, definitivament enfilem el camí cap a l'hivern. Però encara treuen el cap les sargantanes a les nostres parets.

Aquesta és la més corrent de totes les espècies presents al Camp de Tarragona, la Sargantana iberoprovençal, Podarcis liolepis.

Senyors taxònoms, no hi havia un nom més curt?

Falciot pàl·lid.

A diferència del Falciot negre, Apus apus, que és un migrador que hiverna al sud d'Àfrica. El Falciot pàl·lid, Apus pallidus, passa l'hivern al centre d'Àfrica. Això vol dir que la seva residència d'hivern és molt més a prop. Per això marxa més tard i arriba abans.

Així doncs, aquest exemplar, recollit ahir per una persona que estima els animals al centre de Reus, fins i tot abans de veure'l ja pensàvem que seria un falciot pàl·lid, quan ens han avisat.

Efectivament, ho és. Sembla ser que ha caigut probablement per un cop amb alguna finestra.

Després de passar la nit recollit, s'ha recuperat, i no ha calgut ni portar-lo a cap centre de recuperació. Quan hem provat si podia volar, ho ha fet sense problemes, com ho fan els falciots.

Segurament ja no el tornarem a tenir entre nosaltres fins l'any que ve.

Cel engavinat.

Tot just quan es publica el darrer article d'Un naturalista del Camp, dedicat a les gavines, és el primer dia que gaudim del cel engavinat.

Milers i milers de gavines capnegres, Larus melanocephalus, omplen el cel del Baix Camp amb els seus desplaçaments en massa.

Tot un espectacle que es pot observar tots els dies de l'hivern. Fins i tot algun gavià argentat ho ha volgut veure de prop.

Ahir, des de la Torre d'en Dolça, mentre a les llacunes observem i fotografiem diverses espècies d'aiguamoll, per damunt nostre no paren de passar gavines i més gavines.

Magnífic!

Els desdoblaments.

Ja feia temps que ho pensava, però no havia tingut ocasió d'escoltar -o llegir- una opinió autoritzada i  basada en criteris ben argumentats. 

Ara,  llegeixo aquest article de na Carme Junyent:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4153027/20131031/carme-junyent-sacabi-comedia-desdoblar-masculi-femeni.html

I ja me n'he convençut del tot.

Això de dir els mots desdoblats per sexes és una bajanada, definitivament. Una forma barroera i poc fonamentada de destrossar la llengua i fer més feixucs els discursos i fins i tot algunes converses.

Us recomano molt que el llegiu tot sencer amb atenció, us treurà complexos i podreu parlar en públic amb molta menys dificultat i fins i tot estalviant temps.

Com diu un personatge del recentment premiat programa de ràdio La Competència:

-Iniciativa ha fet molt de mal!

Per cert, en sóc un oient fidel.

La fotografia és la torre de guaita del mas d'en Bisbe, a Cambrils, una construcció molt interessant i que ens estem mirant per a un possible ús mediambiental.