Aniversari del bloc.

Ostres! Ara que me n'adono, com que s'acaba l'any i és el moment de fer balanços i bons propòsits, veig que tot just ahir va fer un any que vaig iniciar el bloc. Sembla mentida, rient rient, ja fa un any!

Farem balanç, doncs:

En aquest any, hauré treballat 1630,5 hores -és el que estipula el conveni laboral- hauré cobrat uns quants euros bruts i força menys de nets, m'he comprat un llibre d'ocells -ahir, el de la foto- haurem celebrat unes quantes festes familiars i...vaja, quina porqueria de balanç.

Potser que parlem de les coses que he fet per primer cop:

-He jugat un partit de futbol.

-He volat en ala de pendent.

-He fet digiscoping -ja trigava, una paraula en miganglès.
-He prologat un llibre.
-He menjat becada.
-He corregut un quart de marató.
-He...ara mateix no me'n recordo de res destacable i nou.

Potser seria interessant comparar amb els propòsits de l'any passat...

Crec que sols s'ha complert el de la salut. Perquè han posat més centrals eòliques, els cotxes segueixen anant amb gasolina, els mateixos quatre gats ens preocupem per la Natura i de la independència millor no parlar-ne, perquè ja ningú sembla que la vulgui. Bé, ens haurem de seguir esforçant, quin remei.

I ara, els propòsits d'enguany. Com que sóc pràctic i optimista, me'ls faré assolibles, és a dir, no vull agafar una depressió fent un propòsit que després no compleixi.

-Em deixaré barba -Je, je.

-Deixaré de fumar -més je, je.
-Mantindré el bloc.

Ara un desig:
Veure la independència de Catalunya...el finançament ja se'l poden posar al c...

En fi, que bon any a tots i feu com jo, propòsits que pugueu complir!

Dies sense sol.

Avui fa quasi sis dies que, com qui diu, no veiem el sol. No hi estem acostumats, al Camp, a no veure el sol en dies, però de tant en tant passa. Esperem que sigui a fi de bé, tots els refranys diuen que els anys que neva molt -a aquestes dates, la pluja és neu a molts llocs- són anys bons, per tant, suposarem que enguany també.

Qui més qui menys ha fet cagar el Tió, però ara, d'ací a molt poc, vénen els Reis -els Reixos, que dèiem quan èrem petits- i aquests també porten regals.

El que jo he demanat ja el tinc més que pensat de fa dies, sols falta que m'hagi portat prou bé i me'l deixin al balcó...a veure.

Però em permeto recomanar un petit regal que, per a mi, és una petita joia; Es tracta del CD d'òpera de cambra "El paradís de les muntanyes", amb el meu bon amic Marc Moncusí com a director. M'omple de goig poder tenir a les mans l'obra de l'amic Marc, un grandíssim músic i, primer que tot, una bellíssima persona amb qui hem passat moments molt divertits i estones de treball dur. Des d'ací desitjo que se'n venguin molts, d'aquest CD, ja que el Marc és una d'aquelles persones que mereixen només èxits. Així és que, si no m'el porten els Reixos, me'l vaig a comprar jo mateix tan aviat com pugui.

L'única cosa que em sap greu és que l'sgae es farà una mica més rica...però vaja.

I ja que la pluja ens manté prou tancats a casa i provoca que els posts no puguin parlar massa de notícies naturalístiques, aprofitaré per a seguir amb el tema dels amics, tan o més agradable.

Darrerament, un col·lega del Garraf m'està enviant fotografies de les seves visites a espais naturals, una mica, suposo, per a compensar que amb el bloc se'n va assabentant de les meves, de notícies. A mi em sembla que fa fotos força interessants, i, per a que algú més les pugui veure, i prenent-me la confiança que em permet el Nadal, en penjaré una, per a millorar el meu post.

El Pedro Torres és un guarda del Parc del Foix, però també un naturalista apassionat que cada any elabora un informe amb totes les novetats i estadístiques de les observacions que ha recollit a la seva zona de treball, de forma que se'n té un coneixement acurat i actualitzat útil per a la gestió de l'espai.

Pedro, amic, espero que t'agradi que hagi ensenyat aquesta excel·lent foto de Cabussó emplomallat que has fet al Delta del Llobregat, si no és així, m'ho dius i la trec...Bon any nou i gràcies!

Nadal treballant.

Treballar per Nadal pot ser molt productiu; la prova, aquest passat -abans d'ahir. A banda de la feina en si mateixa, vaig omplir una tarja de dues gigues amb fotos molt aprofitables de paisatges i fauna. Feia prou fred, sobretot al Coll d'Alforja, d'on és la foto de l'arbre amb gebre. I, des de la creu d'Arbolí es podia admirar la típica boira de les inversions tèrmiques, que és la que esdevé peluda quan baixa cap al Baix Camp precipitant-se pels cingles com si fos l'aigua d'una cascada.

Sense sortir del Baix Camp, vaig poder veure un munt de rapinyares, uns quants aligots, xoriguers, astors, una arpella pàl·lida mascle ferida de tret pels caçadors i, potser el més interessant, una esmerla al meu propi poble -adoptiu- Arbolí. Fins i tot la vaig poder fotografiar tot i que sols amb valor testimonial.

Nadal.

Demà és Nadal, i , demostrant altre cop que sóc un bitxo molt rar, treballo.

De tota manera, avui festa i mega-àpat. En fi, vacances també del bloc...

Aquí teniu una imatge de l'hivern que acaba de començar.

Més SOCC i una mica de moto.

Ahir primer SOCC d'hivern a Pratdip, el resultat no va ser res d'extraordinari, gairebé el de sempre. Potser feia massa vent, encara que no pas massa fred.

