Dia bo i fred, però tancat a casa.

Per motius familiars; Les meves dues donetes estan malaltones, avui he estat quasi tot el dia tancat a casa, així és que no puc explicar gran cosa de Natura.
La moda ara és al·lucinar amb l'església, es manifesten descaradament a favor del PP. En fi, què es pot esperar, d'aquesta gent? Jo crec que encara no s'han adonat que estem al segle XX, sí, dic bé, XX, el XXI és ciència ficció per a ells, encara no han entrat al XX.
Aprofitaré per a incloure algunes cartes al director que he fet al Punt i també algunes fotos més per a fer-ho tot plegat una mica menys feixuc.
Aquesta és la primera que vaig fer, el 2000:

Els Ports i Franco.
Sóc jove (era adolescent quan va morir el cap d’estat citat al títol) i, és clar, consumidor de mitjans de comunicació al nostre país, és a dir, oient de Catalunya Ràdio, RAC1, i, ocasionalment també, espectador de TV3. És clar, doncs, que, degut a la seva presència constant en els dos mitjans, segueixo molts cops els comentaris, prediccions, etc. sobre el temps.
Com he dit, l’any 1975, era un simple adolescent, però prou gran per adonar-me del que passava, esperava grans canvis, però, en molts aspectes, no s’han arribat a produir.
A nivell geogràfic és on menys s’ha notat, segueixo vivint a la província de Tarragona i aquesta segueix sent la darrera, perdó, merda del país. Un exemple clar del que dic es produeix en les informacions del temps a qualsevol mitjà; Segueix utilitzant-se molt la cacofònica expressió Ports de Tortosa-Beseit. Aquesta denominació, del tot inexacta i errònia, és sens dubte la traducció literal de la que es va crear en temps del dictador, quan el Servicio Nacional de Pesca Fluvial i Caza (encara no existia, ni tan sols, l’ICONA), va crear la Reserva Nacional de Caza de los Puertos de Tortosa-Beceite. És a dir, el nom no sols és del tot incorrecte, sinó que té, a més, ressonàncies feixistes. Per dir-ho d’alguna manera, és com si, quan es refereixen als Pirineus, diguéssin: Els Pirineus d’Aigües Tortes-Viella.
Els Ports, són un conjunt orogràfic de magnitud i extensió sols comparable, a nivell nacional, amb els Pirineus. Són un conjunt de serralades que s’estenen per tres comunitats autònomes i que adopten denominacions diferents segons la localitat de referència, així, es pot parlar del Port d’Horta (Horta de Sant Joan), els Ports de Beseit o el Montsagre de Paüls, tal com podem parlar del Pirineu Aragonès o el Pirineu Català. Però, quan volem referir-nos a tot el conjunt, hem de parlar del Pirineu o Pirineus i del Port o Ports.
És evident que una mostra tan gran d’incultura geogràfica, en gent d’alt nivell d’estudis, és impensable per a qualsevol altra bocí del nostre país situat al nord del Llobregat, però, és clar, estem parlant de la quinta província, una altra expressió nascuda aquells negres anys i que, és clar, encara és vàlida…Ha canviat alguna cosa?
Ah! He d’aclarir que he tramés cartes referint el problema a diversos professionals dels mitjans per tal d’intentar de solucionar-ho, i ni cas. Bé, hauré de seguir aguantant mal d’orelles quan es parli del temps. I encara sort que les serralades Prelitoral i Litoral vénen de més amunt, que si no…
Valls, 25 de maig de 2000.
Més tard, una mica emprenyat per l'anècdota, vaig fer aquesta altra, el 2003.

Coloms missatgers i e-correus.

