Avui dia d'autèntic hivern, amb fred i boira, mala visibilitat a les Mntanyes de Prades. Sols algun aligot i algun xoriguer, tampoc ni rastre de perdiueres a l'únic niu que hem observat.
Se m'ha acudit incloure alguns articles al bloc, articles que han aparegut a revistes de tirada reduida, com ara l'Orella de Farena, també les cartes al director que he anat fent de tant en tant al Punt, així és que, aquí van uns quants:
Carta dels vostres veïns 1. 28/6/1999, la primera de totes.
La guineu.
Benvolguts veïns.
Sóc la guineu, científicament Vulpes vulpes, una bona veïna vostra, encara que jo no puc dir el mateix d’alguns de vosaltres. Bé, ara que tinc l’ocasió d’escriure-us unes frases seguides, no faré que siguin negatives, seria molt trist fer-vos retrets i més retrets, recordant-vos com ens perseguiu amb l’excusa de que us fem malbé la cacera, etc. No vull, no, vull fer que la nostra relació millori i, crec, una bona eina serà el permanent optimisme.
Encara que suposo que molts ja em coneixeu, si més no per contes, llegendes i dites populars –tenim fama, entre vosaltres, de ser molts espavilades- Em presentaré una mica:
Les guineus som els mamífers carnívors més fàcils de veure, potser perquè som dels més corrents. La nostra activitat és fonamentalment crepuscular, és a dir, ens movem molt més a la matinada i al capvespre. Aleshores és quan ens veureu, possiblement tot creuant la carretera o feinejant, tranquil·lament, per un marge de bosc o conreu.
El nostre aspecte és, si fa no fa, com un gos de mida mitjana, més allargat, potser, i amb la cua especialment pilosa. Potser el gos més semblant és el cocker, que fins i tot camina com nosaltres. No us enganyeu, però, tots els gossos vénen del nostre gran parent, el llop, malgrat que hi va haver un temps que es discutia si n’hi havia que venien d’algun altre cànid.
Això afecta especialment pel que fa al nostre caràcter, que no és tan social com el dels llops o el dels vostres gossos, nosaltres som més solitàries, ens movem, com a màxim, en grups de família estricta. Si els gossos vinguessin de nosaltres serien més semblants als gats, quant a caràcter.
Els que hagueu vist algun de nosaltres més d’un cop, potser us haureu adonat de l’aspecte tan diferent que tenim de l’estiu a l’hivern; És clar, nosaltres no tenim jaquetes, ni gore-tex, ni res, és a dir, a l’hivern ens hem de cobrir amb un pèl més espès i abundant, una capa que ens protegeixi del fred i la humitat, precisament aquesta és una de les causes per les quals els de la vostra espècie ens heu perseguit i encara ens perseguiu. Per cert, el meu fill, després d’un càsting, va ser escollit per a protagonitzar un cartell força conegut on diu, a sota La teva mare ja té abric? A la meva ja li han pres. Ep! no hi tornem, cal ser optimistes.
De fet, en certa forma, nosaltres sortim guanyant de la nostra relació amb vosaltres, en general, vivim sempre prop vostre, molts cops molt més a prop del què vosaltres us penseu, i sempre en traiem alguna cosa; Deixalles, restes a mig menjar, restes que us volíeu menjar…ehem! Però, no obstant això, la nostra dieta és molt variada i es basa quasi exclusivament en coses que trobem a qualsevol lloc, coses que no us pertanyen directament, malgrat el que alguns creuen. Així, podem menjar des de cabirols fins a crancs de riu, passant per peixos, cucs, conills, serps…en resum, de tot, i és que sí que en som, d’espavilades, no és per dir-ho.
A canvi, sortim amb alguna malaltia molt greu que ens encomanen els vostres companys, els gossos domèstics. Per a ells potser alguna cosa senzilla de curar, ja que vosaltres els ajudeu, com ara la sarna o la ràbia, però per a nosaltres pot ser una plaga terrible i mortal per a poblacions senceres. També, és clar, els temibles llaços que ens pareu. Però, el que diem, el balanç és, de moment, positiu, si més no molt més positiu que per a altres carnívors que vivien aquí abans que arribéssiu vosaltres.
En la línia de l’optimisme us donarem una informació que, en realitat, és tirar pedres a la nostra teulada: Si realment voleu controlar les nostres poblacions i aturar la propagació de les malalties, el que heu de fer és controlar les nostres fonts d’alimentació suplementàries, com ara abocadors de deixalles o poblacions de rosegadors paràsits vostres, ja que el sistema que feu servir ací, que és al mort per cacera directa o trampes, no us servirà de res, estem, com a espècie, perfectament preparades per a fer front a una gran mortaldat juvenil sense que això disminueixi la nostra població, heu de pensar que quan vosaltres éreu pocs i poc perillosos, hi havia molts altres animals que ens empaitaven i mataven, sobretot els joves inexperts, com ara llops, linxs, etc. I això no feia que no hi hagués guineus!
