Des del sector d'Agents Rurals de CSI·F hem preparat un curs de gestió mediambiental, serà de trenta hores i es farà al maig, a Reus, si en voleu més informació la trobareu al web del CSI·F, enllaçat al costat.
A la revista cultura de novembre es publica l'article sobre la ruta de l'Alt Gaià. Diverses consideracions. 
Avui hi tornem amb un altre vídeo, aquest reflecteix la llei de Murphy.
Resulta que quasi cada dia intento de veure el Medi Ambient de TV3, i quasi sempre ho aconsegueixo, bé, molt dies, diguem.
Però justament divendres, no vaig poder, sort que hi ha gent que m’avisa de les coses. Tot just va sortir el meu llibre.
Gràcies a TV3 a la carta ho he pogut veure:
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3437430
La foto és per a il·lustrar que els francesos ja ho comencen a tenir clar.
Quan entrem al Priorat pel Coll d'Alforja, a mà dreta, vora la carretera, ens trobem aquest magnífic exemplar de Pinassa, Pinus nigra salzmanii. Un arbre excepcional que destaca per damunt de tots els altres. Amb el Montsant de fons, ofereix un espectacle de paisatge que paga la pena de contemplar.
Una mica tard, però ja hem refet i endreçat els nius artificials del Mas de Segimon, a l'Aleixar. Aquest és dels que es compren a Oryx, van molt bé, han criat a tots els que hem instal·lat.
L’Àliga perdiuera, Aquila fasciata, aquesta espècie mítica, que està desapareixent, cria als cingles més allunyats de la civilització i ja en queden ben poques, a Europa, vegeu-ne la prova:
http://www.youtube.com/watch?v=H7V3Fncw1MM
És broma, aquest vídeo impressionant és a la Índia, no a Catalunya, encara que aquí també ha criat en arbres, més allunyats de la ciutat, és clar.
Llegeixo al diari una d'aquelles estadístiques curioses que, de tant en tant, es publiquen.
Aquests dies, probablement fins a setmana santa, són intensos en accions d'educació ambiental. Gairebé cada dia anem a instituts i escoles a fer xerrades, amb els CRAE a fer tallers i sortides o d'excursió al bosc amb la canalla, a plantar arbres o penjar nius artificials.
Encara no sé quina espècie és, però no he pogut resistir de fotografiar i compartir aquesta espectacular florida, arran d'una esllavissada que ha eliminat els arbres i els arbustos.
En Francesc Xavier Fernàndez, mitjançant el blogaire Té la mà Maria, ens regala dues fotos de la catedral de Sant Patrici, a New York.
És ben evident a qui em conegui que jo de religiós en tinc ben poc, més aviat cap a gens. Però visitar Montserrat té molts altres intressos, a banda de la religió.
Avui és el primer dia de la primavera, aquestes flors d'ametller d'ametlla marcona, rosades, ens serviran de benvinguda. També la Cèlia ho ha copsat, amb ametllers i violetes.
Aquest cap de setmana ha estat el primer que la Bruna, la nostra gosseta, ens ha acompanyat amb l'autocaravana. 
Aquests cap de setmana, per tal de poder observar millor la lluna, hem agafat l'autocaravana i ens n'hem anat a Montserrat, ha estat prou positiu, encara que hem quedat parats de la massificació.
Avui tothom diu que la lluna serà espectacular, de fet, sí que és més lluent del que és normal. Caldrà aprofitar l'avinentesa i mirar-se-la una mica.
Com haureu pogut observar si heu entrat algun cop a aquest bloc, sóc una persona poc especialitzada. Per dir-ho com ho diu el meu amic Manel, sóc aprenent de tot i mestre de res.
A la vida he fet moltes coses, algunes amb relatiu èxit, altres no tant, i altres de forma totalment desastrosa.
Però encara me’n queden moltes, de coses per a fer, crec que la vida és molt més divertida si dia rere dia, setmana rere setmana i fins i tot any rere any, has pogut provar noves experiències i en algunes d’elles han pogut reeixir.
