Millores al bloc.

    

Entre ahir i avui he fet una sèrie de millores al bloc. Com que he comprovat que no me'l miro jo sol, d'entrada, li he canviat el subtítol, ara diu que és inútil gairebé per a tothom, no sols per a mi, perquè algun comentari m'ho ha fet veure.

Parlant de comentaris, n'he descobert algun fet a un apunt vell i que jo encara no havia vist. Ara he configurat el tema de forma que m'avisi quan arribi un comentari, espero que no em torni a passar i que em perdonin els que s'hi han trobat, ja els he contestat en privat.

També he inclòs un cercador per temes, ja que es feia molt feixuc buscar algun comentari sobre un tema concret, ara crec que es troben millor.

I, com que ara és més fàcil de trobar comentaris o articles, he decidit de penjar-ne més. Avui mateix penjo l'article sencer del col·leccionable d'El Pati "A Vol d'ocell".

És un article que ha tornat a guanyar actualitat en remenar-se de nou el projecte de Central eòlica a la Voltorera, que no hem d'oblidar que és una part de la Serra de Miramar o Serra Carbonària.

Quan tingui una estona faré una recerca a l'arxiu de diapositives i penjaré una de les fotos aèries que vaig fer jo mateix pocs dies abans d'escriure aquell text. De moment, em conformo amb una foto feta des de terra.

Aquí va:

La Serra de Miramar.


Vàrem néixer a Valls, al nucli antic, en una casa que fa cantó entre el carrer del Call i el carrer dels Jueus, això va fer que el campanar del nostre poble, tan alt i punxegut, ens fes ombra des dels primers passos. A més, Valls és la ciutat bressol dels castells, la plaça del Blat, també molt a prop, és la capital del Món casteller. Estem segurs de què això marca qualsevol, i no en som una excepció; Des de sempre hem mirat amunt, cap al campanar, cap a l’enxaneta, cap a la muntanya… Quina muntanya?

És evident que la Serra de Miramar va ser la primera muntanya que vàrem mirar i que anhelàvem assolir; Els de Valls sempre tenim Miramar a la vista, ho omple tot, ens omple l’horitzó, és el nostre horitzó. Des del seu cim es deu veure tot magnífic, pensàvem. Els nostres ascendents ens explicaven que, en dies molt clars, s’hi poden veure les Illes, fins i tot crec que nosaltres mateixos les hem vistes, de petits, però això devia ser abans de les químiques (la refineria, que en diem aquí).

Han passat els anys, hi hem pujat tants cops: En cotxe, amb moto, en bicicleta, a peu…

L’oportunitat de veure aquesta Serra des de l’aire no se l ‘ha de perdre ningú, de fet, des de l’aire tot és diferent, tot és més net, més ordenat, més geomètric. La nostra serra no n’és aliena, adquireix una nova dimensió. La carena de Les Guixeres, per exemple, a vol d’ocell és impressionant, molt més del que pot semblar des de baix, és una carena esmolada i tallant, talla i separa perfectament el Camp de la Conca, no hi ha dubte de la separació física de les dues comarques. Per bé que és una separació curiosa, una separació que és alhora unió. Sí, perquè els de Montblanc, com els de Valls, també tenen Miramar com a horitzó, com a única barrera que els impedeix de veure el Mar; Per a la Conca el nom no pot ser més desencertat, o encertat, ja que els cal realment d’anar-hi si volen veure la Mediterrània.

El nostre país és molt accidentat, és ple de muntanyes, muntanyes més altes, més grans i més nomenades a nivell nacional, sense anar més lluny, a les dues comarques que separa aquesta serra, també en tenim d’altres, però la Serra de Miramar és única en molts aspectes, el primer que ens bé al cap és el més adient al títol d’aquest col·leccionable, “a vol d’ocell”. Per a explicar-ho haurem de fer un petit tomb per la biologia.

Com tothom sap, la majoria dels ocells són migradors, és a dir, passen les diferents estacions de l’any en diferents llocs, i es desplacen d’un lloc a l’altre en dos períodes ben determinats. D’una banda, hi ha la migració primaveral, la que porta el moixó als llocs de cria, i de l’altra la tardoral, la que desplaça l’ocell als seus indrets d’hivernada. Alguns d’aquests desplaçaments són d’un extrem a l’altre del Món, són els viatges més llargs i ràpids de tots els que realitzen els animals. Doncs bé, hi ha dues menes d’ocells migradors segons el sistema que segueixen; Els planadors i els no planadors, els primers són els que utilitzen el vol a vela, és a dir, mercès a la gran superfície de les seves ales, es valen dels corrents ascensionals d’aire per a viatjar sense quasi gastar energia. Els segons volen “a rem”, és a dir, movent constantment les ales, com ara les orenetes, els limícoles, ànecs, etc.