Si cal destacar alguna cosa, seria el fet d'haver vist totes juntes les gralles de bec vermell, en una volada molt interessant i compacta, gairebé es comportaven com estornells. Com es pot comprovar a la foto, n'hi havia quaranta-vuit. També un rapinyaire, és clar, encara que no ha estat l'Àliga daurada, ha estat una femella d'esparver que intentava de caçar en un grup de fringil·lids.

Abans d'ahir vam tornar a anar amb la moto, amb la Fazer, ara feia molts dies, entre el fred i la pluja, que no hi anava. El viatge fins a Valls em fa sentir una mica frustrat, però. Anar a noranta per la carretera de Reus a Alcover amb una moto així és difícil, molt difícil. Em fa pensar en els pobres barcelonins -bé, i els que hi anem de tant en tant- anant a vuitanta i ara fins i tot a menys per l'autopista, se't deu quedar cara d'enze, no?

Com pot ser? Anar a vuitanta per una via de quatre carrils, pensada i preparada per anar-hi a cent-vint! Fins i tot els camions grans t'avancen.

Sincerament, no crec que es contamini menys, així. Amb la moto, per exemple, per poder anar a vuitanta he de reduir una o de vegades fins a dues marxes, amb la qual cosa vaig a les mateixes o més revolucions, i durant més temps...no sóc enginyer, però diria que contamino encara més.

Si el que realment es vol fer és estalviar energia i contaminar menys, potser que comencin per optimitzar el transport públic, a aquest País -si treiem la capital- el transport públic és gairebé testimonial, a comarques, si no treballes prop de casa, has de tenir cotxe per força.

Continuar per no autoritzar cap mena de cursa de vehicles a motor també estaria bé, els cotxes de fórmula u, per exemple, consumeixen gairebé un litre per Km, i això per no parlar del que costa fabricar-los i el que duren...malversament de recursos total.

I ells ral·lis? Ja n'he parlat altres cops, però hi torno; Em sembla molt fort que es facin proves d'aquest tipus en carreteres obertes. La fórmula u, si més no, es fa en circuits tancats.

Sí, evidentment, qui va amb la fazer a la foto no sóc jo, l'he tret del web de Yamaha, però és que jo mateix no em puc fer fotos corrent.

Per cert, un any més, avui podem celebrar que tenim salut, molta salut. I que duri!

To be or not to be...anellador.

Aquests dies hi ha un debat força llarg i interessant al fòrum Auscat, es tracta de si l’anellament científic d’ocells és realment útil. O, més ben dit, si se’n fa l’ús que caldria, si tal vegada s’empra l’anellament com una finalitat més que com una eina, si les sessions lúdiques d’anellament són massa destorb per als ocells comparat amb la utilitat que tenen, si la mortaldat és massa alta...en definitiva, es debat sobre l’anellament en sí mateix, no sobre la metodologia o algun estudi concret.

http://es.groups.yahoo.com/group/auscat/

Aquest debat m’està interessant molt especialment, ja que m’ha fet adonar de les meves pròpies reflexions fetes ja fa anys, quan vaig començar amb aquest tema i, posteriorment ho vaig deixar força. Els motius que em van fer deixar-ho són, en el fons, els que s’estan debatent a Auscat aquests dies.
Fa molts anys –cap allà als inicis dels vuitanta- vaig començar a fer anellament, amb -considero- les millors companyies; Raül Aymí, Jordi Sargatal, Jordi Giró, Albert i Isabel Martínez, Xavi Tomàs , Francesc Jutglar...i un llarg etc.
Vaig aprendre i vaig gaudir molt; tenint ocells a la mà s’aprèn molt i ràpid sobre espècies, sexes, muda i moltes altres coses, i, si ets a la vora de gent com la que he esmentat, encara més.
Però, ben aviat me’n vaig adonar dels problemes: S’infligeix en els moixons un greu destorb, fins i tot hi ha una mortaldat que ja s’assumeix com a mal inevitable i que entra dins dels problemes que cal acceptar.
El fet és que, en algunes espècies, la mortaldat és molt més alta que en d’altres. I , a més, en algun cas, resulta que el percentatge de morts és el més alt en espècies que són molt escasses. És el cas de la Mallerenga de bigotis, per exemple, com la que hi ha a la foto. A més, per acabar d’adobar-ho, es tracta d’una espècie que té, mercès al seu hàbitat, molts pocs problemes més, que l’anellament. En definitiva, que pel que fa a la Mallerenga de bigotis m’atreviria a dir que els anelladors som una de les principals causes de rarefacció.
Quan arribes a conclusions d’aquest tipus és quan et comences a plantejar el tema, poses als plats de la teva balança particular els avantatges i els inconvenients de dur a terme una activitat concreta. Potser si ho mires des d’un punt de vista molt egoista, et surt realment a compte ser anellador. Ja que, insisteixo, se n’aprèn molt i es gaudeix molt manipulant espècies que, normalment, sols veus de lluny. A més, des del punt de vista dels resultats que n’obtens segueix sortint a compte perquè, malgrat que després no en facis l’ús que caldria per a escriure articles, el que sí que està clar és que hi ha una molt gran eficàcia en la detecció d’espècies que costen de trobar de vegades, com ara petits insectívors d’hàbitats tancats, etc.
Si, en canvi, la pregunta la féssim als ocells mateixos, no hi ha dubte que ho deixaríem ben aviat, ja que l’estrès que se’ls produeix és enorme, tant que, de vegades és aquest mateix estrès la causa de la mort. I, en qualsevol cas, segur que per a ells el resultat científic que nosaltres obtinguem no els interessa en absolut. Si ens posem a la seva pell, ens n’adonarem que el que els deu passar pel cap és el mateix que ens passaria a nosaltres si fóssim abduïts per extraterrestres, que ens preguessin mides, ens fessin proves, ens traguessin sang i, finalment, ens equipessin amb alguna mena de marca per a assegurar-se que no ens en podrem deslliurar del seu control mai més.

