Renoms a la Colla Vella

No havia comprat mai la revista “Castells” però l’altre dia, en veure que hi havia un magnífic dos de nou de la meva colla, la Colla Vella dels Xiquets de Valls –és clar que la colla no és meva, jo sóc de la colla- no vaig poder estar-me’n.
La sorpresa va arribar quan, ja a casa, me la vaig mirar amb més atenció i la vaig llegir tota.
No sols sortia la meva colla a la portada, resulta que hi tornava a sortir a l’interior, i amb una foto on sortia jo mateix. Evidentment, és una mica cercar al Wally, veure’m a mi a la foto de la Colla Vella a Houston, però jo sí que m’he trobat, més que res perquè ja sabia on era aquell dia. I m’ha fet molta gràcia, sobretot recordar el viatge i les experiències que vàrem tenir.
Per cert, la revista molt maca i amb imatges molt ben triades, paga la pena, i només val tres euros.

Tot plegat em fa pensar en la paraula amenaçada, que avui seran paraules amenaçades, ja que, en realitat, en són moltes.
Els renoms.
A les ciutats, i fins i tot als pobles quan ja es fan grans, ja no se senten, els renoms, la gent utilitza noms i cognoms oficials. Però als pobles petits hi ha cops que algú ni tan sols et sap dir com es diu de veritat, oficialment, un veí.
Això passa també a les Colles castelleres, si més no a les de Valls, que són les que conec. Jo, quan vaig arribar a la Colla Vella, fa una eternitat, ja vaig deixar de ser el Màrius Domingo i vaig començar a ser el Màrius, fill del Pep de Ca la Gallineta. És a dir, era un Gallineta, no un Domingo.
El bloc de l’Ivan Rodon –company de Colla, enllaçat al costat- dedica el darrer apunt al Quec, personatge entranyable i de gran caràcter a qui tothom coneix pel renom.
És una llàstima que es perdin, els renoms, fa les persones més properes.