Pessebre gelat.

Avui segueix el fred, els de l'esplai Albada han sortit -amb la nostra Cèlia, és clar- cap a Vallclara, a posar el pessebre, com cada any. La bassa del passeig Mata estava tan gelada, que els coloms s'hi passejaven per damunt a la cerca d'un bocí on l'aigua es pogués beure, només es podia fer al centre mateix, on hi ha els sortidors, i això perquè la eren quarts de deu.

És a dir, segueix el fred, això em recorda aquell vell refrany britànic:

Wen the Rook flyes dawn, there are a karaj's cool.

Què, que no era així? Ja volia dir jo que aquella acadèmia d'anglès semblava una estafa.

Ara seriosament, seguint amb el tema de l'orella d'ahir, he de donar la raó al Martell, l'ha encertat plenament amb l'autor del text en castellà.

Però el que va motivar la meva carta de fa uns anys, concretament l'abril del 2002, era d'una que es fa dir "Alma".

El seu escrit començava presentant-se dient que el seu nom és Rosa Oroz, però que signa Alma perquè és com tothom li diu. Després desenvolupava una defensa de les ancestrals tradicions dels indis americans, de l'inipi, un foc purificador. I demanava que es publiqués el seu escrit en castellà perquè no dominava prou el català -tot i que viu des de petiteta als Països Catalans- i apel·lava a l'esperit obert de la revista.

La meva resposta, el mes següent, va ser aquesta:

Carta oberta a l’Alma.

Benvolguda Alma.

En un poble petit, tots ens coneixem, de tota manera, et diré que el meu nom és Màrius Domingo, i signo Màrius perquè així és com em diuen.
Em considero una persona oberta i que no té mai por d’allò que és nou, és per això, i per altres raons, que m’ha agradat força el teu escrit de la darrera Orella, però m’agradaria comentar-te alguna cosa, ja que m’he sentit una mica ferit, jo també tinc “animeta”.
En primer lloc, m’he sentit bastant ferit pel fet que a la nostra Orella, una revista de Farena per a farenencs i la resta del Món, s’hagi publicat, per primer cop, que jo sàpiga, un escrit en castellà. A més, amb l’aclariment que això s’ha fet pel teu exprés desig.
Efectivament, en la teva carta comentes que el que us mou a tu i a tots els de Guayrapá és, per damunt de tot (por encima de todo, dius) amor i respecte, concretament amor i respecte per tot allò que us rodeja.
Doncs bé, crec que això ho dius, però no ho prediques, ja que, potser no te n’has adonat en els “muchos años” que vius entre nosaltres, compartint la nostra terra –quan dic nostra, vull dir nostra, també teva, és clar- Potser no t’has adonat, dic, que et rodeja una terra que es diu Catalunya, no pas “Cataluña” i que els catalans, que som els que vivim i compartim aquesta terra amb tu, tenim un idioma propi, un idioma propi que es diu Català i que ens sentim molt orgullosos d’haver-lo conservat malgrat la brutal repressió que vàrem haver d’aguantar durant molts anys els que el teníem com a llengua materna.
Pel que llegeixo a la teva carta, en moments difícils, vas trobar a faltar una mare que et consolés, em sap molt i molt greu, ho dic de debò. Però això t’ha de fer comprendre millor que els que sí que en gaudim, d’una mare –fixa’t que la llengua pròpia de cadascú s’anomena materna, i no és debades- l’estimem molt i la respectem molt.
Ho sento, dic i repeteixo, m’he sentit ferit, perquè jo sempre m’he mogut per la defensa de la Natura i de la nostra cultura, que considero una mostra més de la diversitat i de la riquesa del Món. Mai he escrit cap llibre ni article que s’hagi de publicar a Catalunya en altre idioma que no sigui el Català, malgrat que això m’hagués obert moltes més possibilitats, sobretot econòmiques. De la mateixa manera, no se m’acudiria mai reclamar que es difongui en català un escrit meu a un medi d’un altre àmbit idiomàtic, per respecte, ho faig amb l’ idioma del país o me’l faig traduir.
Crec que aquest esperit una mica “combatiu” si vols, és important que el mantinguem, si no és així, ben aviat el nostre idioma serà una relíquia més que estudiaran les generacions que ens segueixen. Exactament igual que els idiomes dels indis americans, idiomes que ja no compten quasi amb parlants, cosa que considero una gran pèrdua.
Sí, faig ara un lligat per a parlar del segon i darrer punt. Punt que considero molt menys important i que no m’ha ferit pas tant, doncs.
Es tracta d’aquesta idolatria per les tradicions dels “ancestros de la humanidad” que esmentes. Sincerament, hi estic molt d’acord, però crec que heu triat aquests ancestres com hauríeu pogut triar qualsevol altre tipus de ritus, els des xinesos, mogols, inuit, nuba, masai o, perquè no, els catalans, que venim directament dels ibers, i tenim tradicions ancestrals com fer un gran foc el primer dia de l’estiu on es purifica cos i ànima per a iniciar de nou la vida, mig aturada pel llarg hivern. En aquests rituals tribals, es beu, es balla i es canta en un idioma mil·lenari que ara és en declivi, fins i tot en perill de perdre’s per la globalització i...però crec que d’això ja n’he parlat.
Aquests rituals els practiquem encara avui els indígenes d’aquesta terra. Possiblement l’inipi i el foc de Sant Joan tinguin molt més en comú del que ens pensem. Ja veus, de vegades donem tombs i tombs per a cercar respostes, i les tenim tan a prop que les trepitgem sense adonar-nos.
Bé, en fi, el que deia, em semblen molt bé els rituals indis, els respecto i els estimo, però particularment crec que ja tinc prou feina a defensar els propis, encara que amb el sedàs dels anys, les religions i les dominacions polítiques s’hagin maquillat i desvirtuat força.
Tornant al tema que importa; Sé perfectament que estàs rodejada de gent, fins i tot molt propers, que poden traduir els teus escrits al nostre idioma. Fins i tot estic convençut que, com a persona intel·ligent i culta que ets, ho pots fer tu mateixa, en tot cas, jo també m’ofereixo a traduir tots els escrits que vulguis publicar a l’Orella de Farena. Així doncs: Et prego, en nom de l’amor i el respecte a la nostra terra i a les persones que et rodegen que publiquis molts més escrits a aquesta estimada Orella de Farena, però que ho facis en Català, si us plau.