Bé, el tema dels abocadors, en realitat, ja sembla que l’esteu solucionant, aquells rebostos immensos de “delicatessen” i rates han desaparegut…què se n’ha fet?
Crec que ara ho cremeu tot a un poble de la plana, Constantí, i vola tota la porqueria en forma de dioxines i altres aromes per l’aire, dioxines que després respirem tots plegats i, de ben segur, ens afecten la salut. Tan bonic que era anar a caçar ratotes per als fills als abocadors…què hi farem!
De fet, és força oportú que publiqueu la meva carta justament ara, ja que és l’època de l’any en què som més fàcils de veure, ja que els jovenets comencen a tombar fora el cau i els mascles, al setembre, es dispersen per a cercar nous territoris. Si pareu atenció, potser tornant a casa després d’un sopar de festa major, a la nit, segurament que ens veureu caminar prop de la carretera o damunt mateix d’ella. Si és així, fins aviat.
Sincerament afectuosa, La Guineu.
Carta dels vostres veïns 2, escrita el mateix dia, publicada tres mesos més tard.
La Mostela.
Benvolguts i lents veïns:
Jo sóc la Mostela, els que hi entenen en animals em diuen Mustela nivalis, I sóc una ombra, un llamp, em moc amb tanta rapidesa que, malgrat que som força corrents i vivim molt a prop vostre, molts de vosaltres no ens heu vist mai. És ben evident que també ha ajudat molt a això el fet que som tan petitones. Som els carnívors més petits, sobre els 100 g però no us penseu que, pel fet de ser tan petites no som bones caçadores, ens és fàcil, per exemple, de caçar conills, que pesen fins a 2 kg! És clar, però, que no és la nostra presa habitual, aquesta és la rata i el ratolí, també els talpons i, en general, tots els rosegadors. Però això és ara, des de fa uns 30 o 40 anys, ja que els conills s’han tornat molt escassos, un d’ells ja us ha explicat el perquè. Pel seu hàbitat, zones humides, i per la seva mida, una de les preses que també ens agrada molt són els bufons –rates d’aigua-, i és que a nosaltres també ens agrada molt de viure prop de l’aigua.
Jo també em sumo a la crida que us va fer el conill, si us plau, no feu desaparèixer els marges i les bardisses entre els conreus, no utilitzeu herbicides i, sobretot, no poseu verí contra cap animal. Hi ha mètodes molt més ecològics, respectuosos i barats, i no per això menys eficaços!
I és que això ha fet que els nostres cada cop desapareixin més, quan abans érem molt corrents, fins sortíem a molts contes populars. Bé, de fet, no som massa escassos ací, i és que aquestes condicions que he esmentat es respecten bastant, no és com a la plana, on ara tot són conreus uniformes i enormes extensions sense discontinuïtat. Els marges es cremen per a mantenir-los nets, això diuen. Per cert, Què vol dir nets?
Si algun de vosaltres ens ha vist, potser entendreu com ens ho fem per a poder caçar animals tan o més grans que nosaltres. Som molt ràpids, rapidíssims. Molts cops, quan un conill s’adona que alguna cosa es mou, ja ens té aferrats a la jugular, enganxats amb les nostres dents al seu coll tan fort que no ens separem fins que no mor. Hi ha una feinada, per a dur un conill al cau, no us penseu.
Això em fa reflexionar sobre la velocitat, hi ha diverses coses que no entenc:
Si vosaltres, per Natura, sou tan lents, com és que podeu anar tan ràpid. Això explica els vostres problemes amb ella, amb la velocitat. Molts de vosaltres, tinc entès, moriu en accidents de carretera, d’esquí, d’avió, etc. És a dir, us accidenteu quan manteniu velocitats per a les quals no esteu preparats. Un home –Homo sapiens-, sense cap ajut, sols pot anar a uns 20 km/h, i això sols alguns…així, quan un de vosaltres agafa un mitjà mecànic modern, pot córrer fàcilment a més de 150 km/h. És clar, els vostres sentits i el vostre sistema nerviós no està preparat per a reaccionar a un problema a aquesta velocitat.
Nosaltres, en canvi, vivim accelerats, els nostre cor batega molt més ràpid que el vostre i el nostre cervell està acostumat a moure’s amb aquesta activitat. Podem córrer en línia recta a més de 40 km/h i, de sobte, girar, en rodó i anar amb la mateixa velocitat en direcció contrària. Mentre, probablement, el nostre enemic encara no s’ha adonat de res i corre encara en el sentit original, allunyant-se de nosaltres.
