Oposicions al CAR.

M'ha omplert de satisfacció tornar a donar classes a futurs agents rurals, vull dir; Avui he estat un dels primers profes del cinquè curs que el sindicat CCOO organitza per als opositors al Cos d'Agents Rurals, en aquest cas per la convocatòria que és a punt de publicar-se el mes vinent, si tot va bé.
Em sembla molt, però, que ho he fet molt malament, i ho sento de debó, s'han ajuntat un cúmul de circumstàncies personals i conjunturals que han fet que tot vagi força malament. He fet el que he pogut, però. I, el que tenen les noves tecnologies, només arribar a casa un dels presents com a alumnes ja m'ha enviat un correu dient que ha estat prou bé.
Ara no sé si pensar que és una opinió sols d'ell o més general. En fi, no sempre es pot estar al 100%, no?
En qualsevol cas, però, deia que m'omple de satisfacció ja que m'agrada molt ajudar a una colla de nois i noies que es veuen molt il·lusionats per entrar al cos -no en féu segones lectures, sisplau- i que, en alguns casos prou reeixits, ja s'ha donat la feliç coincidència que fins i tot els he tingut després treballant a la meva comarca.
És per això, entre d'altres coses, pel que sóc -crec- l'únic agent que ha estat profe a tots els cursos que ha organitzat CCOO, des del primer de 1998 fins avui mateix.
Tot això compensa una mica la frustració d'ahir, dia en què, sota l'atenta mirada d'un jubilat belga, amb el qual finalment vaig parlar llargament, vaig estar intentant comprovar si encara hi havia fartets a l'Estany Gelat, recerca completament infructuosa. Hi ha una plaga enorme de nedadors d'esquena, larves de libel·lula i altres simpàtics predadors al que queda del ja diminut toll, però ni rastre de peixos...haurieu d'haver vist la cara del senyor belga, estava a punt de trucar al Pere Mata, sort que després li he explicat el què feia.
Espero que això sols sigui fruit de la meva ignorància en el tema piscícola, i que encara n'hi hagi, d'aquests petits peixets protegits.
Finalment, una altra bona notícia; Vaig assitir -és clar- al Congrés de la Federació Regional d'Esquerra, i ara puc dir tranquil·lament d'Esquerra Republicana de Catalunya. Ja que, per sorpresa de propis i estranys, va guanyar la candidatura del bon amic Albert Pereira, Secuitenc i pare de tres fills, és a dir, una persona admirable.
Aquesta victòria ajustadíssima, 195 vots per a ell, 183 per a l'Adam Manyé. Suposa, al meu entendre, un punt d'inflexió, un primer efecte de la unió que s'ha donat fa molt poc entre el sector de Reagrupament i el de les JERC, Esquerra independentista.
Estic molt esperançat amb aquest resultat, crec que ERC pot tornar a agafar el rumb que a mi m'agrada, i que crec que vol la majoria de la gent independentista d'aquest país: un partit honest, valent, decidit i que sols lluita per a aconseguir, d'un cop, la independència per a Catalunya.
ERC ha de tornar a ser el vot útil independentista, hem de tornar a acollir tothom que ja no sap a qui votar per a deixar clar que el que vol és la independència.
Les darreres davallades de vot d'ERC combinades amb la pujada de les CUP's arreu o la CORI a Reus ens han de fer adonar que qui vol la independència ja no sap a qui votar; ¿Com han de votar una ERC que va estar a punt de votar a favor de l'estatutet que tenim, que no serveix ni per a aconseguir una miqueteta de millora del finançament?
Es veu una llum al final del túnel.
La foto d'avui serà d'un animaló tan petit com bonic i útil -recordem que menja larves de mosquit- Però com que no en vaig poder veure cap, he baixat la imatge d'internet, del web del GEPEC, és del bon amic i millor fotògraf -aquest sí que ho és de debó- Ferran Aguilar. Espero que no t'enfadis, Ferran!