Molts cops m’havien temptat a treballar pel sindicat. I fins i tot de forma puntual ho he fet ja; Sóc l’únic membre del CAR que ha participat a tots els cursos per a interins que ha organitzat CCOO, i també he fet un curs de Fringíl·lids per a UGT. Però mai m’hi havia posat de ple, a treballar directament per a un sindicat, no fent únicament de formador.
Finalment, per circumstàncies professionals i personals que no ve a tomb explicar aquí, ara m’he decidit.
He entrat de ple a formar part com a vocal al sector Agents Rurals de la Central Sindical Independent i de Funcionaris (CSI·F).
I hi he entrat perquè hi he trobat, en aquest sindicat, un bon ambient, una gran professionalitat i moltes ganes de treballar per a millorar les condicions laborals dels empleats públics.
A més, i per si amb això no n’hi hagués prou, se’ns ha donat una molt gran llibertat i confiança per part dels responsables del sindicat.
Defensar la dignitat i la professionalitat dels servidors públics em sembla ara mateix una tasca que estic en condicions d’exercir, ja que conec el tema des de molts punts de vista i des d’una llarga experiència d’anys. Vint-i-dos anys de funcionari de la Generalitat i quatre anys de Regidor Cap d’Àrea a un Ajuntament capital de comarca em donen prou base per a poder conèixer el funcionament intern d’aquestes entitats.
I crec que és molt important de defensar-los, als funcionaris públics, ja que és molt fàcil entrar a la crítica sense fonament, quan en realitat hi ha molta gent molt vàlida que és a un lloc de treball d’aquest tipus perquè hi creu, perquè n’està convençut, que tots plegats ens mereixem un servei públic de qualitat. I perquè és la seva vocació.
Així doncs, començo una etapa que –òbviament- desconec quan durarà i els èxits o fracassos que tindrà, però que promet molt.
Aquí en teniu l’enllaç, que també és al costat, és clar:
Avui, mentre esperava a la ràdio per a parlar, m'he mirat els diaris. Ja m'he emportat una sorpresa. 
Ja hem vist les primeres orenetes al Baix Camp. Dimarts, dia 15 la primera cuablanca, Delichon urbicum, a Mont-roig, i ahir, dia 16, la primera Hirundo rustica, Oreneta vulgar, a Les Borges del Camp.
De tant en tant, miro el comptador de visites, avui he quedat astorat perquè ha arribat a vint mil, sí, 20.000 visites.
La blogosfera augmenta dia rere dia. Ara podem gaudir -jo especialment, ho reconec- d'un nou bloc de fotografies. La Cèlia, la meva filla, el va omplint d'imatges interessants i reproduïdes amb molt bon gust amb la seva càmera. És enllaçat al costat, paga la pena d'anar-hi fent una ullada.
Aquests dies costa de penjar entrades positives al bloc, el que ha passat al Japó, a banda de ser una desgràcia natural de grans proporcions, i un desastre molt gran a n ivell social i econòmic, també ens ha de fer repensar tot el tema de l'energia nuclear.
Sí, tot un clàssic, aquest Ford Mustang descapotable, fins i tot amb l'adhesiu de la ruta 66 al vidre. La seva presència davant d'un restaurant de Reus aquest diumenge suposo que deu tenir relació amb la fira Epocauto, que és justament aquest cap de setmana.
Excel.lent edició dels tres tombs de Reus, enguany. Un èxit de públic i de participació. Els tres tombs definitivament s'han consolidat com una de les festes més reeixides i participatives de la ciutat. Des del punt de vista fotogràfic, molt interessants.
En el darrer butlletí de l'ICO apareix el meu llibre com a "llibre de la setmana", tot un honor, moltes gràcies, companys.
Ahir vaig esser convidat a l’acte de la festa patronal dels bombers, que coincidia amb el cent-cinquanta aniversari dels bombers de Reus.
Jo devia ser dels pocs que hi vaig anar a peu, ja que es feia a cent metres del meu lloc de treball, al nou recinte de la Fira de Reus, magnífic escenari, nou de trinca.
Va ser un acte molt emotiu, amb lliurament de guardons a molts bombers per haver prestat un munt d’anys de servei. També, i això va ser més aplaudit, dempeus tots, mencions especials a bombers que havien protagonitzat actuacions d’especial heroïcitat, salvant vides humanes i, en alguns casos, perdent la seva pròpia vida.