Quant a la utilitat proteccionista, és un factor difícil d'avaluar. Aquí és on podríem adonar-nos que les sessions lúdiques, malgrat la seva poca utilitat científica, sí que tenen una raó de ser, ja que són molt eficaces en el que darrerament s'anomena seducció ambiental.
I això per no parlar de quan les conclusions que s’obtenen són totalment errònies. Ja vaig comentar aquí el cas del niu d’Àliga daurada al bell mig d’una central eòlica precisament per haver confiat massa en el radioseguiment. I encara no ho he fet, però potser si interessa a algú ho faré algun dia, comentar el cas d’una parella d’Àligues perdiueres que, amb el tema del radioseguiment, ha motivat una errada també per a mi monumental després de capturar-les i recapturar-les diversos cops.
Quant a l’argument de vegades utilitzat per alguns dient que en la majoria dels casos les morts són d’espècies molt comunes. No vull ni tan sols desenvolupar-lo, perquè és d’allò més absurd. Si aquest argument fos vàlid, per exemple, matar persones no hauria de ser cap problema, som una de les espècies de mamífer més comunes del Món.
Fa anys, deia, ja em vaig fer aquesta reflexió, és per això que sols sóc encara anellador auxiliar. I, si anello alguna cosa sols són orenetes amb la finalitat d’evitar que a algú se li acudís de fer caure els seus nius a l’hivern, quan ja no hi són. Si explico que les estic seguint i que són objecte d'un interessant estudi científic, el propietari de la finca les respecta més fàcilment.
És clar que cadascú pot tenir la seva balança particular i posar a les safates els pros i els contres i seguir anellant...o no.

Futbol i correcció d'ahir.

Mai és tard per a fer alguna cosa que no havies fet abans. En el meu cas, demostrant que, efectivament, sóc un bitxo molt rar, si es té en compte que sóc europeu -català-, home i adult. Vaig jugar abans d'ahir el meu primer partit de futbol, encara que de futbol sala, en aquest cas.

Efectivament, en un partit de la màxima rivalitat, entre les seleccions sènior absolutes del CAR de l'Alt Camp i el Baix Camp, vaig participar fent el paper que s'esperava de mi, de mig-destorb.

Alguns companys no s'ho creien, al principi, que jo no havia jugat mai a futbol, però al cap de pocs minuts ja s'ho creien tots.

En el meu descàrrec he de dir que l'única cosa que em faltava era tècnica, ja que voluntat ni fons no me'n calia més, es pot dir que pràcticament no em vaig cansar, malgrat que el que jo feia, bàsicament, és anar amunt i avall del camp sense parar.

Miraculosament, vaig fer l'assitència del darrer gol, i vaig estar a punt de marcar-ne un altre jo mateix, que va tocar el cantó de la porteria -si hagués estat una miqueta més gran...

Bromes a banda, val a dir que el partit hauria estat rodó, perfecte, fins i tot vam guanyar per 7 a 2, amb molt bon rotllo i tal...però es va acabar molt malament, ja que un company es va lesionar cap al final i vam haver d'anar a urgències.

Amb aquest deplorable resultat del meu primer partit s'esvaeix la possibilitat que ara, a la meva edat -en tinc una, d'edat- em comenci a agradar aquest esport, que sempre he trobat absolutament avorrit. Ara, a més, el considero perillós.

Aquí penjo una foto dels dos equips junts. No és meva, evidentment, és del Josep Lluís Garrido, una de les cinc persones que hi havia de públic.

Des d'ací li desitjo una ràpida recuperació al company.

Quant al post d'ahir, tot allò de l'SGAE, he de dir que he sentit a la ràdio una portaveu de l'entitat que desmentia que s'hagués cobrat la comissió del CD de la Marató, que, ben al contrari, també en van fer donació.

Potser sí, que hauré de rectificar, però segueixo considerant que el tema del cànon és un abús. I jo mateix sóc autor, modest autor de set llibres i unes quantes fotos, però autor, al cap i a la fi.

Més solidaritats obligades.

Com cada any, comprem el CD de la Marató, cal ser solidaris.

Però després m'assabento que els de l'SGAE -com serà, que cada cop les veig més, aquestes sigles? No han deixat pas de cobrar els drets, és a dir, s'han embutxacat un grapat de diners a espatlles de la solidaritat dels catalans...

Què fort!

Els artistes, molts artistes i professionals, han treballat de franc, ho han donat tot. Presentadors, professionals, cantants, actors...tothom, menys els de l'SGAE.

Però aquí què passa? És que ningú pensa fer res per a aturar aquesta gent?

Ja és prou fort que hagin aconseguit que estem pagant per a desar els nostres propis arxius; els paguem per a poder emmagatzemar les nostres pròpies imatges, videos, etc. en discos durs, llapis de memòria, mp3, mp4 i el que sigui. I, que jo sàpiga, no cobrem pas res, de tot això, els autors de les obres...Qui es queda els diners?

I això per no parlar del fet que ens prenen per culpables mentre no es demostri el contrari. Vull dir que l'excusa del famós cànon és que tots aquests materials s'utilitzen per a piratejar obres subjectes a drets. Jo trobo que això és com posar-nos uns dies a la presó a tots perquè el més probable és que algun dia cometem alguna il·legalitat.