Fa pocs dies vaig enviar un e-correu a Alemanya, el motiu era la troballa d’una cigonya morta electrocutada a Valls. L’adreça de correu electrònic era a l’anella que duia a la pota.
Com a resposta, el mateix dia, en vaig rebre un altre del centre Max Planck on m’aclarien que la cigonya en qüestió va ser anellada com a pollet a Steppach, a Oberfranken per un ornitòleg anomenat Michael Zimmermann, el dia 28 de juny.
En resum, l’e-correu especificava que la jove cigonya havia recorregut 1.198 Km en un total de 63 dies, fins que es va electrocutar a Valls.
Encara fa més pocs dies –el divendres passat, dia 21-, a Valls, concretament al barri de Sant Josep Obrer, rebo una carta de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, on m’animen a participar de la preparació de la importantíssima Diada de Santa Úrsula! Astorat, miro el mata-segells i resulta que la carta ha entrat a l’oficina de correus, a Valls mateix, el 6 d’octubre. És a dir, la carta ha recorregut menys de 3 Km en 47 dies.
En trec un parell de conclusions:
1- Ni amb tota la imaginació del Món em puc imaginar com anar de l’oficina de correus a casa dels meus pares a Valls en 47 dies. Caminant tranquil·lament, jo trigo uns 10 minuts.
2- Haurem de tornar als coloms missatgers i oblidar-nos de correus. Els coloms volen més ràpid que les cigonyes, i aquestes són infinitament més ràpides que correus, fins i tot les joves de l’any.
Bromes a part, representa que correus és un servei: Que s’ho facin mirar!
Reus, 23 de novembre de 2003.
L'any següent, el 2004, faig aquesta altre. Tres anys més tard m'adono que potser em vaig equivocar...o potser no, el que passa és que la gent canvia, no? No ho sé, cadascú que opini el que vulgi.

HONORABLE.

Hi ha adjectius que es posen per protocol, els Consellers de la Generalitat, per exemple, són Honorables. Però aquestes darreres hores s’ha demostrat que hi ha casos que què s’han d’aplicar per mèrits propis.
Carod Rovira ha demostrat que és HONORABLE, amb majúscules, fins i tot molt més que no em pensava.
Ha demostrat un valor impresionant, una claredat d’idees meridiana i una honradesa fora de tota mida. Va prometre mans netes i ha complert amb escreix, fins i tot les ha tingut massa netes, ha posat les seves conviccions per davant de la seva ambició. Ha superat el seu deure i se l’ha jugat amb gairebé cap carta bona.
La feina dels polítics és dialogar, pactar, i, que jo sàpiga, sols hi ha dues maneres d’acabar un conflicte: Dialogant o eliminant totalment l’adversari, el Sr. Carod ha apostat per la primera via, sembla que n’hi ha d’altres que volen seguir la segona.
Per cert, veure’l i sentir-lo parlar és un goig; Se li nota l’honradesa, no sols no pretén enganyar la gent, és que no s’enganya ni ell mateix. No li calen papers ni notes, els llenguatges verbal i no verbal són clars, diu el que pensa, pensa el que diu...Increïble en un polític actualment.
L’única cosa que se li pot retreure és una certa passerellada, ha caigut en el parany a la primera, no s’ha donat ni temps a fer uns quants anys de feina al nostre Govern. El nostre país no es pot permetre de perdre’l; li hem de donar suport a les properes eleccions.
Endavant Carod, endavant ERC!
Farena, 28 de gener de 2004.
El mateix any, es veu que li devia agafar el gust, i faig aquesta altra, la qual encara suscric gairebé totalment. Bé, ara tinc, a més, la Fazer, la resta, igual.

