Rapinyaires al Montsant.

 

Un tomb pel Parc Natural del Montsant ens pot oferir molt.
Per exemple, davant la magnífica vista de la Serra Major, amb el poble de La Morera, el cingle de la Falconera i un dels paisatges més impressionants de Catalunya, ens aturem a la font, la que hi ha just abans d’entrar al poble.

Hi ha uns plafons explicatius de diverses coses. Un explica que hi ha una limitació d’escalada. Hi ha zones on es pot escalar sempre, zones on sols es pot escalar en unes èpoques de l’any, i, finalment, altres sectors on no s’hi pot practicar mai l’escalada.

Molt bé, em sembla perfecte, ja era hora que es regulés de forma correcta, clara i efectiva la pràctica d’aquest esport que actualment és cada cop més estès i, malgrat que molts no ho sàpiguen encara, afecta –i molt- la nidificació de diverses espècies protegides d’ocells.
N’hi ha un altre on s’especifiquen quines són les espècies de rapinyaires que hom pot observar en una volta per la nostra serra. Als seus cingles i boscos podem trobar, com a nidificadors o com a simples migradors, diverses espècies, tant nocturnes com diürnes.
També em sembla perfecte, molt bé.

Entre els signants de tots dos plafons, em sorprèn trobar-hi encara l’ICRA.
Em sorprèn per dues coses.

La primera, i potser la més anecdòtica, és perquè el nom científic que assigna el plafó a l’Àliga perdiuera està absolutament mal escrit, cosa que em sembla molt greu per a haver-ho escrit un grup-institut o el que sigui que té com a veritable especialitat aquesta espècie.
Dic que està mal escrit i no he especificat, ara mateix hi vaig. Hi posa Hieraetus fasciatos, quan, en realitat, aquesta espècie es diu actualment Aquila fasciata. Bé, podeu pensar que el plafó ha estat fet abans del canvi taxonòmic recent que ha re ubicat la nostra estimada perdiuera com una veritable àliga, al gènere Aquila, i l’ha separat del gènere que l’emparentava amb la petita calçada, Hieraaetus.
Sí, segurament és veritat, però fins i tot així, segueix havent-hi dues faltes en solament dues paraules, ja que el nom antic era Hieraaetus fasciatus, no Hieraetus fasciatos.

Sóc una mica perepunyetes, ja ho sé, però insisteixo que trobo molt greu que les persones que es presenten com els majors especialistes de Catalunya en àliga perdiuera –oficialment cuabarrada- no en sàpiguen ni tan sols escriure bé el seu nom científic.
I ara la més important, la veritable causa de meva sorpresa.
L’ICRA, en realitat, ja fa molts anys que no existeix, legalment és molt més que dissolt i, a dreta llei, s’hauria d’haver fet una auditoria dels fons econòmics i patrimonials –si n’hi ha- donar-los a una entitat legalment constituïda i que tingui els mateixos –o similars- objectius i, finalment, redactar-ne un acta de dissolució que s’hauria de presentar al registre d’associacions del Departament de justícia de la Generalitat.
Ja vaig escriure sobre això, fins i tot en una carta a la premsa, i em vaig presentar al Departament de Justícia per tal de deixar clar que, malgrat ésser un dels fundadors de l’Associació, actualment no tenia –ni tinc ara, d’això fa anys- cap relació amb possibles moviments econòmics dels altres membres fundadors en relació o amb la utilització del nom del grup.

Em consta, i els plafons ho proven, que ICRA segueix actuant com si fos legalment constituïda, rebent subvencions d’administracions i privats, i fins i tot acaparant encàrrecs de feines tècniques que fan competència a consultories ambientals professionals, sense que s’hagi fet cap assemblea legalment vàlida des de fa més de dotze anys.
Per a fer una mica de memòria, o fins i tot per a aclarir les coses a qui no en conegui la història. Explicaré breument la petita història de l’ICRA. I dic petita, insisteixo, perquè ben aviat, com explicaré, s’acabà.
ICRA neix, com moltes altres iniciatives referides als ocells a aquestes comarques, d’un grup de gent, naturalistes afeccionats, que ens reuníem habitualment, per raó d’amistat i afinitat d’interessos. Hi havia sovint sopars on comentàvem les sortides naturalístiques, els resultats de les prospeccions o monitoritzacions de poblacions d’ocells, sobretot rapinyaires, i les campanyes ecologistes del GEPEC o del GEVEN, ja que tots érem, alhora, actius membres d’aquests dos grups.
Ja feia temps que anàvem observant que en Joan Real, un biòleg que s’estava professionalitzant en l’estudi dels rapinyaires, especialment de les àligues perdiueres, augmentava dia rere dia la intensitat i la dedicació a aquesta espècie.