Però això d'ara ja és una gota que fa vessar el got...no han alliberat ni tan sols un producte en el que tots els autors es dóna per suposat que hi col·laboren altruïstament!

Sembla que l'argument que han utilitzat és que ells no poden donar per suposat això, que els autors no han manifestat expressament la seva intenció de no cobrar drets...va home va!

Els que no han manifestat expressament la intenció de no cobrar la seva comissió són ells.

Jo no sé què farà la resta de la gent, és evident, però el que és jo no penso comprar mai més el CD de la Marató mentre aquesta gent no diguin clarament que no cobraran la famosa comissió.

Col·laborarem amb la Marató, és clar, però no comprant el CD...ja em cobren per altres llocs.

Bé, cal tornar a l'esperit optimista habitual a aquest bloc, canviem de tema.

Avui ha estat un dia de feina intens, però també hem pogut acabar-lo amb una magnífica excursió que, com a cirereta, s'ha adornat amb una parella d'àligues perdiueres fent vols de festeig. El mascle era subadult, d'uns tres o quatre anys, mentre que la femella era adulta i perfectament blanca. El lloc era el que vulgarment es diu un marc incomparable, un lloc on no és absolutament necessari un espectacle com el que hem gaudit, però que aquesta cirereta l'ha fet esdevenir ja perfecte.

Ha estat el primer cop d'aquesta temporada que hem vist comportaments de nidificació en àligues perdiueres.

Evidentment, no el diré pas, el lloc, hi ha massa professionals amb aparells de radioseguiment a punt per a ser instal·lats a qualsevol bitxo vivent, i no seré jo qui col·labori en aquesta causa.

De tota manera, probablement acabaran amb alguna motxilleta d'aquestes, no oblidem que són perdiueres, avui dia les candidates més fermes a portar aquesta mena de ferralla portàtil en aquest País.

Caiguda de bava.

Sí, ja sé que no està massa bé i que potser no interessarà ningú, però aquest bloc és bàsicament meu, no? Al cap i a la fi és inútil per a gairebé tothom, menys per a mi, sobretot.

El que vull dir és que no puc resistir-me de comentar un tema totalment personal, i és que ahir em vaig haver de posar el pitet per a controlar la caiguda de bava sols comparable amb les darreres pluges. I és que la nostra filla, la Cèlia, va actuar ni més ni menys que al Fortuny, un magnífic teatre de Reus que, a més, estava completament ple...fonamentalment de pares, avis, germans i mestres, és clar.

Hi va haver el concert familiar de l'escola Puigcerver, un concert anual que serveix per a demostrar el treball que fan en música els alumnes de l'escola.

Com a pare no vaig poder resistir la temptació de gravar tota l'actuació càmera en mà, com cal, aquí penjo un fotograma extret de l'arxiu de video.

Ahir deia que sóc un dibuixant frustrat, i és ben veritat, però també sóc, i encara més, un músic frustrat, m'agrada molt la música, la bona música en general, i particularment la clàssica, però sols serveixo per a escoltar-la. Si intentés ni tan sols emetre un parell de notes amb qualsevol instrument -inclosa la veu- automàticament Catalunya podria convertir-se en una mena d'Amazònia, per la quantitat de pluja que començaria a caure.

Així és que comprovar com jo no, però la meva filla sí que pot arribar a emetre sons agradables a l'oïda és tota una satisfacció. A banda, és clar, del que suposa de disciplina, treball, etc. per a una nena de dotze anys.

En fi, que, a més d'assitir fa uns anys a un concert del meu gran amic Marc Moncusí, autèntic i enorme director d'orquestra, el d'ahir va ser el més emotiu de tots els concerts als que he estat mai a la vida, sens dubte.

Bloc de dibuixos.

Ei! He descobert un bloc de dibuixos preciós, és de l'Anna Gallés, i l'he descobert totalment per casualitat.

Jo que sempre he estat un dibuixant frustrat, ja que no tinc ni talent ni paciència, admiro la gent que és capaç d'interpretar, amb sols un paper en blanc i uns quants estris totalment manuals la bellesa de la Natura. Bé, els il·lustradors actuals treballen amb taula gràfica d'ordinador, però vaja, és el mateix, si no vals, no vals.

En aquest sentit, destaca especialment el prolífic Toni Llobet, si hem de dir-ne algun de casa, amb tots els cartells que edita amb el Punt de fauna diversa autòctona, els dibuixos de l'Atles, les il·lustracions d'"Arte de Pàjaros" de Pablo Neruda, etc, etc.

Però hi ha il·lustradors increïbles arreu del Món, que amb un sol traç són capaços de capturar aquella imatge que se't queda al cervell quan veus fugaçment un ocell o un mamífer.

Recomano molt especialment el llibre "Boscos vells", dels de Lynx, resultat d'una trobada promoguda per l'aleshores FTP al Pirineu de l'associació Artists For Naure Foundation. Llibre que jo tinc signat per alguns dels seus autors ja que vaig tenir el goig d'assistir a la seva presentació a La Pedrera, on hi era la majoria d'ells. Hi ha imatges precioses, excel·lents.

Em permeto la llibertat de penjar un dels dibuixos de l'Anna, tot i que recomano que us els mireu al seu bloc, i, com qui no vol la cosa, en penjo també un de meu que vaig fer fa moooolts anys, quan encara gosava embrutar fulls en blanc, cosa que vaig deixar de fer totalment angoixat en comprovar que hi ha moltíssima gent que ho fa infinitament millor.

Per cert, per si hi ha algun dubte, el meu dibuix és el del Gavià argentat, el Tallarol de capnegre és de l'Anna.

Finançament i altres rucades.