És clar que això, molts cops, no serveix de res, ja que la Natura n’és plena de gent que pot moure’s a aquestes velocitats sense problemes, les àligues, els astors, les fagines, etc. i nosaltres som molt petits, presa fàcil per a un predador gran. I encara tenim sort perquè, en ser tan petitones, no us interessem per a aprofitar la nostra pell. Tindríeu una feinada per a caçar la quantitat enorme de mosteles que us farien falta per a fer un abric.
Això em recorda el meu parent proper, l’ermini, Mustela erminea, aquest és molt semblant a nosaltres, però viu a tot Europa fins als Pirineus, no n’hi ha aquí, a les Muntanyes de Prades. Aquest parent sí que té una pell curiosa, i és que a l’estiu és si fa no fa com nosaltres, mentre que a l’hivern és quasi totalment blanc, per tal de camuflar-se amb la neu, omnipresent al seu territori.
El tema de les pells és un tema delicat. Molts dels meus parents, els mustèlids –com haureu observat, malgrat que soc petita, marco el nom del grup taxonòmic- han patit i estan patint una destrossa poblacional de proporcions incommensurables. Perquè?
Fa molts anys, o ara mateix a segons quins llocs, encara tenia una certa justificació, feia fred, i no hi havia altres sistemes per a guardar-se’n.
Però ara, ara ja no hi ha excusa que valgui, qui porta una pell d’animal salvatge no té on amagar-se, és un assassí dels nostres: Hi ha molts materials tèxtils que guarden del fred i la humitat fins i tot millor que les pells, i són molt més barats. A més, hi ha força pells que vénen d’animals dels quals se n’aprofiten altres parts, com ara els vedells o els porcs. No hi ha discussió possible, l’home que porta un capell de marta o la dona que llueix un abric de llúdriga ha de saber que, per tal que ell/ella pugui presumir –relativament, és clar, a molts ens fa basarda de veure-ho- han mort un o diversos animals, molts cops patint força, ja que els animals han de morir sense vessar sang, si és possible.
Sí, és injust, la Natura ens ha dotat a nosaltres d’unes pells magnífiques i incomparablement útils, però potser és perquè nosaltres, realment, les necessitem. A vosaltres no us fan cap falta. Si us plau, penseu-hi.
Jo us trobo molt més macos amb una bona jaqueta de gore-tex, ja entenc que no podeu resistir l’hivern amb aquests quatre pèls.
Una fugaç encaixada.
La Mostela.
Carta dels vostres veïns 3, 30/6/1999.
Se m'ha acudit incloure alguns articles al bloc, articles que han aparegut a revistes de tirada reduida, com ara l'Orella de Farena, també les cartes al director que he anat fent de tant en tant al Punt, així és que, aquí van uns quants:
Carta dels vostres veïns 1. 28/6/1999, la primera de totes.
La guineu.
Benvolguts veïns.
Sóc la guineu, científicament Vulpes vulpes, una bona veïna vostra, encara que jo no puc dir el mateix d’alguns de vosaltres. Bé, ara que tinc l’ocasió d’escriure-us unes frases seguides, no faré que siguin negatives, seria molt trist fer-vos retrets i més retrets, recordant-vos com ens perseguiu amb l’excusa de que us fem malbé la cacera, etc. No vull, no, vull fer que la nostra relació millori i, crec, una bona eina serà el permanent optimisme.
Encara que suposo que molts ja em coneixeu, si més no per contes, llegendes i dites populars –tenim fama, entre vosaltres, de ser molts espavilades- Em presentaré una mica:
Les guineus som els mamífers carnívors més fàcils de veure, potser perquè som dels més corrents. La nostra activitat és fonamentalment crepuscular, és a dir, ens movem molt més a la matinada i al capvespre. Aleshores és quan ens veureu, possiblement tot creuant la carretera o feinejant, tranquil·lament, per un marge de bosc o conreu.
El nostre aspecte és, si fa no fa, com un gos de mida mitjana, més allargat, potser, i amb la cua especialment pilosa. Potser el gos més semblant és el cocker, que fins i tot camina com nosaltres. No us enganyeu, però, tots els gossos vénen del nostre gran parent, el llop, malgrat que hi va haver un temps que es discutia si n’hi havia que venien d’algun altre cànid.
Això afecta especialment pel que fa al nostre caràcter, que no és tan social com el dels llops o el dels vostres gossos, nosaltres som més solitàries, ens movem, com a màxim, en grups de família estricta. Si els gossos vinguessin de nosaltres serien més semblants als gats, quant a caràcter.
Els que hagueu vist algun de nosaltres més d’un cop, potser us haureu adonat de l’aspecte tan diferent que tenim de l’estiu a l’hivern; És clar, nosaltres no tenim jaquetes, ni gore-tex, ni res, és a dir, a l’hivern ens hem de cobrir amb un pèl més espès i abundant, una capa que ens protegeixi del fred i la humitat, precisament aquesta és una de les causes per les quals els de la vostra espècie ens heu perseguit i encara ens perseguiu. Per cert, el meu fill, després d’un càsting, va ser escollit per a protagonitzar un cartell força conegut on diu, a sota La teva mare ja té abric? A la meva ja li han pres. Ep! no hi tornem, cal ser optimistes.