MOTEROS.
Sóc motero, sí, ho sóc des dels 14 anys, i en sóc adicte, n’he tingut moltes, de motos, actualment una Yamaha XT 600.
I ara mateix sento una mica de vergonya, m’explicaré:
Sembla que perquè el Sr. Joan Roma ha guanyat el Dakar ara tohom ha de sortir a la muntanya a trinxar-ho tot, si més no, això es dedueix del que es pot llegir i sentir a la premsa. Diuen que no fan mal a ningú, que els forestals els tractem com a delinqüents, que no poden entrenar, que fan una tasca solidària a l’Àfrica...
En fi, cadascú se sap el seu, però vull aclarir que en gairebé 15 anys d’Agent Rural mai, sí, mai, ni cap company meu ni jo mateix hem tractat ningú irrespectuosament, sempre amb tota correcció, en canvi, ens ho hem de sentir tot, fins i tot insults directes i paraules gruixudes; Hi ha una diferència, nosaltres portem uniforme i escut de la Generalitat, ells no se senten obligats a mantenir cap respecte, ja que ens paguen amb els seus impostos. De tota manera, quan algú va a tota velocitat per un senderó dins un Espai d’Interès Natural amb una moto sense matrícula ni assegurança...com vol que el tractin? L’hem de convidar a un te?
Nosaltres no hem fet les lleis, sols les fem complir.
Sí que en fan, de mal, no hi ha ningú més ignorant que qui no vol saber: destrossen la vegetació, destorben la nidificació d’espècies protegides, malmeten el terreny amb erosió, posen en perill a l’altra gent que vol gaudir tranquil·lament de la Natura...he de seguir?
A més, qui és denunciat és perquè vol; Amb una moto matriculada i assegurada es pot anar de Fraga a Tarragona –a Maó és més difícil sense neopré- i de Salses a Guardamar sense gairebé trepitjar asfalt i sempre passant per pistes forestals perfectament legals, sense infringir cap norma...si no, ja me l’hauria venut, la moto, crec que podria arribar a viure sense ella.
Per no parlar del Dakar en sí: ¿És ètic anar a destrossar màquines que valen milions i malbaratar gasolina ecològicament i econòmocament caríssima al tercer Món?
Bé, cadascú que pensi pel seu compte. Això sí, tots els respectes per Sr. Roma, el que ha fet mereix un aplaudiment, però potser li caldria pensar una mica més abans de parlar.
Farena, 13 de febrer de 2004.
Doncs sí, li havia agafat el gust, aquesta també és del 2004.
Consellera agosarada i tertulians poc respectuosos.
Entre les propostes per a lluitar contra els accidents de trànsit, ara es parla de aplicar multes en proporció a la renda de l’infractor.
Em sembla una proposta agosarada, però intel·ligent i, molt probablement, eficaç. Però hi ha gent que no pensa així; Avui he pogut sentir per la ràdio dos tertulians que han dit coses tan fortes com que seria anticonstitucional, que és una barbaritat...i que per a governar no s’ha d’haver begut abans.
Primer: Si us plau, una mica de respecte, em sembla que estem parlant d’una persona, Honorable, Consellera de la Generalitat i, que se sàpiga, i amb el seu aspecte, gens sospitosa de beure més del compte.
Srs. Tertulians, jo comprenc que heu de parlar de qualsevol tema i, a més, ràpidament. Però pensem una mica més abans de dir segons què.
Segon: Crec que les multes ténen una intenció dissuasiva. Els que vam néixer quan el dictador encara vivia, vam apendre la regla de tres, fem-ne una de molt senzilla:
Si apliquem a una persona que guanya més de 30.000 Eur. al mes –que n’hi ha, i més que no ens pensem- una multa de 150 Eur. És exactament igual que aplicar una multa de 5 Eur. a algú que en guanya 1.000 –que és el comú dels mortals catalans-
Quin poder dissuasiu té una multa de 5 euros? Per aquest preu, excedim la velocitat sempre que ens vingui de gust!
En fi, que la proposta és correcta, igualitària –la igualtat és a la proporcionalitat, no al valor absolut- i, a més, funciona! Als països escandinaus, podem discutir si la qualitat de vida és millor o pitjor que la nostra, però el que no podem discutir és que les morts i els ferits greus per accidents de trànsit són molts menys que aquí. És probable que la proporcionalitat de les multes hi tingui alguna cosa a veure.
Farena, 4 de març de 2004.
Sobre l'energia eòlica també en vaig escriure alguna cosa el 2004.