Aquests dies se'n sent a parlar molt, de finançament. Hi ha dies de tot, dies que et fa ràbia el que sents, dies que et deixa una mica indiferent, i fins i tot dies que fa gràcia.

Si hem de ser seriosos, fa molta ràbia, tot plegat. Se suposa que hem d'esperar que España ens dongui un bon acord de finançament, que compleixi l'Estatut i tal...fins i tot hi ha qui diu que els diputats del PSC a Madrid podrien arribar a votar en contra dels pressupostos per a pressionar per a aconseguir millorar l'acord.

Si hem de ser seriosos, dic, ens ha de fer molta, molta ràbia tot plegat...

Sobretot quan es parla de que a Catalunya hem de ser solidaris...solidaris!?

Per a mi solidaritat és el que fem amb la Marató, per exemple, en què donem diners voluntàriament per a una causa justa, repeteixo, voluntàriament. I per a una causa justa, per a alguna cosa que va a algú que ho necessita més que nosaltres.

Jo em sento solidari donant per a la Marató, donant sang, donant diners i/o temps per a col·laborar a diverses causes.

El que em fa sentir la situació de Catalunya amb España no és solidaritat, és més semblant al que sentiria si algú em robés la cartera. Ràbia, ràbia i impotència.

No s'és solidari amb qui et pren els diners, els malgasta com vol i després, quan es sent generós, et dóna una part del que t'ha pres per a les teves necessitats més urgents. El que s'és, en aquest cas, és ruc...bé, ruc tampoc, ara en parlo.

De vegades, dic, també em fa gràcia. Vull dir aquella gràcia que rius per a no plorar. He sentit un diputat del PSC (PSOE, no ens enganyem) defensant el sí al pressupost perquè, si no, es perdran noséquants mils de milions d'euros...què ens prenen per rucs del tot?

Potser, si no s'aproven els pressupostos, ens tornaran el que ens han retingut d'impostos, directes i indirectes, i fins i tot ens tornaran el que hem pagat a la declaració...va home, va!

Si no s'aproven els pressupostos, no passarà res, absolutament res, es prorroguen i ja està.

Si els diputats del PSC-PSOE al Congrès español volen seguir sent el que són, titelles de l'Estat, titelles ben pagades i amb cotxes oficials, això sí, em sembla perfecte, però a cada cosa el seu nom, siguem clars.

L'únic que s'aconsegueix votant afirmativament als pressupostos de l'Estat és demostrar, un cop més i perquè no n'hi hagi cap dubte, que els dipitats del PSOE catalans són això, primer del PSOE, i després, però molt després, catalans.

És que ho voleu més clar?

España no ens vol, no ens vol per a res més que per a pagar. I nosaltres, com a bons rucs catalans, a callar.

Avui he comprat un llibre sobre nosaltres: "Truc, la història del guarà català a través dels segles"

molt interessant...aquí penjo unes fotos de rucs catalans, concretament del més petit que tenim al Mas, molt bonic, però si ens el mirem amb detall...està plorant!

És ruc i català, però se n'adona, de les coses...

Lluna i Camp.

Aquest cap de setmana l'hem passat al Mas, amb la llar de foc encesa i tal...feia fred.

A fora, una lluna excepcional, plena i lluenta, no m'he pogut resistir a immortalitzar-la amb el telescopi, serà una bona base per a afegir a fotos diverses.

Aquest exemple mateix serveix, el dia següent, una sortida de sol...un petit retoc afegint la foto de la nit anterior...i ja està. No resulta massa creïble per a qualsevol mínimament entès en fotografia, però és estèticament interessant.

La missió del dissabte era fer el SOCC de Pratdip, però caldrà aparcar-lo per a la setmana vinent.

Mirant i remirant blocs d'altre gent he pogut apendre algunes coses, per exemple, que el concepte de Camp de Tarragona és molt nou, del segle passat -el XX- i té connotacions que no m'acaben d'agradar. Mentre que la denominació original que data del segle XIV era Comuna del Camp, referint-se als pobles que ara són a les comarques de l'Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonès.

I jo que estava tan convençut! En el fons, és molt millor referir-se a la comarca com a Camp, solament, ja s'entén que ha de ser aquest, de Camp, perquè no hi ha cap més comarca al Principat que se'n digui així. De tota manera, si ho escrivim amb majúscules queda clar que si diem:

-Sóc del Camp.

És ben evident que ens referim a que som d'una de les tres comarques. No que som del camp -zona rústica en general- que ho escriuríem amb minúscula.

El meu problema, a diferència de la Lu -el bloc d'on he tret l'article del Xavier Guarque-és que jo no tinc tan clar de quin Camp sóc:

He nascut a l'Alt Camp, a Valls, i els meus pares ho són, de Valls. Però el meu avi era de Castellvell, visc a Reus i estic empadronat a Arbolí, on tinc la meva casa...sembla que, menys del Tarragonès, sóc de tots els Camps...

En qualsevol cas, com que la divisió interna del Camp en tres comarques és ben clarament artificial i humana, em quedo amb la divisió geogràfica clara, concreta i natural, el Camp és una comarca clarament delimitada entre una plana extensa oberta al mar i un circ de muntanyes.

Des del punt de vista geològic, botànic i faunístic és una unitat clara i indiscutible. Així doncs:

Sóc del Camp.

Això sí, si ara tornés a escriure el meu llibre "Els Ocells al Camp de Tarragona" amb tota seguretat el titularia "Els Ocells al Camp" simplement, un títol més net, clar i escaient.