Va ser molt engrescador comprovar com l’Honorable Conseller en persona –amb l’Alcalde, el President de la Diputació, el Delegat del Govern, etc.- agraïa aquests actes, i donava la mà un a un als bons professionals, que havien fet la seva feina més enllà del que se’ls demana.
En el seu parlament final, el Conseller va remarcar que el cos de bombers el té al seu costat, i a tot el Govern, tant quant ho fan bé -que és gairebé sempre- com si s'equivoquen. Això és realment reconfortant.
Trobo que aquest tipus d’actes són importants, reforcen l’esperit de grup i esperonen la voluntat dels servidors públics.
No puc menys que estar agraït als companys –i en molts casos, amics- bombers haver-me permès acompanyar-los en aquest dia tan important per a ells.
Avui els infants del Pi, Pinya, Pinyó han estat a la font del Colomer, a l'Albiol, vora Bonretorn. Allí han realitzat una neteja a fons de l'entorn, entre les alzines i les argilagues, han omplert sacs d'ampolles, bidons i altres porqueries que deix la gent que hi va a recollir aigua.
Potser ja n'hi ha prou, no?
Això ja és un gra massa, fins i tot hi ha gent que se'n dona vergonya.
Avui penjaré el darrer article que he fet per a l'Orella de Farena, aquest cop és sobre el Gamarús, i parla, aquest, sobre les vacances escolars, la setmana blanca famosa, primera i darrera.
La idea és que ara sembla que cal intentar de millorar el rendiment escolar, atès que s'ha observat que no és precisament òptim, al nostre país.
D'ací ve el títol, cronobiologia, sí, una parauleta d'aquestes rares, d'avui, però que es basa en una cosa de total sentit comú.
S'ha observat que el rendiment, la capacitat de treball i aprenentatge de les persones no és el mateix tot el dia, lògicament, ja que som animals, al cap i a la fi, i que ens marca és la Natura, el ritme del sol.
De la mateixa manera que un xoriguer i un gamarús no fan el mateix horari de treball, per tal i com la Natura, amb anys i anys d'evolució, els ha marcat per a adaptar-se a un o altre horari, les persones també tenim uns horaris òptims i uns de no tan bons.
A altres països, com ara al Canadà, ja estan aplicant aquests coneixement i fan l'entrada als instituts a la mateixa hora -els horaris de treball dels pares manen- però fan biblioteca, plàstica, etc. Temes que de menys cos. Les assignatures fortes, les més exigents i que tenen més pes als curricula les comencen a partir de quarts de dotze i a la tarda, que és l'hora de millor rendiment.
No els va tan malament, segons sembla, així és que potser d'ací a uns quants anys potser també ens n'adonarem ací i no farem rendir en matemàtiques als adolescents a les vuit del matí.
Vet ací l'article, dedicat especialment a qui no pugui gaudir de l'Orella sencera.
El Gamarús.
Benvolgut veïnatge.
S’acaba l’hivern i ja es comencen a notar els primers colors de la primavera, les darreres nits fredes es fan notar, encara, i hi ha neu a les congestes després de la darrera nevada, ja ho diuen:
Març, marçot, mata la vella, i la jove si pot.
Doncs bé, els que teniu la sort de tenir casa a Farena i quedar-vos a dormir, us haureu adonat que a les nits se sent un udoll molt característic a l’interior del bosc, és una mena de:
Houuuuh....ho,ho,ho,houuuuh
Remarco amb negreta quan el so és més fort. És un cant fort, com un plany, una mica tètric, i que se sent sobretot aquests primers mesos de l’any.
Per cert, que n’és de difícil intentar d’explicar en lletres impreses el cant d’un ocell!
Doncs això, segur que haureu escoltat algun cop aquest cant, és un dels nostres, un Gamarús, batejat pels científics com a Strix aluco.
Encara que, com som molt abundants, ens anomenen també Agaús, Gall carboner, Cabrota i molts altres noms.