De fet, en certa forma, nosaltres sortim guanyant de la nostra relació amb vosaltres, en general, vivim sempre prop vostre, molts cops molt més a prop del què vosaltres us penseu, i sempre en traiem alguna cosa; Deixalles, restes a mig menjar, restes que us volíeu menjar…ehem! Però, no obstant això, la nostra dieta és molt variada i es basa quasi exclusivament en coses que trobem a qualsevol lloc, coses que no us pertanyen directament, malgrat el que alguns creuen. Així, podem menjar des de cabirols fins a crancs de riu, passant per peixos, cucs, conills, serps…en resum, de tot, i és que sí que en som, d’espavilades, no és per dir-ho.
A canvi, sortim amb alguna malaltia molt greu que ens encomanen els vostres companys, els gossos domèstics. Per a ells potser alguna cosa senzilla de curar, ja que vosaltres els ajudeu, com ara la sarna o la ràbia, però per a nosaltres pot ser una plaga terrible i mortal per a poblacions senceres. També, és clar, els temibles llaços que ens pareu. Però, el que diem, el balanç és, de moment, positiu, si més no molt més positiu que per a altres carnívors que vivien aquí abans que arribéssiu vosaltres.
En la línia de l’optimisme us donarem una informació que, en realitat, és tirar pedres a la nostra teulada: Si realment voleu controlar les nostres poblacions i aturar la propagació de les malalties, el que heu de fer és controlar les nostres fonts d’alimentació suplementàries, com ara abocadors de deixalles o poblacions de rosegadors paràsits vostres, ja que el sistema que feu servir ací, que és al mort per cacera directa o trampes, no us servirà de res, estem, com a espècie, perfectament preparades per a fer front a una gran mortaldat juvenil sense que això disminueixi la nostra població, heu de pensar que quan vosaltres éreu pocs i poc perillosos, hi havia molts altres animals que ens empaitaven i mataven, sobretot els joves inexperts, com ara llops, linxs, etc. I això no feia que no hi hagués guineus!
Bé, el tema dels abocadors, en realitat, ja sembla que l’esteu solucionant, aquells rebostos immensos de “delicatessen” i rates han desaparegut…què se n’ha fet?
Crec que ara ho cremeu tot a un poble de la plana, Constantí, i vola tota la porqueria en forma de dioxines i altres aromes per l’aire, dioxines que després respirem tots plegats i, de ben segur, ens afecten la salut. Tan bonic que era anar a caçar ratotes per als fills als abocadors…què hi farem!
De fet, és força oportú que publiqueu la meva carta justament ara, ja que és l’època de l’any en què som més fàcils de veure, ja que els jovenets comencen a tombar fora el cau i els mascles, al setembre, es dispersen per a cercar nous territoris. Si pareu atenció, potser tornant a casa després d’un sopar de festa major, a la nit, segurament que ens veureu caminar prop de la carretera o damunt mateix d’ella. Si és així, fins aviat.
Sincerament afectuosa, La Guineu.
Carta dels vostres veïns 2, escrita el mateix dia, publicada tres mesos més tard.
La Mostela.
Benvolguts i lents veïns:
Jo sóc la Mostela, els que hi entenen en animals em diuen Mustela nivalis, I sóc una ombra, un llamp, em moc amb tanta rapidesa que, malgrat que som força corrents i vivim molt a prop vostre, molts de vosaltres no ens heu vist mai. És ben evident que també ha ajudat molt a això el fet que som tan petitones. Som els carnívors més petits, sobre els 100 g però no us penseu que, pel fet de ser tan petites no som bones caçadores, ens és fàcil, per exemple, de caçar conills, que pesen fins a 2 kg! És clar, però, que no és la nostra presa habitual, aquesta és la rata i el ratolí, també els talpons i, en general, tots els rosegadors. Però això és ara, des de fa uns 30 o 40 anys, ja que els conills s’han tornat molt escassos, un d’ells ja us ha explicat el perquè. Pel seu hàbitat, zones humides, i per la seva mida, una de les preses que també ens agrada molt són els bufons –rates d’aigua-, i és que a nosaltres també ens agrada molt de viure prop de l’aigua.
Jo també em sumo a la crida que us va fer el conill, si us plau, no feu desaparèixer els marges i les bardisses entre els conreus, no utilitzeu herbicides i, sobretot, no poseu verí contra cap animal. Hi ha mètodes molt més ecològics, respectuosos i barats, i no per això menys eficaços!