En un altre ordre de coses, m'ha colpit fortament sentir-me identificat amb un article que he llegit al Punt del dissabte, un article de Miquel Esteba que posa CDC i ERC al mateix sac i titlla els dos partits d'estar molt més interessats a servir les sigles i a si mateixos, intentant d'ocupar càrrecs i parcel·les de poder, que al País.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3168535

Tristament, és un article que hi toca molt, si els reagrupats i les JERC no augmentem la quota...haurem de tornar a festejar amb el CUP ara que n'hi ha a Reus?

SOCC d'hivern.

Avui, malgrat que els gestors de l'espai me n'han exclòs, he fet el SOCC a Poblet. Seran els dos darrers cops que el faré, aquest hivern, i és perquè els de l'ICO m'ho han demanat per a completar l'Atles d'hivernals.

Ha estat força positiu, feia fred, normal per l'època i el lloc, un grau negatiu, però s'hi estava bé. A més, no hi he vist cap Homo sapiens, i, en canvi, sí que he vist tres senglars lentament pasturant, la qual cosa indica la tranquil·litat del lloc.

A banda del de sempre, és a dir, molts pinsans, mallerengues, reietons i altres moixonets, destaca un pica-soques blau, uns quants trencapinyes i una presència gens habitual a la zona, més encara si atenem a la mena d'hàbitat: Una arpella pàl·lida mascle adult preciós.

La foto és molt dolenta, però és l'única foto que tinc de mascle d'arpella pàl·lida, la vaig fer fa uns quants anys amb un 200 mm. a l'Alt Camp. Com que no és un ocell que vegi massa sovint, no l'he pogut millorar, encara que avui, si hagués anat preparat, de segur que n'hauria fet una de molt millor.

M'ha sobtat comprovar que els escaladors insisteixen a eliminar o manipular els cartells que prohibeixen l'escalada a la zona i, en canvi, ningú no ha empès encara la necessària tasca de desequipar les moltes vies que hi ha, sobretot a la Roca de la Mel, on cria el Falcó. Per cert, que avui no l'he vist.

De tornada, he passat per La Sallida, ha estat una visita molt agradable, a banda de saludar-me un aligot, que no ha marxat massa lluny, he pogut veure que el lloc on és l'aguait d'ocells és magnífic, com que ja s'ha fet el drenatge de l'assut, s'hi veuen polles, repicatalons, etc. Paisatgísticament, és excel·lent, i molt accessible, encara que aquí també s'hi nota la presència de brètols; el cartell senyalitzador era a terra.

Manis de nova generació.

Aquest cap de setmana llegeixo el Punt: Hi ha una manifestació a Les contra la reintroducció de l'ós, exigint la retirada de tots els exemplars.

Encara no s'ha acabat, això?

Amb una foto sensacional, en que es veu una nena petita com mira amb cara de llàstima l'ós de peluix que exhibeixen els manifestants penjat del coll, el text parla de que els motius de la mani van més enllà de la reintroducció de l'ós, que es tracta més d'una reivindicació de la no-intromisió dels urbanites amb el futur de les comarques pirinenques. És a dir, que els de ciutat no anem a ensenyar als pirinencs el què han de fer amb els seus Pirineus.

Aquí hi veig molta mala fe, molta demagògia i molta, parlant clar, cara.

Diu el text que hi havia més de cinc-centes persones, tot un èxit si tenim en compte la població de la zona.

Anem per parts, con diria Jack, l'esbudellador...

Com és que la mani ha coincidit amb el pont de la constitució?

Jo, que sóc una mica malpensat, crec que ha estat per a aprofitar que és el moment que més gent va a passar les minivacances a la muntanya. Personalment, conec tres persones que hi van ser, a la famosa mani, i us puc assegurar que no són aranesos, ni viuen de la ramaderia, ni de l'agricultura...són de ciutat, de Reus, i l'única condició que els uneix amb la pobra víctima de l'atac de Hvala és que són caçadors, quina casualitat, no?

Una cosa més que em fa mala olor...els seus Pirineus?

Jo pensava que la Natura era de tots, dels que hi viuen i dels que no hi viuen. Penso que, a dia d'avui, els que viuen a la muntanya mantenen el nivell de vida que hi ha mercès als que no hi viuen i hi van a passar temporades, ja sigui a esquiar, a passejar, a caçar, a fer ràfting o al que sigui. Qui es pensi que al Pirineu encara es pot viure de la ramaderia i de l'agricultura és que no s'ha adonat que hem canviat de segle altre cop, som al XXI, senyors!

Va home va! una mica de seriositat, deixeu els ossos en pau i dediqueu-vos a escurar les butxaques dels urbanites, que això és perfectament legítim, mentre no els tracteu d'imbècils.

No penso repetir els arguments en defensa de l'ós que ja s'han dit i escrit arreu, em sembla que no cal, és de sentit comú.

Aquí he trobat un argument per a ser menys optimista, desgraciadament, he de reconèixer que els asturians tenen les idees més clares, conviuen amb una població molt més gran d'ós que la nostra i no sembla que en manifestin rebuig, ben al contrari, en veuen una oportunitat per a fomentar el turisme de qualitat. Vull creure -i, en el fons, ho sé- que aquests manifestants no representen tots els pobladors del Pirineu, sols en són una minoria cridanera...si més no, la nena petita de la foto està més a favor de l'ós, malgrat el seu pare.

Aquí us deixo un enllaç interessant per a ampliar informació:

http://www.paysdelours.com/

La foto és d'Era Artiga de Lin, un dels indrets més bells del nostre país...o potser no ho és, nostre, és clar.

Daurades, gavines i altres ocells.

Aquests dies he pogut comprovar l'eficàcia, la utilitat i la imprescindibilitat del radioseguiment. Els arguments que els defensors d'aquestes tècniques solen repetir fins que cansen quan els intentes convèncer que no cal infligir tantes molèsties en els ocells, i que hi ha formes d'aconseguir resultats sense tanta manipulació m'han acabat de caure per terra, si és que encara em quedava algun dubte.