Si ens centrem en el primer grup, ens trobarem que hi ha la majoria de rapinyaires (Àligues, Milans, Aligots, Voltors…) i grans ocells d’altres tipus (Cigonyes, Grues, etc.), molts d’ells en perill d’extinció. Aquests es troben limitats en la seva migració per la presència de carenes de muntanya, ja que, tret de dies que es pugui volar amb tèrmiques (els dies de més calor), cal aprofitar els corrents “de vessant”, que són els vents que, en topar amb una muntanya, esdevenen corrents ascensionals.

Doncs bé, com hem dit, el nostre país té unes condicions magnífiques per a volar amb vent de vessant, ja que hi ha muntanyes arreu. Però, si el que intentem és d’anar de nord a sud (o viceversa), aviat ens trobarem que, a l’alçada del Camp de Tarragona i la Conca sols hi ha una muntanya, sols una carena, hi haurem de passar per força, és la Serra de Miramar.

Aquesta peculiar circumstància, que comença amb els darrers cims del Bloc del Gaià, a la Voltorera (damunt de Cabra), i acaba amb la falla que inicia les Muntanyes de Prades, al Puigcabrer (damunt de Picamoixons), fa esdevenir la Serra de Miramar com la primera en importància a nivell nacional pel que fa a ocells migradors planadors, dit en poques paraules, és un lloc per on passen pràcticament tots els grans rapinyaires europeus en el seus vols d’anada a l’Àfrica a la tardor i de tornada a Europa a la primavera. Aquest fet, que no està encara provat empíricament ja que no se n’ha fet cap estudi seriós, sembla que no ha de ser gens exagerat, ho podrem intuir fàcilment si ens hi passem una bona estona a qualsevol dia del mes de setembre o d’abril en un racó amb bona vista d’aquesta serra, nosaltres mateixos, a la migració tardoral, hem vist 12 espècies diferents de rapinyaires en una hora.

Tota l’explicació que hem fet per als ocells planadors, ens val pel vol a vela humà, és a dir, el vol amb ala delta o ala de pendent (també nomenat “parapent”). La Serra de Miramar és un indret privilegiat a nivell nacional per a la pràctica d’aquesta activitat, sobretot els dies (uns pocs) de l’any en què conflueixen els corrents ascensionals dels dos vessants. Aleshores, tal com ens relata M. Arqué, traductor del llibre d’H. Aupetit “Visiteurs du Ciel”, podrem aixecar-nos fàcilment a més de 1000 m en poca estona, i així poder arribar a volar a molts quilòmetres. Sols hi ha un problema, actualment ens veurem limitats, si no és que podem anar lluny, a tirar-nos pel vessant de la Conca, ja que la línia de molt alta tensió és un perill enorme si volem aterrar a l’Alt Camp.

Una altra característica i particularitat de la Serra de Miramar la tindrem també a vol d’ocell o amb la simple observació des del punt enlairat que suposa el Motlló de Miramar, per exemple; Podrem observar perfectament diversos castells i torres de guaita: Salmella, Querol, Pinyana, la Mixarda, Prenafeta, el Pedrol…Tot això vol dir que estem en una zona que era “Marca”, és a dir, frontera entre les terres dels sarraïns i les cristianes. Ens podem traslladar mentalment a aquells temps; Què en devia ser, de difícil, viure. Aquestes construccions estan situades en lloc estratègics i enlairats, hi hauria guaites que avisaven de l’arribada de l’enemic i altra gent preparada per a afrontar-lo. Mentre, alguns maldaven per, simplement, sobreviure a malalties, manca de menjar, etc.

Finalment, al llarg dels segles, sembla que vàrem guanyar els cristians, si més no, de moment. Així ho podem comprovar fàcilment amb la vista de les diferents esglésies que presideixen els petits pobles, destaca especialment la de Sant Ramon, al Pla, bell exemple dels nostre romànic, actualment adquireix el protagonisme que mereix mercès a l’arranjament i a l’ordenació del seu entorn proper. La seva visita és més que obligada, un plaer que no ens hem de deixar escapar.