I és que això ha fet que els nostres cada cop desapareixin més, quan abans érem molt corrents, fins sortíem a molts contes populars. Bé, de fet, no som massa escassos ací, i és que aquestes condicions que he esmentat es respecten bastant, no és com a la plana, on ara tot són conreus uniformes i enormes extensions sense discontinuïtat. Els marges es cremen per a mantenir-los nets, això diuen. Per cert, Què vol dir nets?
Si algun de vosaltres ens ha vist, potser entendreu com ens ho fem per a poder caçar animals tan o més grans que nosaltres. Som molt ràpids, rapidíssims. Molts cops, quan un conill s’adona que alguna cosa es mou, ja ens té aferrats a la jugular, enganxats amb les nostres dents al seu coll tan fort que no ens separem fins que no mor. Hi ha una feinada, per a dur un conill al cau, no us penseu.
Això em fa reflexionar sobre la velocitat, hi ha diverses coses que no entenc:
Si vosaltres, per Natura, sou tan lents, com és que podeu anar tan ràpid. Això explica els vostres problemes amb ella, amb la velocitat. Molts de vosaltres, tinc entès, moriu en accidents de carretera, d’esquí, d’avió, etc. És a dir, us accidenteu quan manteniu velocitats per a les quals no esteu preparats. Un home –Homo sapiens-, sense cap ajut, sols pot anar a uns 20 km/h, i això sols alguns…així, quan un de vosaltres agafa un mitjà mecànic modern, pot córrer fàcilment a més de 150 km/h. És clar, els vostres sentits i el vostre sistema nerviós no està preparat per a reaccionar a un problema a aquesta velocitat.
Nosaltres, en canvi, vivim accelerats, els nostre cor batega molt més ràpid que el vostre i el nostre cervell està acostumat a moure’s amb aquesta activitat. Podem córrer en línia recta a més de 40 km/h i, de sobte, girar, en rodó i anar amb la mateixa velocitat en direcció contrària. Mentre, probablement, el nostre enemic encara no s’ha adonat de res i corre encara en el sentit original, allunyant-se de nosaltres.
És clar que això, molts cops, no serveix de res, ja que la Natura n’és plena de gent que pot moure’s a aquestes velocitats sense problemes, les àligues, els astors, les fagines, etc. i nosaltres som molt petits, presa fàcil per a un predador gran. I encara tenim sort perquè, en ser tan petitones, no us interessem per a aprofitar la nostra pell. Tindríeu una feinada per a caçar la quantitat enorme de mosteles que us farien falta per a fer un abric.
Això em recorda el meu parent proper, l’ermini, Mustela erminea, aquest és molt semblant a nosaltres, però viu a tot Europa fins als Pirineus, no n’hi ha aquí, a les Muntanyes de Prades. Aquest parent sí que té una pell curiosa, i és que a l’estiu és si fa no fa com nosaltres, mentre que a l’hivern és quasi totalment blanc, per tal de camuflar-se amb la neu, omnipresent al seu territori.
El tema de les pells és un tema delicat. Molts dels meus parents, els mustèlids –com haureu observat, malgrat que soc petita, marco el nom del grup taxonòmic- han patit i estan patint una destrossa poblacional de proporcions incommensurables. Perquè?
Fa molts anys, o ara mateix a segons quins llocs, encara tenia una certa justificació, feia fred, i no hi havia altres sistemes per a guardar-se’n.
Però ara, ara ja no hi ha excusa que valgui, qui porta una pell d’animal salvatge no té on amagar-se, és un assassí dels nostres: Hi ha molts materials tèxtils que guarden del fred i la humitat fins i tot millor que les pells, i són molt més barats. A més, hi ha força pells que vénen d’animals dels quals se n’aprofiten altres parts, com ara els vedells o els porcs. No hi ha discussió possible, l’home que porta un capell de marta o la dona que llueix un abric de llúdriga ha de saber que, per tal que ell/ella pugui presumir –relativament, és clar, a molts ens fa basarda de veure-ho- han mort un o diversos animals, molts cops patint força, ja que els animals han de morir sense vessar sang, si és possible.
Sí, és injust, la Natura ens ha dotat a nosaltres d’unes pells magnífiques i incomparablement útils, però potser és perquè nosaltres, realment, les necessitem. A vosaltres no us fan cap falta. Si us plau, penseu-hi.
Jo us trobo molt més macos amb una bona jaqueta de gore-tex, ja entenc que no podeu resistir l’hivern amb aquests quatre pèls.
Una fugaç encaixada.
La Mostela.
Carta dels vostres veïns 3, 30/6/1999.
El Conill de bosc.
Benvolguts veïns.
Sóc el conill, bé, un conill. I és que de conills n’hi ha tants…O n’hi havia tants!