El Senyor Albert Manent, un intel·lectual que té el mas a l’Aleixar, el Mas de Segimon, en va escriure un llibre, amb tots els noms populars que tenim els gamarussos, fixeu-vos si n’hi ha a tot el País.
El més corrent de tots, però, és el de Gall carboner, i es refereix a que quan hi havia gent que anava a fer carbó als alzinars, anys enrere, sentien en començar la feina, a la matinada, o en acabar-la, just abans de marxar cap a casa perquè es feia fosc, el nostre cant des de les seves carboneres.
Si m’he de fer un autoretrat diria que sóc un mussol, un doc, és a dir, un rapinyaire nocturn de mida mitjana, d’uns 40 cm de llarg i quasi un metre d’envergadura. Més o menys com la nostra parenta, l’Òliba, però nosaltres vivim sempre enmig del bosc, som molt freqüents, encara que costa molt que ens veieu.
La nostra alimentació us fa molt de favor, ja que quasi exclusivament mengem rates i ratolins, talpons, i altres animalons que us fan malbé les plantes que estimeu.
Deia que som molt corrents, de fet, devem ser dels rapinyaires més corrents a Catalunya, amb més de 12.000 parelles, i no sembla que les nostres poblacions pateixin, ben al contrari, potser cada dia en som més, probablement perquè cada cop hi ha més bosc, al nostre país, i també perquè la nostra competidora més directa, l’Òliba, cada dia és més escassa.
Bé, em demanen que opini sobre algun aspecte de la vostra vida, i ara em ve a tomb, perquè s’escau justament aquesta setmana, parlar-vos d’aquestes mini vacances que us heu muntat els educadors, els mestres, vaja. En dieu la setmana blanca.
No se ben bé perquè en dieu així, suposo que deu tenir relació amb la neu i l’esquí, però com que a Farena no hi ha pistes d’esquí, si més no de moment, doncs això, que no ho sé.
El que sí que és cert és que aquests dies ens vostres escolars, nenes i nens, no tenen classe, han d’anar a cases de colònies, cases dels avis, acampades, o on sigui, però no a classe.
Sembla ser –em diuen- que això no tornarà a passar més, que aquest és el primer i darrer any.
Bé, potser millor, perquè això és un veritable trasbals, un enrenou, vaja.
La idea és bona, escampar les vacances i que no estiguin tan concentrades a l’estiu va bé, però s’ha fet malament, no s’ha programat bé i no s’hi ha posat els mitjans que calen.
És evident, doncs, que cal millorar el calendari escolar, però s’ha de fer millor, molt millor.
També hi ha un altre factor, però; és que ens hem emmirallat en altres països europeus, com ara França, per exemple. Però Catalunya no és França, a Catalunya hi fa molta més calor, a l’estiu, potser ja va bé, que no tinguem massa feina a l’estiu.
I una idea, no seria millor, també, encaixar més els horaris amb els horaris biològics de la gent?
Vosaltres, encara que no ho vulgueu acceptar, també en sóu, d’animals. I teniu uns horaris preferents de funcionament.
Potser fer treballar adolescents a les vuit del matí no és el més adient, sobretot a l’hivern. Les noies i els nois són molt més productius i receptius a l’aprenentatge més tard, des del migdia cap a la tarda, no tan de matí.
Cal pensar-hi una mica més, no?
Bé, això us ho diu un que comença a funcionar quan es pon el sol, imagineu-vos el mal que ens faria que em fessin canviar l’horari i caçar de dia, amb aquests enormes ulls negres que tenim!
Un udol de salutació.
El Gall carboner.
Entre la darrera comanda que vaig fer a Cossetània, hi havia un llibre que tenia com a assignatura pendent des de feia temps. És aquest del Vicent Pellicer.
Molt oportunament, el mateix dia que estem enmig d'un taller de construcció de nius artificials i menjadores, i de germinar llavors d'arbres del programa Pi, pinya, pinyó, m'arriben un parell de llibres que vaig demanar a Cossetània.
Un cop els ametllers comencen a perdre les flors i guanyen fulles, ara és l’hora dels presseguers i les pruneres, també amb flors que no els van gaire darrere, en bellesa.Aquí en tenim mostres de tots dos, a veure si algú endevina quin és quin.