Sí a l’energia eòlica.
Llegeixo amb atenció l’escrit del Jaume Morrón del Punt de diumenge, em feia una mica de por que no fos la continuació del manifest conjunt sortit de les jornades que van tenir lloc fa pocs dies, però no, sembla que efectivament, és de savis rectificar.
Un escrit molt correcte i fonamentat, per tant, no em repetiré, però si que crec que cal puntualitzar algunes coses, si més no, per a ampliar els fonaments de la reflexió.
Com el Jaume, jo també tinc una edat, i fa anys que ens donem cops de cap a la paret per a lluitar contra les centrals nuclears i potenciar les energies alternatives. Evidentment, l’eòlica n'és una d’aquestes, però per a ser una veritable energia alternativa calen diversos factors: Que el combustible sigui renovable, que no et faci dependre d’un monopoli, que es produeixi prop del lloc de consum i que l’impacte ecològic dels centres de producció sigui menor que el de les centrals clàssiques.
En aquests paràmetres, les centrals eòliques que s’estan fent, en general, sols compleixen el primer dels preceptes, és a dir, sols són alternatives en una quarta part, ja que no es pot dir que el seu impacte sigui petit –sobretot visual-, ni que no et facin dependre de monopolis, ni que es produeixi prop del lloc de consum
Quant al manifest conjunt de què parla el Jaume, comentar que vaig poder llegir la gran bestiesa de què moren més ocells col·lidint contra edificis que en centrals eòliques.
Si us plau, siguem seriosos! De primer, això és una afirmació totalment gratuïta i gens fonamentada, ja que no n’hi ha dades contrastables. I de segon, és possible -sols possible- que morin més pardals i mosquiters en edificis que voltors i àligues daurades a centrals eòliques, però...¿Quin impacte suposa per a les respectives poblacions? I, excepte algun mosquiter i tallarol, els pardals, que són els que solen morir, no són precisament espècies protegides, malgrat que, és clar, sap greu que morin. A més, és perfectament evitable, mentre que la mortaldat en centrals eòliques encara no l’hem resolta.
En definitiva, energia eòlica sí, però no arreu i de qualsevol manera.
Farena, 3 d’octubre de 2004.
Finalment, la darrera de l'any, motivada per l'amistat i pel gust per la bona música...una abraçada, Marc!

Entre poc i massa.

No sóc cap expert en música, ni de bon tros, però sí que en sóc un amant fidel des que, quan sols tenia deu anys, un mestre, un bon mestre, que era el Sr. Joaquim Martinell ens va fer escoltar –i compendre, que això és l’important- la magnífica obra de Modest Mussorgsky; Una nit a la muntanya pelada . El gust per la música clàssica se’m va apoderar, i l’alimento sempre que puc.
De tota manera, no cal ser un expert, crec, per a adonar-se que el dissabte passat, a Valls, amb la presentació de la Barcelona Modern Project, vam poder assitir, uns quants, a un magnífic concert, molt ben interpretat i magníficament dirigit.
El Marc Moncusí, a qui tinc l’honor de comptar entre els meus amics, pocs però bons, em va demostrar amb tot el protocol que cal el que fa anys que ja sabia; Porta la música a dins, la sent, la interioritza, la viu...és un veritable espectacle poder contemplar com una persona desenvolupa aquesta passió, perfecccionada i dirigida amb anys d’aprenentatge. Per acabar d’adobar-ho, crec que ha sabut rodejar-se de gent que, com ell, són capaços de transmetre els valors de la música clàssica.
Ara, a més, 30 anys més tard, he rebut una altra lliçó: La música clàssica contemporània, no és, com jo la considerava fins ara, ininteligible, ans al contari, com diu ell mateix “els temps canvien, la música, també”. Gràcies, Marc.
Però, sempre hi ha un però? Vaig quedar una mica decebut, no pas per res inherent al concert en sí, sinó per la manca d’assitència. D’acord, l’Ast-Trivium de Sànchez-Verdú i el Concertino de Neikrug no són tan fàcils d’escoltar i d’interioritzar com les Quatre Estacions de Vivaldi, però, en la meva modesta opinió, ni que sols sigui per l’orgull de tenir un director com aquest nadiu de la nostra ciutat...
¿Els vallencs no podriem haver omplert el Principal, que no és precisament el teatre de més aforament de Catalunya? No cal pensar que el que és de casa és el millor del Món, però tampoc menysprear-lo, entre poc i massa!
Suposo –i espero- que, com sempre passa per aquí, el Marc Moncusí i la Barcelona Modern Project rebran el reconeixement que es mereixen, encara que no sigui a les nostres comarques ni de forma majoritària.
Valls, 20 d’octubre de 2004.

Bé, a partir del 2005 ja seguirem un altre dia.