Sí, els conills som, de llarg, els animals més coneguts i importants dels ecosistemes mediterranis. La majoria dels predadors que hi viuen i hi vivien saben el que és menjar-nos ja que, molt probablement, som la base de la seva dieta. Fins i tot la diminuta mostela, tan petitona, molt més que nosaltres, s’atreveix a menjar-nos molt sovint.
Suposo que ja sabeu que la nostra terra, la Península on vivim, es diu així precisament per l’abundància dels nostres. Els romans, quan varen arribar aquí, i varen establir un gran imperi a Tarraco, varen adonar-se que els meus ascendents eren tan i tant corrents, que calia nomenar això amb una referència nostra, Iberia.
Les causes de tot això són diverses, però sens dubte la nostra facilitat de reproducció hi ha comptat moltíssim. I és que, dels diversos sistemes que hi ha per a assegurar la permanència de l’espècie, és ben clar que nosaltres hem triat, al llarg de segles i segles d’evolució, de treure endavant llorigades i més llorigades. Si tens moltíssims fills, de ben segur que molts arribaran a ser grans i, a la seva hora, criar també. Podem criar quasi tot l’any, i fins a set cops amb quatre petitons cadascun, mentre no falti menjar, és clar.
Malgrat que som, com he dit abans, molt coneguts per tots vosaltres, aquest coneixement és sols parcial, en realitat, desconeixeu moltes coses de la nostra biologia. Quasi segur que molts de vosaltres ni tan sols sabeu que ens diem, en llatí, Oryctolagus cuniculus. I que no som rosegadors, som lagomorfs, no ens barregeu amb les rates, si us plau.
Us donaré algunes dades i, després, ja parlarem d’altres coses.
Una; encara que sembli que el més important per a la nostra presència més o menys abundant és la cobertora vegetal, és a dir, si hi ha o no un bon herbassar, és molt més important quin tipus de terra hi ha, i és que ens cal un suport prou tou per a construir les nostres complicades xarxes de caus. També és força important que el clima sigui mediterrani, és a dir, no suportem l’alta muntanya, rarament ens trobareu a més de 1.500 m. És que hi fa tant de fred!
Ja ho he dit, érem molt i molt abundants…què va passar, dons, perquè ara siguem tan escassos?
El de sempre, un tema molt senzill: Algú va tenir la genial idea d’introduir-nos a un ecosistema exòtic, aquest algú va pensar que les condicions d’aquell país foren les idònies per a la nostra vida. Així, els seus habitants humans podrien disposar de menjar fàcil i abundant. I tant abundant! Evidentment, aquest humà inconscient, no va calcular tots els riscos i possibilitats, la llegendària facilitat de reproducció dels conills i l’absència de predadors preparats per a la seva captura van fer el miracle –per a nosaltres, és clar- Hi va haver una superabundància dels nostres que va obligar a emprar tots els mitjans possibles. Res no va servir, nosaltres ho superàvem tot i continuàvem augmentant la població. Aleshores, un altre dels vostres va trobar la solució, una solució dràstica; Crear una malaltia per a acabar amb els meus prolífics ascendents. Però, és clar, tot el que comença malament, per la llei de Murphy, sols pot empitjorar, i, aquest cas no va ser una excepció. El remei va ser pitjor que la malaltia –o no, quin embolic- i la mixomatosi, vulgarment dita capgrós, no sols no va acabar amb el problema australià, sinó que amb el que sí que va acabar és amb la natural abundància de conills al seu lloc d’origen, a Europa.
A Catalunya, va arribar el 1953, des d’aleshores, i ben ràpidament, les coses ja no varen ser mai més igual als ecosistemes mediterranis. Cap predador va tornar a viure tranquil, inclosos vosaltres, els homes, que esteu condemnats, encara ara, a viure permanentment insatisfets quan sortiu a caçar. Què bé s’ho devien passar els caçadors anys enrere, quan era ben fàcil de tornar a casa amb quatre o cinc parents meus penjant…També val a dir que aquesta abundància i facilitat d’aconseguir-nos suplia amb escreix la dificultat de moltes cases d’aconseguir proteïnes, hi havia molta misèria.
Aquesta història, no per antiga repetida i sabuda, sembla que hagi servit de res. No, els vostres continueu pensant que sou déus i realitzeu introduccions d’espècies exòtiques a ecosistemes on, evidentment, no hi fan cap falta. La major part dels cops, això sols pot acabar amb desgràcies. I és que la Natura és sabia, molt més sabia del que us penseu. Si un animal no hi és a un determinat lloc, i aquest fet s’esdevé des que el temps era temps, per alguna cosa és. No hi ha de ser, si més no, tot l’ecosistema ha evolucionat amb un respecte total a aquesta mancança, i la seva presència no pot fer res més que espatllar-ho tot.
Tornant a l’exemple d’abans, a Austràlia no hi havia cap mena de mamífer, cap. Aleshores, la introducció de gossos, conills i altres, sols va aconseguir fer malbé totalment ecosistemes i fer desaparèixer espècies autòctones.
