Un altre cop igual, quan decidim anar a la recerca de crancs, plou a bots i barrals. No sé si ho podrem fer, però ara mateix ho dubto, ja veurem.
El fet positiu, però, és que plou, i plou molt, a més, ara és quan toca, no? Doncs benvinguda la pluja.
Ahir vam poder gaudir dels Motllats sense boletaires, la pista està tan malament, que ja pocs cotxes s'atreveixen a pujar-hi, fins i tot amb tot terreny es fa difícil, més ben dit, es fa dur per al vehicle, de manera que sempre sembla que alguna cosa s'hagi de trencar. Caminar per aquell indret és, doncs, un plaer, la tranquil·litat i l'aïllament fa que l'única cosa que trenca l'harmonia del soroll de les fulles dels arbres és el crit de dos corbs, o el cant dels pits-roigs.
En altres temes, a punt d'acabar l'església del mar ja he completat la trilogia amb els dos llibres de Ken Follet, ara ja estic a punt de començar una església, o enfrontar-me amb la pesta!
Han estat tres lectures prou bones, recomanables del tot, ara n'haurem de cercar de noves, possiblement El joc de l'àngel, ja que me'l va regalar la Coia. Encara que m'han dit que no és com L'ombra del vent, sols comparant la foto de l'autor als dos llibres ja em fa la impressió que al Sr. Cercas li ha augmentat una mica massa l'autoestima...no sé, millor si m'equivoco, jutjarem millor quan ho haguem llegit.
El fet positiu, però, és que plou, i plou molt, a més, ara és quan toca, no? Doncs benvinguda la pluja.
Ahir vam poder gaudir dels Motllats sense boletaires, la pista està tan malament, que ja pocs cotxes s'atreveixen a pujar-hi, fins i tot amb tot terreny es fa difícil, més ben dit, es fa dur per al vehicle, de manera que sempre sembla que alguna cosa s'hagi de trencar. Caminar per aquell indret és, doncs, un plaer, la tranquil·litat i l'aïllament fa que l'única cosa que trenca l'harmonia del soroll de les fulles dels arbres és el crit de dos corbs, o el cant dels pits-roigs.
En altres temes, a punt d'acabar l'església del mar ja he completat la trilogia amb els dos llibres de Ken Follet, ara ja estic a punt de començar una església, o enfrontar-me amb la pesta!
Han estat tres lectures prou bones, recomanables del tot, ara n'haurem de cercar de noves, possiblement El joc de l'àngel, ja que me'l va regalar la Coia. Encara que m'han dit que no és com L'ombra del vent, sols comparant la foto de l'autor als dos llibres ja em fa la impressió que al Sr. Cercas li ha augmentat una mica massa l'autoestima...no sé, millor si m'equivoco, jutjarem millor quan ho haguem llegit.
Per cert, he afegit un altre enllaç, es tracta d'un bloc d'una persona amb la qual comparteixo força aficions...el Món és petit!
Fa uns quants dies, em vaig plantejar de fer una mena de catàleg de bons amics. Més que res per a recordar-los i tenir-los sempre presents, ja que, com deia, són potser l'única cosa bona que he fet a la vida.
Sembla ser, però, que tenia aquesta tasca una mica deixada, no sé ben bé perquè. El fet que el Ramon Ferré m'hagi fet un comentari al bloc m'ha fet pensar que hi he de tornar, i, evidentment, ho faré amb ell.
El Ramon Ferré és un Torrenc -viu a Torredembarra- que va ser co-fundador del GEPEC, és així com vaig tenir la sort de conèixer-lo. Juntament amb el seu germà, l'Òscar, van treballar força per a aixecar el grup a les seves beceroles. Ben aviat, l'Òscar va agafar altres camins -que desconec- i el Ramon ha seguit demostrant que no sols la seva passió és autèntica i inqüestionable, sino que la seva vàlua ho és encara més.
Els Aiguamolls de Torredembarra, entre altres indrets de la nostra terra, li deuen molt. I tots nosaltres li devem agraïment per la feina que ha fet, fa i seguirà fent, ja que la fa sempre de forma altruïsta i de bona fe, ho he pogut comprovar en moltes ocasions. de vegades, fins i tot amb massa bona fe. I és que el Ramon és, per damunt de moltes altres coses, una bellíssima persona. Des d'aquí una abraçada, Ramon.
La foto me la va enviar ell mateix, és del dia del seu casament...per molts anys!
Fa uns quants dies, em vaig plantejar de fer una mena de catàleg de bons amics. Més que res per a recordar-los i tenir-los sempre presents, ja que, com deia, són potser l'única cosa bona que he fet a la vida.
Sembla ser, però, que tenia aquesta tasca una mica deixada, no sé ben bé perquè. El fet que el Ramon Ferré m'hagi fet un comentari al bloc m'ha fet pensar que hi he de tornar, i, evidentment, ho faré amb ell.
El Ramon Ferré és un Torrenc -viu a Torredembarra- que va ser co-fundador del GEPEC, és així com vaig tenir la sort de conèixer-lo. Juntament amb el seu germà, l'Òscar, van treballar força per a aixecar el grup a les seves beceroles. Ben aviat, l'Òscar va agafar altres camins -que desconec- i el Ramon ha seguit demostrant que no sols la seva passió és autèntica i inqüestionable, sino que la seva vàlua ho és encara més.
Els Aiguamolls de Torredembarra, entre altres indrets de la nostra terra, li deuen molt. I tots nosaltres li devem agraïment per la feina que ha fet, fa i seguirà fent, ja que la fa sempre de forma altruïsta i de bona fe, ho he pogut comprovar en moltes ocasions. de vegades, fins i tot amb massa bona fe. I és que el Ramon és, per damunt de moltes altres coses, una bellíssima persona. Des d'aquí una abraçada, Ramon.
La foto me la va enviar ell mateix, és del dia del seu casament...per molts anys!
Endevineu quin és el paisatge de fons?
.JPG)
Entrades
1 comentari:
al Marroc ens demanàvem que estiguéssim casats per a poder afillar un nen (ara ja en portem dos i superbé), la família de la Patrícia volia fer els coses "bé" i no deixar gent sense convidar, la patrícia i jo volíem fer-ho ràpid, un dijous al matí, casar-nos i cadscú a la seva feina, però el seu jefe li va donar el dia liure i llavors ella, patint que patiràs: "ara no serà ni "bonica" ni "ràpida" ... quin rotllo!", enfi, que al final, la vaig enviar a dormir a ca sa mare en plan verge gitana, les germanes la vam vestir molt txula i guapa, jo li vaig penjar un penjoll que ja teniem per comptes de l'anell, erem uns buit o deu als jutjats (no varem gosar demanar a cap conegut polític per allò de que llavors els altres es piquen o els sap greu), ella es va emocionar, vam anar a esmorzar al passeig, ens vam trobar una cosina i altres (qué feu? ens acabem de casar? que què? si si ens acabemd e casar... osto soti com sou i tal) i, per a acabar-ho d'adobar, ens vam anar a fer fotos als muntanyans 8com ara cada cop hi va + gent) i allà ens varem trobar als vigilants, un aprell dels quals havien estat feia una estoneta a la boa... i és que no som res i nomès tenim una vida i tan tan curta! que els amistats semblen fer-la molt + gran del que ens assembla. Merci Màrius, l'amor és mutu je je
Publica un comentari a l'entrada