En un territori el nom del qual no me'n recordo -no ho diré, de moment-, s'hi ha instal·lat una central eòlica enorme, enorme per la dimensió dels aerogeneradors i enorme per la quantitat d'aquests. Enmig d'aquests aerogeneradors, al bell mig, hi ha un niu d'àliga daurada que l'any passat va fer volar un pollet. I això ha passat a Catalunya, amb la legislació i la teconologia amb què comptem.

Ara algú es pot preguntar: Com és que no s'hi ha detectat, la parella?

Ben senzill: Fa anys que diem que a la zona hi ha una parella de daurades, que les hem vistes sovint, però no n'haviem trobat el niu mai, fins i tot havíem imaginat que podria estar en un arbre.

L'empresa que va fer l'estudi d'impacte de la central, empresa de gran prestigi i especialitzada en el tema, avisada d'aquesta presència, elabora una estratègia.

Donen per suposat que les àligues daurades que es veuen a la zona pertanyen a una parella propera, la més propera geogràficament en línia recta i que, és clar, cria en un cingle. Correcte; capturen i radiosegueixen amb aparells de darrera generació, dels de GPS, totes dues àligues.

El resultat de l'estudi diu que la parella va poc per la zona, sols ocasionalment, per tant, l'impacte de la central eòlica sobre les àligues serà lleu, el parc es pot instal·lar.

Doncs bé, aquí, a la foto adjunta tenim la resposta. La parella de daurades no és la que han radioseguit, és una altra, i és enmig de la central, criant...en un arbre!

Ara sols és qüestió de temps comprovar com l'impacte de la central sobre les àligues no serà, precisament, lleu. Molt probablement, caurà la parella i desapareixerà. En farem el seguiment...a vista, el que més ens agradaria és equivocar-nos també.

Per a mantenir l'optimisme afegirem també una imatge de les concentracions diàries de gavines capnegres que es fan a l'embassament de Riudecanyes; tot un espectacle visual.

No les he comptat, però ben segur que n'hi havia més de cinc mil.

Barcelona i esmerla.

Ahir a Barcelona, a la capital. L'acte de signar per a ser fedatari a la campanya Prou.cat va ser una veritable sorpresa, agradable sorpresa.

Hi havia molta gent, noltíssima, i era el tercer torn. Cal recollir cinquanta-mil signatures, però, amb els fedataris que som, només que en recollim un centenar per cap, això està fet.

Com a curiositat, he de dir que hi havia moltes més dones que homes. Potser això d'anar contra les tortures de braus és més de dones que d'homes -els homes, doncs, estarien més a favor. O potser és, simplement, que les dones són més cíviques, associatives i col·laboren més en causes on cal voluntarisme...no ho sé, però el que sí que sé és que hi havia, a ull, quatre ciquenes parts de dones.

També he de dir que em va sorprendre la varietat d'edats i condicions socials; Hi ha via gent jove, gran i mitjana, amb vestit i amb rastes...de tot. Molt bé, vol dir que hi ha molts sectors, a Catalunya, contra les corrides.

En fi, que ben aviat començarà la campanya, a veure quantes signatures recollim.

Des del punt de vista naturalístic, molt curiós, vaig veure més xoriguers, aligots i...una esmerla! que en un dia de treball al Baix Camp. Sens dubte degut als hivernals i al bon dia que feia.

La foto d'avui no és meva, ja que no en tinc cap de bona, d'esmerla, a més, està signada, li agraeixo a l'autor que l'hagi penjada i tothom la pugui fer servir, com jo mateix.

Això em porta a una reflexió: Gairebé totes les fotos -menys quan ho especifico- són meves pròpies, no en cobro res i, en canvi, pago religiosament cànon a l'SGAE per tal i com, per a manipular-les, uso llapis de memòria, targes de memòria, discs durs externs i interns...ja ho vaig comentar un dia, algú es fa ric, i crec que molt injustament.

Més avantatges.

Avui, escoltant la ràdio, he tingut una nova alegria, un altre motiu per sentir-me satisfet de ser català.
He escoltat les manifestacions de la Sra. Espe, que s'ha autodefinit com a víctima del terrorisme...Què fort! Increïble!
Ha carregat durament, encara que sense dir-ne noms, contra els que la van criticar per sortir cames ajudeu-me de l'hotel de l'Índia on va tenir els seus problemes.
Me'n faig creus, el Sr. Guardans, català, és clar, va dir -i ho va fer- que d'allí no se n'aniria fins que no marxés el darrer compatriota, sa i estalvi. Això és responsabilitat, sentit de l'honor, valor i totes aquestes paraules, molts cops buides, que se li suposen a molts però que no es demostren si no és en casos molt especials, com aquest.
La Sra. presidenta de la CA de Madrit no sols va fugir en sentir petar el primer vidre, sense ni mirar enrere a veure si quedava algú, sinó que s'atreveix a dir que va patir tant, que és víctima del terrorisme i que ella sí que es va solidaritzar i va fer front als terroristes...!?
Em puc imaginar la cara de por dels terroristes en veure-la amb els seus mitjons, potser sí que té raó. Deuen estar a punt de deixar la lluita, de l'impacte de la visió.
Com deia, sóc català, no tinc res a veure amb aquesta senyora, política d'un país veí que, no ho oblidem, l'ha triada en eleccions. Tothom tenim el que ens mereixem?
Bé, com que, a més de català sóc una mica -o molt- ruc, avui he d'anar al parlament a signar per a ser fedatari de la campanya per a abolir les curses de braus a Catalunya.
Veieu? Un altre avantatge de ser català, ja que, crec, a Catalunya hi ha molt més suport a la causa contra els braus que a España, on, segurament, les persones com jo, que volem que desapareixi la fiesta nacional seriem titllats d'antipatriotes...espanyols, és clar.
Encara que, en realitat, el fet que no m'agradin les curses de braus no té res a veure amb ser d'un país o d'un altre, és una simple qüestió de sensibilitat. Els animals no tenen fronteres i torturar-los gratuïtament no es justifica sota cap causa ni cap excusa.