Per cert, m’ha arribat un article molt interessant, llarg, sí, però paga la pena de llegir-lo, de debò.
http://crisiscapitalista.blogspot.com/2011/01/islandia-crisis-y-revolucion.html
Ahir, finalment i després de molt de temps, vam anar al cinema. Ja feia temps, sí, i ens hauria agradat anar a veure Pa negre, però per horaris, finalment, vam anar a veure "El discurs del rei". Una bona pel·lícula, bons actors, ben ambientada, bon ritme, etc.
Potser va passar el que passa molts cops, que quan t'han dit tant que una pel·li és bona, després costa molt superar les expectatives.
De tota manera, és ben clar que paga la pena anar a veure-la, si més no, perquè no mor ningú amb violència -mor el rei, però de malaltia- i no es crema cap cotxe. És britànica, no americana.
Tothom n'ha vist, o en pot veure, el cartell promocional, així és que la foto d'avui il·lustra que aquest proper cap de setmana, el diumenge, ja són els tres tombs a Reus, cal posar ben maques les eqües i els cavalls, manicura, perruqueria...
És fascinant aquesta capacitat que tenen alguns humans per a poder complementar les tradicions, els coses d'abans, amb les novetats més modernes, amb l'alta tecnologia.
Ahir vam fer la presentació a Barcelona, a l'Oryx. Va ser un acte entranyable, amb tot d'amics, coneguts i noves coneixences. Hi havia ben bé trenta persones, entre companys de la feina, parents i similars, amics i saludats. Va estar molt bé, doncs.
Particularment interessant va ser conèixer el Ramon Pascual i la seva muller, Núria, dues persones interessantíssimes i de gran cultura. En Ramon és qui ha escrit, entre molts altres llibres, les dues clàssiques guies d'arbres i arbustos, guies que o falten a cap casa d'algú que li interessi la natura. Una conversa d'aquelles que recordes.
També hi havia algun autor de fotos cedides, com el Júlio Pérez, a qui encara tampoc coneixia personalment.
La xerrada del Xavier Parellada va ser molt sentida, recordant vells temps i destacant de forma totalment exagerada la meva contribució al coneixement ornitològic de les comarques meridionals. Vaig signar uns quants llibres amb aquell goig que saps que qui t'ho demana valora la feina.
Però, a més, vam aprofitar el viatge, hi vam comprar nius artificials i un parell de llibres, entre ells les dues guies que tenia com a assignatura pendent des de feia temps, l'edició nova i en català -finalment- de l'Svensson, Mularney i Zetterström i, és clar, la dels bons naturalistes catalans, Joan Estrada, Francesc Jutglar i Toni Llobet. Aquesta darrera mereix comentari a banda.
Finalment, més de cinquanta anys més tard que aparegui la primera guia d'ocells d'Europa, tenim la primera guia d'ocells dels Països catalans, feta en català i des del nostre país, per ornitòlegs i il·lustradors de casa. Només per això ja tenim clar que cal recomanar-la, com fa l'ICO, però és que, a més, és bona, molt bona.
Les il·lustracions del Francesc, amb qui vaig tenir en goig de compartir jornades d'anellament al Delta fa anys, i del Toni, que no ha de demostrar res a dia d'avui, són fantàstiques. I els textos del Joan demostren que el nostre "mestre" de Lleida en sap un niu.
Molt bon treball i molt recomanable, no ha de faltar a la motxilla de cap ornitòleg o aspirant a ornitòleg del nostre País
Avui un vell amic des de fa molts anys, i un dels més grans naturalistes de Catalunya, en Xavier Parellada, presentarà el meu darrer llibre a Barcelona. Un gran honor, sens dubte.
Al barri s'han posat a fer obres, vull dir els de l'Ajuntament, concretament Brigades. Substitueixen una zona que era simplement de paviment net per una zona de jocs per a infants.
També al Baix Camp hi ha Tortuga de rierol, Mauremys leprosa, aquest exemplar és a l'embassament de Riudecanyes.
.JPG)
Entrades
Comentaris