Actualment, les grans infraestructures de comunicació són ben presents a la zona, i ens expliquen, potser, una de les causes que aquests pobles més enlairats a la muntanya (Fontscaldes, L’illa i Miramar) hagin perdut el protagonisme que tenien en altre temps. I és que ara, les situacions estratègiques ja no són les mateixes, les distàncies són més petites, els mitjans de transport més ràpids i independents.

Tot plegat ho podem veure fàcilment, els impactes ambientals i visuals de la carretera nacional, l’autopista, les línies d’alta o molt alta tensió, els repetidors diversos, l’oleoducte, el gasoducte, el ferrocarril i les pistes forestals són brutals, en alguns llocs, destaca molt més alguna d’aquestes infraestructures que la morfologia de la pròpia muntanya, la seva vegetació o un poble, marcant irreversiblement el seu aspecte.

Ens preguntem ¿Ens hem precipitat?, ¿Tot això és (o era) evitable?.

Modestament, creiem que sí, que amb una mica més de previsió i coherència es podia haver aconseguit el mateix efecte de progrés i millora en les comunicacions sense malmetre tant el territori. Un cas evident és la carretera de Valls a Montblanc, la N-240, hi ha hagut progressives “millores”, cada cop canviant el traçat, de primer, pel Coll de Lila vell, després, per Fontscaldes, després, modificant les corbes. Cada cop, s’han deixat les estructures precedents totalment abandonades, sense cap treball d’arranjament. El darrer cop, es varen prometre unes mesures de correcció de l’impacte ambiental que encara esperem. Sols cal observar la “cura” que es va tenir en abocar les terres sobrants, davant de l’entrada de la carretera de Miramar, per exemple.

Potser al final, es farà un túnel pel qual passarà l’autovia Tarragona-Lleida.

¿Per què no es feia ja el túnel enlloc de la darrera “millora”?

Aquí ens trobem altre cop amb uns fets que més que separar, uneixen el Camp amb la Conca, ja que aquesta especial “delicadesa” en l’establiment d’infraestructures tècniques lineals és criticada de la mateixa manera al vessant nord de la serra, així ho podem llegir al treball de J. Amorós i J. Pàmies inclòs al llibre L’home i el medi a la Conca de Barberà i les Muntanyes de Prades, publicat l’any 1986.

I el futur no s’albira gaire millor, un dels molts projectes de parcs eòlics que hi ha al nostre país, projectes que considerem molt interessants ja que suposen desenvolupar energies netes, consisteix a omplir tota la carena, del coll de Prenafeta fins al coll de la Riba d’aerogeneradors. Sense tenir en compte la vàlua ecològica de la Serra, l’impacte visual i sobre la migració dels rapinyaires ni la possibilitat d’instal·lar-los a llocs molt menys impactants, com ara la plana del Camp. El paisatge i l’horitzó de les nostres comarques, aquell que ens va marcar la infantesa, pot veure’s fortament alterat en els propers anys.

Així mateix, el TGV (o AVE, o TAV), que ens volen vendre com a imprescindible per al progrés, pot acabar de destrossar del tot la serra i, de retruc, les dues comarques.

¿Realment ens cal gastar-nos més d’un bilió (167.000 Pta. per català), per un mitjà de transport que ja està antiquat?

¿No seria millor perfeccionar el recorregut ferrocarril existent i dedicar els diners sobrants, que seran molts, a altres coses més importants, com ara salut, educació, ajut al tercer Món, etc.?

Potser és que la majoria del país no s’interessa per aquesta serra, sens dubte, desconeixen les seves particularitats i el gran valor que té per a tots els habitants del Camp i la Conca (el Camp de Tarragona i la Conca de Barberà, és clar).

Doncs bé, per si hi ha algú que llegeix aquest col·leccionable que no és d’aquestes terres, que no és de Cabra, ni de Figuerola, ni de Barberà, ni de Valls ni de Montblanc ni de cap altre poble que gaudeix dels beneficis d’estar arrecerat a aquesta bella i vella muntanya, explicarem algunes de les seves característiques naturals, algunes de les que han motivat que una part, per a nosaltres massa petita, n’hagi estat inclosa al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN).