Al principi, evidentment, ens semblà perfecte i hi vàrem col·laborar. Jo mateix he estat amb ell a Sant Llorenç i li vaig ensenyar parelles al Camp, tinc a casa la seva tesi dedicada amb molt d’afecte.
Però ben aviat la seva metodologia va derivar cap a estils que no ens agradaven. Massa manipuladors.

Mentre sols es dedicava a capturar i recapturar als nius, marcar amb cintes alars, etc. Les seves parelles del Vallès i proximitats, sense tocar les de Tarragona, hi va haver una mena de pacte de no-ingerència tàcit. No escrit, però acordat fins i tot en reunions.
Però un dia se li va fer petit el territori i va decidir anar més enllà i marcar totes les àligues que coneixia, totes les que podia. Això incloïa les de Tarragona, parelles que ell coneixia per nosaltres.
Aquí es va trencar el pacte.

Els que ens dedicàvem a les àligues perdiueres a Tarragona no hi vam ser d’acord i, amb l’obtenció del corresponent permís administratiu per l’equip d’en Joan Real, vam haver de cercar alguna forma d’anar contra l’excessiva manipulació de les parelles d’àligues del sud.

Estic simplificant molt, hi va haver moltes actuacions, no exemptes de polèmica i enfrontaments desagradables.

El grup va néixer, doncs, per a intentar d’aturar aquestes actuacions. Hi havia com a mínim sis persones a les quals no ens agradava que contínuament es baixés als nius de les àligues per tal d’infligir-les tota mena de manipulacions, marcatges, extraccions de sang, etc.  Amb els riscos i molèsties que això suposa, i sense que s’hi vegi una clara repercussió en la seva protecció.

Com a exemple, i com a anècdota, puc explicar que una de les accions acordades pel grup va ser llogar els terrenys situats immediatament damunt dels nius on l’equip d’en Joan Real havia d’accedir per a poder baixar-hi amb material d’escalada amb la intenció d’agafar els pollets. I ho vam fer. Jo mateix vaig cercar el propietari del bosc immediatament damunt del niu de Mont-ral, visitar-lo a casa seva pagar de la meva butxaca –ICRA no tenia cap mena de fons, encara- el lloguer del terreny per tal de poder impedir l’accés a la vertical del niu a tothom.

No cal dir que això em va costar temps i diners, una mica seriosament, una mica de broma, el grup va acordar que, com que no hi havia fons, jo tindria gratuïta la quota de soci durant un munt d’anys, quan aquesta s’establís.

Érem tots afeccionats, i en Joan Real, professional.
Amb els anys –pocs, certament- tots ens vam anar professionalitzant en l’estudi i la gestió de l’àliga. Tots, excepte jo, és clar. De forma que, a dia d’avui, es pot dir que jo sóc l’únic irreductible Gal que està en contra de l’excessiva manipulació de les àligues.
Els altres treballen per auditories ambientals, grups ecologistes o, de forma més o menys legal, per l’administració a través de l’ICRA mateix.
Suposo que això és ben lògic, les coses es veuen de forma molt diferent quan t’hi van els diners que quan no t’hi van.
El cas és que tot plegat va passar de forma relativament ràpida, això va provocar que l’ICRA, com a tal, es reunís cada cop menys i, evidentment, ningú s’ocupés d’actualitzar la informació al registre d’associacions i, ara mateix, ni recordo quan es va fer la darrera assemblea vàlida. La qual cosa fa que, segons la Llei actual d’Associacions, ICRA, realment, no existeix.

Fins i tot aquest nom ja l’ha agafat una altra entitat, crec que l’Institut Català de Recerca de l’Aigua, la qual cosa demostra que estava lliure.

He fet altres apunts sobre el tema, i he penjat a aquest blog l’acta fundacional de l’ICRA i la carta al director que vaig publicar als diaris.