Ni tradició, ni art, ni res. Si ens posem a reivindicar tradicions milenàries podriem lluitar per la recuperació de la forca, la crema de bruixes o, millor encara, els esquarteraments públics com el que li van fer a La Pera, Serrallonga i altres bandolers...allò sí que eren tradicions ben nostres!

Bé, com que queden pocs dies per Nadal -els llums ja estan oberts, és clar- i ja fa anys que se n'ha perdut la mena, de les felicitacions per correu -encara que jo n'he rebut una que m'ha enviat el bon amic Rafa, una pintura seva, com cada any, excel·lent- en penjo una aquí, amb els millors desitjos per a tothom, ben sincerament.

Congrès ERC i reflexions sobre la llengua.

Ahir a la nit, Congrés comarcal del Baix Camp d'ERC.

Aquests actes de partit es fan realment pesats, va durar més de dues hores, i, total, sols hi havia una candidatura, que, evidentment, havia de ser escollida. Em sembla molt divertit com, malgrat tot, es fan parlaments i mini-discursos per a convèncer gent que ja estem convençuts. Sí que hi ha diversos sectors, dins d'un partit, però, per exemple, en el cas d'ahir, aquests sectors no estan representats tots, sols un, per tant...cal ser breus.

Va ser triat president el Xavier Làzaro, de Riudoms, em va fer bona impressió, malgrat que no el coneixia d'abans, crec que ho pot fer bé, si més no, aquesta sembla la seva intenció, i això val molt.

Em va agradar especialment poder ajudar a fer que l'Anton Maria Salvat, un excel·lent alcalde del Baix Camp, concretament de l'Aleixar, amb qui he tingut el plaer de treballar puntualment en coses del seu poble, sigui ara membre del Consell Nacional. L'Anton és una gran persona, honesta, treballadora i austera, com ell mateix es defineix al seu bloc. Estic segur que hi posarà la mateixa passió i eficàcia a la representació del Camp al Consell Nacional que la que posa al capdavant de l'Ajuntament del seu poble.

Seguint amb el meu optimisme habitual, unes trobades d'aquests dies m'han fet adonar d'un gran avantatge de pertànyer a una llengua oprimida: Te'n lliures més fàcilment de comercials/les, venedors/res i pesats/ades d'altres espècies.

Una de les converses habituals que tinc pel telèfon fix a casa:

-El Sr. Domingo?

-Sí, digueu.

-Mire, le llamo de vocafone...

-Perdó, què?

-Que soy de vocafone...

-És que en castellà no l'entenc.

-........................-silenci llarg-............Cómo?

-Que en castellà no l'entenc.-

-No habla español?

-No, sóc català i parlo català, si em voleu vendre alguna cosa ja podeu anar aprenent-ne, sisplau.

-Pero...

-Bon dia, adéu.

Molt rarament acabes xerrant més de mig minut, ja que les persones que truquen solen ser sudamericanes i realment no saben -ni entenen- català, per la qual cosa el que més sents a l'altra banda és silenci.

Quan són espanyoles i mig entenen alguna cosa, pots arribar a discutir una estona, però molt breu, ja que el meu argument és que són ells qui m'han trucat i a qui interessa vendre'm alguna cosa, per tant, òbviament, són ells els que han de fer l'esforç de parlar la meva llengua, no jo qui ha de fer el pas. Fins i tot al Marroc, per exemple, la canalla que et volen enredar pel carrer acaben oferint-te els seus serveis en català mentre et reciten l'alineació sencera del Barça -alineació que jo mateix no em sé.

Val a dir que en un cas, i sols en un cas, m'he trobat que al cap de diverses trucades promocionals en castellà, me n'he trobat una que també parlava en català, però no crec que sigui gràcies a la meva tossuderia, sinó a la casualitat i a que es tracta d'una empresa, en principi, catalana.

Un altre col·lectiu que també et treus del damunt de seguida amb aquest argument són els testimonis de Jehovà...us heu preguntat mai perquè són tan integristes hispans?

La foto d'avui, com no podria ser d'una altra manera, és de l'Aleixar, a banda que he afegit l'enllaç al bloc de l'Anton a la meva particular llista dels més visitats.

Olives

Avui hem estat practicant una activitat ancestral que els aborígens del Camp de Tarragona fan, si més no, des de fa un parell de milers d'anys, encara que jo no és que m'hi dediqui massa.

La imatge ho diu tot i us deu sonar a molts, encara que li falta la banda sonora i la sensació típica d'aquests dies, fred i vent. Al migdia, però, el vent s'ha aturat força, i ja s'estava molt millor.

La veritat és que, més tard, quan et menges una torrada al foc a terra, ruixada per damunt amb aquell esplèndid oli espès i verd penses que han pagat la pena els dies que hi has dedicat, a aquests arbres tan vells i macos.

Mentre treballàvem, els estornells ens rodejaven com en aquella pel·lícula de Hitchcock, mentre un xoriguer es dedicava al seu quefer de cada dia; intentar de caçar algun rosegador infeliç que se li posi a l'abast. En definitiva, un dia de vacances com un altre qualsevol, un dia de collita d'olives.