En tot cas, l’única cosa acceptable per la vostra part és que realitzeu reintroduccions, és a dir, un animal que ja hi era i, en la majoria de casos, vosaltres mateixos heu fet desaparèixer, el podeu tornar a introduir per a recuperar una mica això que en dieu biodiversitat. En certa manera, això també us ha de fer sentir una mica déu, Sí, allò d’El Senyor us ho dona i el Senyor us ho treu…en fi, coses que dieu vosaltres. Això és el que heu fet amb el cabirol aquí, crec…A veure quan en comencem a veure algun.
Si voleu intentar que les coses tornin a ser com abans, hi podeu fer molt més de la vostra part. Molt probablement, els grans esforços que féu per a trobar el remei contra la mixomatosi no siguin gaire útils, però us en reconeixem la intenció i no us direm que els deixeu. Però seria molt més útil que respectéssiu els marges dels conreus –de passada, això us estalviaria problemes amb els focs-, les bardisses i els erms, que no us gastéssiu tants diners en herbicides, que tornéssiu al sistema dels guarets i, sobretot, que establíssiu una petita treva, una veda llarga per a permetre que la nostra espècie es pugui recuperar i pugui adquirir una immunitat natural. Amb una mica de paciència, en ben poc temps, podríeu tornar altre cop a caçar-nos tan com volguéssiu, penseu que ja estem sobradament preparats per a que ens en mateu a milers, no sou sols, en això.
No obstant això, sembla que, segons m’expliquen alguns parents llunyans meus, hi ha països on això és diferent, els conills som considerats animals de companyia, com per a vosaltres els gossos o els gats. Per a aquesta gent, menjar-se un conill és la mateixa bestiesa que per a vosaltres menjar-se un gos. Molt cops, quan un cadell dels vostres es mira un dels nostres, crec que aquest esperit hi és també aquí, però no dura massa, entre els adults no. Això ens passa per néixer a la península Ibèrica, estava escrit.
En fi, vosaltres i nosaltres estem i estarem per sempre molt relacionats. Aquesta relació és una mica desigual, no hi ha dubte, però la Natura és així, perquè un predador visqui, una presa ha de morir. A nosaltres ens ha tocat la part dolenta, és clar, però ja se sap; Desgraciat el que cap a la panxa de l’altre!
Tot i amb això, espero i desitjo, amb tota sinceritat, que la nostra relació duri molts anys més, al cap i a la fi, quan els contes s’acaben amb casament entre una princesa i un príncep, els espanyols diuen que varen ser feliços menjant perdius, no pas conills!
Dels catalans ja no dic res, sou tan políticament correctes que mengeu anissos.
Fins que ens tornem a veure.
El Conill.
Carta dels vostres veïns 4, 1/7/1999.
L’Esquirol.
Benvolguts veïns:
Estic molt content de poder escriure-us unes paraules, i és que nosaltres, els esquirols, som quasi sempre oblidats, ens deixeu molt de banda. Potser és perquè som rosegadors, és a dir, parents de les rates i els ratolins. Però no us enganyeu, poc tenim a veure amb aquests parents llunyans. Nosaltres, d’entrada, som molt més nets i selectius a l’hora de menjar, quasi podríem dir que som exageradament selectius, ja us ho explicaré amb més detall. A més, no us podeu queixar pas que us molestem, i és que tenim poca relació amb la vostra espècie. Fins i tot passem molt més desapercebuts que altres mamífers molt menys corrents.
Bé, potser que us doni algun detall, per si de cas no em coneixeu, els esquirols d’ací som els Sciurus vulgaris els de tota la vida, de color roig o marró, segons l’època de l’any. Som molt més grans que els esquirols americans, aquells ratllats grisos i negres que vénen a les botigues d’animals. La nostra cua, molt característica en forma de plomall és un dels nostres trets distintius, ens és molt útil, ja que ens serveix per a saltar i moure’ns pels cims dels arbres amb una agilitat sorprenent. I, el que és més important, en un moment donat, quan un predador ens ha atrapat per ella, la podem perdre i això ens pot salvar la vida, encara que la vida és molt més difícil per a un esquirol escuat.
Pel que fa a les meves relacions amb vosaltres, no em puc queixar, encara que hi ha algunes persones que tenen la mania de matar-nos, sobretot per a conservar-nos “naturalitzats” a casa seva, són realment pocs. La majoria de la gent sent simpatia per nosaltres, fins i tot hi ha alguns animalons de peluix a les botigues amb la nostra figura, contes, dibuixos animats, etc. De tota manera, trobo que apareixem molt poc, sobretot en relació a la proximitat, m’explico: És curiós que no hi hagi cap casa de cap nen on no hi hagi un ós, un ós panda, un lleó o una foca de peluix, animals tots que els nens difícilment podran veure al seu ambient en llibertat si no és que viatgin lluny. En canvi, a poques habitacions de canalla hi ha un esquirol, un conill o un toixó, animals tots igual o més simpàtics d’aspecte i que, molt probablement, estan vivint en el seu ambient natural a pocs metres de les seves llars. Perquè és així, realment no m’ho explico.