D’entrada, cal dir que és un bocí de la Serralada Pre-litoral, això vol dir que és orientada de del NE cap al SW, podríem dir que acaba en una important vall, la del Francolí, i comença al torrent de Rupit. Està situada, doncs, entre el Bloc del Gaià i les Muntanyes de Prades.

Des del punt de vista geològic, és una banda deformada associada a la falla del Camp, i podríem dir que comença a la Falla del Pont d’Armentera i acaba a la Falla de la Riba. Es tracta de materials triàsics i paleozoics amb estratificació quasi vertical i en contacte amb el Paleogen de la Conca de l’Ebre i el Neogen de la fossa del Camp. Probablement, va ser formada per la falla del Camp amb la compressió alpina. Tot això sona una mica complicat i tècnic, així és que afegirem algunes paraules més planeres. Físicament, es tracta, com ja hem dit, d’una única carena amb dos vessants ben diferenciats, el solell, que allotja el Camp de Tarragona, i l’obac, que acull la Conca de Barberà, la Conca estricta, no pas la “Baixa Segarra”, que és limitada pel Bloc del Gaià.

La vegetació bé molt marcada pel contrast fort entre el vessat nord, molt obac, i el sud, exposat al sol i a la influència de la mediterrània. Això fa que hi hagi, en poca superfície, gran varietat de cobertures vegetals, és clar que dominen els alzinars originals, amb alguns sectors especialment ben conservats, però també trobarem magnífiques pinedes de Pi roig, com el Bosc del Rector, així com pinedes de pi blanc i altres espècies de pins introduïdes, boscos de ribera, garrigues i, fins i tot, suredes. És fàcil d’observar-hi bells i grans exemplars de diverses arbres caducifolis com ara roures, aurons, blades, moixeres, servers, etc. I perennifolis, com grèvols, alzines, teixos, sabines i pins.

Hi podrem descobrir diverses espècies d’orquídies i moltes altres plantes interessants, com ara falzia negra, aladern, raïm de pobre, gatell, etc. La varietat ens sorprendrà en un indret relativament tan petit.

En el món dels bolets, destacar l’abundant presència del Bolet d’alzina (Higrophorus russula) , abundància lògica degut a la predominància dels alzinars, i el Fredolic o negret (Ticholoma terreum). Els quals, a més del Rovelló (Lactarius sanguifluus), mouen cada cop més gent a visitar la zona, amb l’esperança de collir-ne un bon cistellet. És clar que n’hi ha moltes més espècies, però no ens hi cabria ni tan sols un simple llistat.

Quant a la fauna, les presències més interessants són l’Àliga perdiuera (Aquila fasciata), que ha motivat la inclusió del vessant nord del Tossal Gros en el PEIN, el Falcó comú (Falco peregrinus), l’Àliga marcenca (Circaëtus gallicus), el Gat salvatge (Felis silvestris) i altres espècies de predadors, la majoria d’elles protegides.

Concretament, l’Àliga perdiuera la podem nomenar sols Àliga, ja que la daurada (Aquila crhysaetos) va ser eliminada fa anys de la zona i, de totes maneres, la perdiuera és la més adaptada a aquest ambient, la més característica i emblemàtica. Actualment presenta una població d’un tercet poliàndric, el primer que es va descobrir en aquesta espècie en tot el Món. El mascle gran, un magnífic exemplar de, si més no, vint anys d’edat, com la femella, coneix a la perfecció el territori i els seus topants, sap trobar cacera en poca estona quan cal, i protegir-se dels perills naturals i artificials. A més, podem dir que a aquesta perdiuera pertanyen les fotografies que han sortit a més llibres i revistes del País, mercès al treball de diversos afeccionats i professionals, com ara les de la Història Natural de la GEC, el llibre “Fotografiar la Naturaleza”, de l’O. Alamany i altres. No és gens difícil d’observar-la, si bé s’ha tornat més esquerpa amb els anys, probablement degut a les males experiències que ha tingut.

És ben evident que, a banda d’aquestes “estrelles” que hem esmentat, hi ha molts altres animals, més freqüents i fàcils de veure, i no per això menys interessants, i fins i tot protegits. En aquest aspecte cal destacar la Salamandra (Salamandra salamandra) els adults de la qual podrem veure els dies de pluja a molts indrets, i les larves a les fonts i tolls.

Els Gaigs (Garrulus glandarius) i Tudons (Columba palumbus), són els ocells que més probablement observareu en una visita a Miramar sigui quina sigui l’època de l’any en què la feu. Si és a l’estiu, a més, de ben segur que gaudireu amb el vol de les Orenetes i les Falzilles, concretament de Hirundo rustica, Apus apus, Apus melba i Ptyonoprogne rupestris, vol força espectacular i ràpid, sens dubte. Si és a l’hivern, una Pastorella o un Pit roig (Motacilla alba i Erithacus rubecula, respectivament), ens acompanyaran a qualsevol excursió.

Per terra, veurem Esquirols i Conills (Sciurus vulgaris i Oryctolagus cuniculus), amb una mica de sort, però també podria donar-se el cas que ens sorprengués un gran Senglar (Sus scrofa), això ens pot arribar a espantar, certament, ja que la seva mida és molt gran, pot arribar a 150 kg, però és totalment inofensiu, de fet, segur que s’espantarà més ell que nosaltres. Actualment, un cop extingits fa segles el Llop i l’Ós, l’home és l’únic animal que pot representar un perill per al senglar, ja que és un veritable gegant comparat amb qualsevol altre animal de la nostra fauna, això motiva que ens tingui por, és clar.

Però, lluny de tota aquesta descripció detallada, ens quedem amb el conjunt. La Serra de Miramar ens ofereix indrets sorprenents per la seva salvatgia i bon estat de conservació, per la seva bellesa i la seva tranquil·litat (bé, avui podem exceptuar els caps de setmana), per una sensació tan anhelada en aquests dies de contacte amb uns espais naturals que ens recordin els nostres orígens, de contacte, en resum, amb la Natura. Tot això a molts pocs metres de les nostres capitals comarcals, tan pocs metres, que fins i tot ens permetem el luxe de pujar-hi corrent o de fer-hi arribar la Mulassa. Una idea; ¿Per què no portar-hi l’Àliga?

A primer cop de vista, Miramar separa la Conca del Camp, separa dues comarques naturals clarament diferenciades. Però a l’hora de la veritat, l’únic que separa és la Conca del Mar, l’aïlla de la influència mediterrània i la condemna a viure sota la boira una proporció més important de dies de l’any del què els seus habitants voldrien. Molts dies, a l’hivern, aquesta boira sobreïx la serra i vessa sobre el Camp en forma de la típica “peluda”, solen ser els dies més freds de l’any per a la gent del Camp, imaginem-nos com són per a la gent de la Conca.

Com diem, en realitat separa la Conca del Mar, però uneix el Camp i la Conca, especialment l’Alt Camp i la Conca, esdevé la columna vertebral d’un sol cos que s’escampa a una banda i l’altra de la serra. És un mateix punt de referència que distribueix, per exemple, el senyal de telèfon, de televisió, de ràdio, etc. I serveix d’esperó per a animar als seus habitants a anar més amunt, més lluny, més enllà.

La serra de Miramar marca el caràcter i la forma de ser i pensar de molta gent, gent del Pla, de Cabra, de Barberà, etc. Però també de més enllà, obliga a la gent que travessa les nostres terres a fer-ho per punts concrets, pel coll de Cabra, pel coll de Lilla o per la Riba. Miramar representa la resistència de les nostres terres a ser travessades sense parar-hi atenció; Hom pot passar per carretera, per exemple, del Barcelonès a la Selva, sense adonar-se que ha travessat tota una comarca, el Maresme. O de les Garrigues a la Llitera sense adonar-se que ha passat la Noguera, però això no passa aquí, ningú no passa de l’Alt Camp a la Conca, de Valls a Montblanc, sense adonar-se que ha passat una barrera natural, que ha canviat alguna cosa. En fi, Miramar és una serra de gran importància, no sols per a la gent d’aquí sinó, com hem vist, a nivell nacional. Cal preservar-la i conservar-la per a les generacions futures. La millor forma de fomentar aquesta preservació és a través del coneixement, del coneixement neix l’estimació, això hem intentat de facilitar des d’ací, amb aquesta breu explicació. Però creiem que el que s’ha de fer és anar-hi, aprofitar aquesta oportunitat que ens ofereix la natura, un espai realment salvatge i bell ben a prop de casa. No us ho perdeu!