Pel que fa a la “naturalització”, que abans es deia dissecació, és el mateix que la momificació, és a dir, és el mateix que varen fer amb aquell home boiximà a Banyoles. No entenc com podeu gaudir de l’espectacle d’un cadàver exposat a les vostres vivendes. És d’un mal gust i d’una manca de sensibilitat impressionant. En fi, són coses vostres, coses que els esquirols no podrem entendre mai.
Canviant totalment de tema, us explicaré una mica més sobre la nostra vida, per si a algú li interessa. Els esquirols vivim, com suposo que sabeu, als arbres. Però ens agraden molt més els pins, i és que les pinyes són la nostra base alimentària, si pot ser, pinyes de pi blanc, són les millor i més abundants. Així entendreu allò que deia de què, de vegades, fins i tot som massa selectius, molt diferents d’altres rosegadors, que mengen pràcticament de tot. A més, aquest hàbit alimentari ens fa ser totalment inofensius i gens molestos per a vosaltres, ja que les pinyes de pi blanc no les aprofiteu per a res, que nosaltres sapiguem.
Quan a hàbits reproductors, potser som dels pocs mamífers que construïm un niu molt semblant als dels ocells, a més, situat també al cim d’un arbre. Es tracta d’uns nius rodons, on traiem endavant les nostres ventrades, que solen ser de 3 o 4 petitons, rarament criem més d’un camí en una mateixa temporada.
Per cert, fa poc vaig llegir la carta que us va escriure el meu company lagomorf, el conill, estic completament d’acord, heu de fer alguna cosa per tal que les poblacions de conills tornin a ser com abans, si us plau. I és que d’ençà dels anys 60, quan aquests que s’arrosseguen per terra varen començar a ser rars, tots els predadors es varen haver d’espavilar i trobar alguna alternativa per a menjar. Si us fixeu una mica, per abundància, mida i facilitat de captura, nosaltres som una de les alternatives més clares, així, vàrem passar de ser una presa rara o ocasional de les àligues i els astors a seu una presa força freqüent. Actualment, la perdiuera, la daurada, l’astor, el duc i fins i tot l’aligot ens caça sense treva. I encara sort que el fet que visquem quasi sempre amagades al bosc fa que siguem molt més difícils que els conills, que si no…
No us demanem massa, per la nostra part, sols que respecteu la prohibició de caçar-nos, prohibició que hi és des de ja fa anys. I que no maltracteu tant els boscosa, i és que realment ho feu malament, en aquest aspecte. Crec que ja us ho va comentar el rei, o el president –els esquirols, malgrat que s’ha utilitzat malament el nostre nom, som molt llibertaris- , l’astor. Però no crec que estigui de més, cuideu més els boscosa.: Els aprofitaments, en aquesta mena de boscosa mediterranis, s’han de fer tenint en compte que són boscosa protectors, no productors, talleu amb una selecció positiva, deixant bons exemplars i no fent clarianes massa grans. Hem vist llocs on s’ha tallat tot el que és gran i recte, deixant sols els arbres esquifits, torts i que no tenen cap futur. A més, d’on heu tret que el pi blanc no val per a res. Si el deixeu créixer, el pi blanc Pinus halepensis es fa tan gran i tan maco com qualsevol altre, i a nosaltres ens és molt més útil; És un autèntic rebost!
Els boscos vells, on s’hi ha realitzat comptades intervencions per part vostra, on s’hi poden trobar grans exemplars d’arbres, arbres de totes les edats i de diverses espècies, fins i tot arbres morts i podrits són cada dia més escassos, tant, que crec que ja no n’hi ha a aquesta península ni tan sols a aquesta part del continent, Cal anar cap al nord o cap a l’E. Diuen, no sé si és veritat, que en temps dels romans –eren uns senyors que venien de l’altra banda del mar- un dels nostres podia travessar la península de punta a punta sense tocar terra. Potser era veritat, però ara no, es faria un fart de caminar i caminar sota un sol de justícia i sense ombra, això si no l’aixafaven a qualsevol carretera, autopista –pagant, és clar- o vi fèrria. Una cosa sí que hem guanyat, és molt més difícil que ens caci un Llop cerver o una àliga. En fi.
Bé, una abraçada i espero que ens podrem veure ben aviat.
L’Esquirol.
Bé, els quatre primers, un altre dia, més.
.JPG)
Entrades
1 comentari:
esquirol
Publica un comentari a l'entrada